Sixena, entre la deixadesa i l'altivesa espanyoles

Valent-se del cop d’Estat que ha suposat l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per suplantar el govern legítim de Catalunya, el ministre espanyol de Cultura ha decidit no recórrer la sentència d’un jutjat d’Osca de primera instància i ha ordenat que la Generalitat doni compliment a la sortida del Museu Diocesà de Lleida de 44 peces d’art procedents del monestir de Sixena amb destinació a aquesta població aragonesa.

L’anunci d'Íñigo Méndez de Vigo ha estat celebrat de forma entusiàstica com una autèntica venjança per les autoritats i bona part de l’opinió pública aragoneses, que han convertit un afer patrimonial en una batalla política. Com ja vam dir en una altra ocasió, els tres litigis que enfronten el govern aragonès amb la Generalitat de Catalunya per la seva tinença són una gran hipocresia. Parafrasejant l’escriptora de la Franja Mercè Ibarz, “la pregunta no és per què l’ha comprat o se n’ha fet càrrec Catalunya, sinó perquè l’Aragó no s’ha ocupat mai del seu art religiós”. I qui diu l’Aragó -constituït en comunitat autònoma el 1982-, diu l’Estat espanyol, que al llarg del segle XIX va efectuar diverses desamortitzacions de propietats de l’església per eixugar el seu deute públic, la qual cosa va contribuir a la venda, pèrdua i sortida del país de nombroses obres d’art. 

El monestir de Sixena no va ser alienat, però el seu estat de conservació era ja deplorable a mitjan segle XIX davant la indolència dels reis d’Espanya. En la Crónica del viaje de sus majestades y altezas reales a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón en 1860 es relata la trobada a Bujaraloz, camí de Saragossa, entre Isabel II i “tres damas del siglo XII, con su toca ahuecada y blanca, su túnica negra, su justillo del propio color [...] Era una de ellas, la de más edad, ya muy anciana, la muy ilustre señora D. María Rafaela de Ena y Villana, priora del célebre monasterio de Sigena; D. Maria Josefa de Salas, camarera del mismo monasterio; y la tercera Joaquina Marro, media cruz o sirvienta”. Al text s’explica que “la insalubridad del convento les obligaba a pasar largas temporadas en casa de sus familias”, la qual cosa va fer que “a pesar de que el concilio de Trento restableció en todo su vigor la clausura en los conventos de mujeres, el de Sigena alcanzara una exención especial del Pontífice” per poder exclaustrar-se de tant en tant. 

La decrepitud i la manca de vocacions eren evidents. La darrera escolana havia ingressat el 1833. “Quince son, entre todas, las que forman la comunidad, encargada de la custodia de ese inestimable monumento histórico, o mejor dicho, condenadas a ver impasibles la ruina de esa joya del arte bizantino. Nosotros -prosegueix el narrador- tuvimos un verdadero pesar al oir a aquellas nobles religiosas, que presentían la ruina del edificio con la desaparición de la comunidad. Les dijimos que el siglo presente no podía echar sobre sí tamaña responsabilidad, y que confiábamos que se pondrían los medios para alejar ese mal”. 

I, efectivament, els mitjans els va posar la Generalitat en dues tongades: l’any 1936, en plena Guerra Civil, mitjançant el rescat de les pintures murals de la sala capitular que van sobreviure al foc i saqueig dels revolucionaris, i els anys 80, a través de la compra a l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem del fons format per les 44 obres d’art que ara el Govern del PP pretén espoliar.

Catalunya i el concert basc

Tuit irònic del col·lectiu Kaktus, de Sabadell, sobre Kortatu, 

el grup ensenya de l'anomenat 'rock radical basc' dels anys 80. 

El Congrés de diputats va aprovar ahir la nova llei del concert econòmic i de la quota basca per al període 2017-2021, després de 10 anys de pròrrogues. El nou acord bilateral entre els governs d'Espanya i el País Basc estableix una contribució fixa de 1.300 milions d'euros anuals de Vitòria cap a Madrid i un índex del 6,24% com a base per calcular la quantitat a pagar per sufragar les competències exclusives de l'Estat.

Com sempre, els partits catalans hi van votar a favor; tot i que cada cop més ho fan més per respecte i educació que no pas per simpatia o convicció. Llevat de C's. De moment, el seu president, Albert Rivera, s'empassa el concert "perquè està reconegut a la Constitució", però qualifica el sistema d'"injust i insolidari" i considera que la quota és un "tripijoc polític" per fer la gara-gara al PNB. De passada, Rivera va acusar ERC i el PDeCAT de "voler treure rèdit del cop a la democràcia" del 27 d'octubre, ja que "com a bons supremacistes els agraden els privilegis". 

