 |
| El rei Alfons XIII i el dictador Primo de Rivera. |
L’any 2008, el cantautor mallorquí Biel Majoral va publicar un recull de cançons republicanes en què musicava un poema homònim de Pere Capellà que parla de la proclamació de la II República i de la fugida a l’exili del rei Alfons XIII, dit el Cametes per la primor i llargària de les seves anques.
Va ser aquest un monarca profundament odiat pel poble treballador. I no només perquè l’ostentació i els luxes de la monarquia contrastaven amb la misèria de les classes humils, sinó també –i molt especialment– per la seva propensió a manifassejar i intervenir directament en la governació del país. Sempre en profit propi. Sempre per impedir el progrés social i l’avanç del republicanisme. Això el va dur a posar i deposar governs; un costum –gens constitucional, per cert– que fins i tot va donar origen al verb borbonejar, en el sentit d’utilitzar i prescindir d’algú com un titella.
A despit de Francesc Cambó –que va ser nomenat dos cops ministre– i dels col·laboracionistes de la Lliga Regionalista, va ser a Catalunya on el rei va trobar més detractors i els seus enemics més acèrrims. Primer els anarquistes i després els separatistes, tots dos van provar de liquidar-lo. El 1906, el sabadellenc Mateu Morral –bibliotecari de l’Escola Moderna de Francesc Ferrer i Guàrdia– va llançar una bomba Orsini camuflada dins d’un ram de flors des de la quarta planta d’una fonda situada al carrer Major contra el seguici nupcial d’Alfons XII i Victòria Eugènia de Battenberg, i, el 1925, una desena de militants de Bandera Negra –organització clandestina adscrita a l’Estat Català de Francesc Macià– van ser detinguts i condemnats a penes d’entre 12 anys i presó perpètua quan pretenien volar amb explosius i sepultar sota el túnel del Garraf el tren en què el rei tornava després d'uns dies de visita a Barcelona.
 |
| La cacera, una altra de les diversions reials. |
S’ho havia guanyat a pols, ja que Alfons XIII va donar ales a la persecució brutal del moviment obrer –des dels afusellaments de la Setmana Tràgica fins a la complaença amb el pistolerisme i el sindicalisme groc a sou de la patronal, passant per la llei de fugues– i més tard va estendre la repressió a l’activisme catalanista sota la dictadura del general Miguel Primo de Rivera (sí, aquell “cirurgià de ferro” que –oh, il·lús! – assegurava que “a mi no me borbonea nadie”).
El seu delit pels negocis lucratius van afavorir la corrupció institucional i el van convertir en el màxim interessat a sostenir i prolongar la Guerra del Marroc. Com a bon comissionista, el seu patrimoni rondava –al canvi actual– els 144 milions de euros. Com digué l’escriptor Ramón del Valle Inclán, “los españoles han echado al último Borbón, no por rey sino por ladrón”. Efectivament, el 14 d’abril de 1931 va evadir prop de 50 milions d’euros, que eren els diners no declarats que tenia en bancs de Londres, París i Suïssa. Quan va morir el 1941 en el seu exili daurat de Roma encara n’hi quedaven 18; és a dir, que en va dilapidar més de 3 milions per any, a raó de 9.000 euros diaris! D’això se’n diu viure a cos de rei...
 |
El 1928, mesos abans de la inauguració de l'Exposició
Internacional de Barcelona, el general Primo de Rivera
va fer enderrocar les quatre columnes de Montjuïc que
l'arquitecte Puig i Cadafalch hi va erigir el 1919 com a
símbol de catalanitat. El 1923, el dictador va intervenir
la Mancomunitat i dos anys després la va suprimir.
|
La seva afició al sexe i les aventures extraconjugals –heretada de la seva besàvia, la regent Maria Cristina; la seva àvia Isabel II i el seu pare Alfons XII– el va convertir en productor i guionista de pel·lícules pornogràfiques. A la Filmoteca de València se’n conserven tres: El confessor, El consultori de senyores i El ministre, que van ser rodades per al seu ús i fruïció particular als estudis que els germans Ricard i Ramon Baños tenien a Sarrià, sota el revelador nom comercial de Royal Films. S’explica que el rei en persona s’encarregava de fer-ne el càsting entre les meuques i els pinxos del Barri Xino. Fernando Díaz-Plaja explica que "cuando se iba de putas usaba el nombre de Monsieur Lamy y le gustaban merinas y a medio lavar".
A més d'empaitar faldilles i engendrar cinc fills bords entre actrius, criades i modistes, al rei li plaïa prémer el gallet. Va anar de safari al Sudan i el metge Gregorio Marañón el va veure apostar i mil duros en el tir al colomí i arreplegar 60.000 pessetes en una sola tarda després d'abatre 450 perdius, 130 conills i 40 llebres. Ja ho veieu, qualsevol diria que el seu nét, el rei emèrit Joan Carles I, no hi té certa retirada...
Al poema i la cançó, respectivament, Capellà i Majoral deixen sentir “la veu del poble pagès”, que considera el rei “fill d'un pare mig podrit, tronc d’un arbre en decadència”. I segueixen:
Quan era un al·lot petit
era més prim que una parra.
I cresqué com una paparra
i a les llargues ha acabat
per ser el rei de la barra.
[...]
Com a dèspota i cruel
propi d’un degenerat,
ja que està ben demostrat
que els Borbons tots son així
i els hem hagut sofrir
bastants d’anys dins de ca nostra,
però sabent que mos costa
¿Com l’hem de deixar venir?
Sens dubte, aquest era el parer majoritari no tan sols dels pagesos, sinó també dels obrers, dels menestrals i d’una part significativa dels professionals liberals. La febre antimonàrquica va arribar a tots els racons del país. Com ja vam apuntar en certa ocasió (i vam dir que hi tornaríem), a casa nostra es van compondre unes Quartetas de Alella desde el Directori al últim temps que es feien ressò d’aquesta onada de transformació, així com d’alguns canvis de jaqueta conjunturals:
Si tenim República
gràcies en podem donar
al senyor Alcalá Zamora
i també al senyor Macià.
Dels d’en Primo de Rivera
molts s’han anat escorrent,
s’han fet de la República
però encara són dolents.
