"Estem escrivint el present. Si no defallim, el futur està també en les nostres mans. El preu de la llibertat sempre és car; requereix esforç, perquè s'ho val. Francesc Macià, Ovidi Montllor, Lola Anglada... Tots ells ens observen esperançats que aquest cop serà la bona. Visca la llibertat! Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans!"
Enceto aquest escrit amb les mateixes paraules que tancaven el manifest de la segona marxa de torxes per la independència celebrada a Alella el passat 10 de setembre. Aquella nit 300 veïns i veïnes van passejar plegats i en silenci pels carrers del centre urbà, convocats per l'Ateneu Alellenc, el nucli local de la CAL, Cerquem les Arrels i La Garnatxa, amb el suport logístic de l'Ajuntament.
Abans de sortir la comitiva, encapçalada pels timbalers i grallers de la colla de gegants, el cantautor Narcís Perich va interpretar al pati de Can Lleonart el tema Mà en mà, cançó de la Via Catalana per la Independència que l'endemà va sonar a la Rambla de Tarragona.
Com l'any passat, el recorregut es va cloure a la plaça del poble. Enguany, el manifest fou llegit davant d'una composició fotogràfica feta amb els retrats de quaranta personatges del segle XX significats en la defensa de les llibertats nacionals i la promoció de la llengua i la cultura catalanes. Al final, alguns es van quedar al tinter, com mossèn Antoni Maria Alcover, Vicens Albert Ballester, Jordi Barre, Manuel Carrasco i Formiguera, Salvador Espriu o Pere Quart. Entre els cartells sí hi eren, en canvi, El més petit de tots i la miliciana Marina Ginestà, com a exemples del nostre compromís -el dels ciutadans anònims- amb els valors republicans.
En el terreny de la política hi havia gran profusió de noms del temps de la República; res d'estrany si tenim en compte que en aquell temps d'efervescència es creia possible avançar alhora cap a la plenitud nacional i l'emancipació social. Per representar aquest anhel -que segueix vigent i que és el nostre-, al costat dels rostres de Macià i Companys -amb les seves renúncies i contradiccions- hi havia els de Josep Maria Batista i Roca, Andreu Nin, Antoni Rovira i Virgili, el pinedenc d'adopció Manuel Serra i Moret i els de dos lluitadors llibertaris: el sindicalista Salvador Seguí, el noi del sucre, i el maqui Josep Lluís i Facerias.
Els historiadors Josep Termes i l'arenyenc Fèlix Cucurull feien de pont entre els moviments obrer i d'alliberament nacional i el món de la cultura. Dins d'aquest àmbit, al plafó hi havia escriptors i intel·lectuals de la nació sencera, com la tianenca Lola Anglada; els catalans Avel·lí Artís-Gener, Tísner, Aurora Bertrana, Pere Calders, Joan Coromines, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè-Marçal o Antònia Oliver; l'aragonès Jesús Moncada, de Mequinensa; els valencians Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Ovidi Montllor i Enric Valor o els balears Biel Majoral, Biel Mesquida i Toni Roig.
Amb aquest darrer músic, alma mater del grup Al Mayurqa, inicio el meu particular homenatge a algunes d'aquestes persones pels vincles emocionals que em susciten. La seva cançó Lluitadors -ja sia l'original o la versió d'Aramateix- és la millor banda sonora a aquest article. D'Al Mayurqa en coneixia ja bona part de la discografia -tenia a casa els elapés Projecte Roig (1995), De poetes i altres codolades (1997) i Fent Camí (2001)-, però no vaig tractar en Toni fins a 2006, quan va tocar, al costat de La Coixinera, a les festes de la Verema d'Alella. L'any següent vam fer-la petar a la fira de música al carrer de Vila-seca. Aleshores no sabíem que aquella conversa -amb tants temes sobre la taula- quedaria interrompuda pocs mesos més tard per culpa d'un atac de cor.
Si la qüestió era parlar, amb el mataroní Pere Boix ho havíem fet força, tot i que ell era, en aparença, una persona reservada. Com em recordava no fa pas gaire en Genís Viada, en Pere també era dels que duien l'estelada negra al cor. Amb ells vam coincidir per primer cop a l'Assemblea d'Insubmisos del Maresme, al carrer de la Muralla, sota els auspicis d'en Pep Manté i al costat d'altres activistes com en Jaume Batlle, amb els quals ens aniríem trobant, anys a venir, en la coordinadora ecologista Xarxa Maresme. I just quan érem a punt de guanyar la batalla contra els laterals de l'autopista, en Pere ens deixava.
La seva mort em va afectar; com em va frapar l'abril de 1993 l'assassinat a ganivetades del maulet valencià Guillem Agulló a mans d'una colla de militants d'extrema dreta. Aleshores jo encara anava a l'institut i teníem, si fa no fa, la mateixa edat i les mateixes idees polítiques. Era impossible no veure's-hi reflectit. La seva mort -i la vergonyosa actuació de la justícia espanyola, que va dictar una sola pena de presó de 4 anys- l'han convertit en una icona de la lluita contra el feixisme i la intolerància. Per això, ara que es compleixen 20 anys de la seva mort els organitzadors de la Marxa volíem que l'esperit d'en Guillem hi estigués present; com també hem volgut que hi fossin l'alcalde d'Alella Antoni Pujadas i el regidor Melcior Perich, afusellats el 1939 al Camp de la Bota, en representació dels alellencs caiguts en els fronts de guerra i els represaliats per la dictadura franquista.
Si avui som on som, al llindar de l'exercici del dret a l'autodeterminació, és gràcies a tots ells; als lluitadors i lluitadores de pedra picada que ens han precedit i que, amb el seu sacrifici, han mantingut viva la flama d'un poble que aspira a la sobirania plena; lluitadors i lluitadores que ho van arriscar tot per la llibertat i els ideals de la democràcia. És el cas d'en Jaume Cornudella, el pare de la Núria, que porta el seu tremp a la sang. Existeix una biografia seva titulada Un home del silenci escrita per Jaume Renyer i publicada per Pagès editors l'any 2001. En el pròleg, Víctor Torres rememora la seva militància a Estat Català, la participació en els fets d'octubre de 1934 i el seu internament al vaixell Uruguai. Durant la guerra, Cornudella "intervingué molt intensament en el salvament de moltes persones amenaçades pels extremistes" a través dels Pirineus. Amb el triomf del general Franco, s'exilià a Catalunya Nord i s'enquadrà en el Front Nacional de Catalunya -de fet, en presidí la delegació de Perpinyà- i, més endavant, col·laborà activament amb la Resistència -on prengué el nom de guerra d'Augé- i els serveis secrets francesos en contra de l'ocupació nazi. Integrat en la xarxa Maurice i la cadena d'evasió Bourgogne, esdevingué home de confiança del coronel Pailole i col·laborà fins a 1944 en l'evacuació de 329 francesos i 352 aviadors aliats que havien estat abatuts pels alemanys. Aquesta activitat li valgué diverses distincions honorífiques dels governs de França, Gran Bretanya i Estats Units. Avui, la seva vídua, resident a Perpinyà, desitjaria veure acomplert el seu somni; com també li agradaria a la Mercè Giralt, la nostra poetessa, una dona fràgil però "independentista" i "contestatària des de ben petita" que sempre ens ha fet costat.