Amb aquest posicionament, C's no només avança al Govern espanyol per la dreta i es prepara per al sorpasso, sinó que confirma un cop més que és un artifici polític dissenyat per actuar com a recanvi per al PP i el PSOE amb la finalitat de culminar el procés de recentralització de l'Estat sota criteris d'uniformitat encara més expeditius amb l'excusa de la regeneració, l'eficiència i la igualtat de tots els espanyols. Com a producte de laboratori, C's és el resultat d'una fecundació in vitro. Els lletraferits del Foro Babel van concebre la criatura, l'IBEX l'ha bressolada i, un cop ha començat a caminar, la FAES l'ha apadrinada per guiar-ne les passes en l'edat adulta. Malgrat l'aparença, la genètica no falla. En termes històrics, el discurs de Rivera sobre el nacionalisme d'altri en general, i sobre el concert basc en particular, té els seus antecedents en dues tradicions ideològiques del segle XIX genuïnament espanyoles i espanyolistes: el liberalisme reialista, del qual se'n vanta tan sovint, i el republicanisme unitari que, segons algunes fonts, predicaria José María Aznar en la intimitat; car totes dues tenien el carlisme com a enemic acèrrim.

'Fair-play' català

Acudit gràfic del setmanari liberal 'La Flaca' en què l'al·legoria 

de la I República acaba amb el règim foral: "Si el árbol de Gernica 

da estos frutos, procuremos que no vuelva a retoñar".

De sempre, el particularisme foral ha tingut detractors, però fins i tot el Generalísimo Franco va beneir-lo a les províncies rebels d’Àlaba i Navarra. A casa nostra, però, les tradicions polítiques més arrelades sempre han estat respectuoses amb “el privilegi dels bascs”. Descomptant-ne el carlisme, per raons concomitants, tant el republicanisme federal com el catalanisme s’hi han expressat en termes globalment favorables. 

El 1894, el federal Francesc Pi i Margall signava un article sobre Els concerts econòmics com a resposta a l’acusació d’“antinacional” que el diari El Imparcial feia davant la proposta de subscriure’n un per a Barcelona. “Nosaltres, sincerament, l’aprovem i aplaudim”, deia Pi i Margall, qui recordava que la idea, “tot i que no prosperà”, “ocupà ja les Corts de Cadis. A totes les províncies s’intentà aleshores de confiar la imposició i el cobrament de les contribucions que cadascuna considerés necessàries per satisfer la quota que els correspongués”. 

Referint-se justament a Navarra i les províncies basques, el vell republicà es demanava “què té això d’antinacional? L’Estat distribueix anualment les seves despeses entre totes les províncies, quin inconvenient hi ha d’haver en què cada província els cobreixi mitjançant els tributs que consideri més escaients al seu tarannà, els seus costums i la seva especial riquesa?” I prosseguia: “Volem que l’Estat visqui, dins el possible, de rendes pròpies. El que falti per cobrir les despeses nacionals, volem que es reparteixi entre les regions, segons la seva població i riquesa. Lliure queda després cada regió per recaptar-lo com millor li sembli. El que no es pot de cap de les maneres consentir –precisava– és la quota fixa. No sempre són les mateixes les despeses nacionals, i no hi ha cap raó perquè una província, amb menyscabament de les altres, pagui menys del que en el repartiment li pertoca”. 

I ho rematava exposant la proposta dels federals: “Pel nostre sistema, cada regió pot, tant per a les seves despeses com per a les nacionals, escollir el seu règim tributari: imposar el capital o la renda; atacar la producció consum; fer les contribucions proporcionals o progressives; adoptar la declaració o la investigació per conèixer la riquesa de cada contribuent; obrar per administració o per arrendament. Quin mal hi hauria en què fossin diferents els sistemes tributaris?”. Ja aleshores, l’Estat espanyol no aconseguia en la tributació “de sortir dels seus vells carrils: és molt probable que les regions, lliures, obrissin nous i desconeguts rumbs, i trobessin regles més acomodades a la raó i a la justícia. Els nostres diaris, i en general els nostres polítics, confonen la unitat amb la uniformitat, i ho voldrien tot uniforme. Cal que es desenganyin: la uniformitat és la servitud”. 

El 1906, Josep Maria Folch i Torres, des dels rengles del catalanisme d’esquerres, adreçava un escrit Per als de Santander des de les planes del diari El Poble Català en què els traslladava “una impressió de llàstima, de pena i fins de fàstic [...] per la petició de la Diputació i l'Ajuntament de Santander perquè l'Estat no renovi el concert econòmic amb la Bascònia”. L'autor entendria que se sol·licités “una llei general concedint a totes les províncies la facultat de contractar la seva tributació amb l'Estat” com a “moviment que seria honorable i propulsor de la solidaritat entre totes les nacions ibèriques i que mereixeria el nostre suport”, i deixava clar que malgrat “l'anomenada d'egoistes i envejosos amb què ens saluden, en general, les regions d'Espanya [...] les nostres altes aspiracions no reclamem perquè aquest sia més que l'altre, ni per treure drets a aquest altre”. 

La violència d’Estat i la decepció europea

Efectivament, el passat 27 d’octubre el Parlament va declarar la República Catalana. Jo ho vaig veure. En directe. Al canal 3/24. Es va donar així trasllat al mandat democràtic sorgit de les urnes del referèndum d’autodeterminació del dia 1. No va ser, però, una declaració solemne. Ni tan sols el president Puigdemont va prendre la paraula, potser per no donar nous arguments a la Fiscalia ni per no furgar en la nafra oberta amb ERC. Només la CUP somreia i alçava el puny. Per contra, els rostres dels diputats i del Govern de Junts pel Sí eren un poema. Potser sí que va ser un acte només simbòlic, o retòric, en previsió de la repressió que s’havia desencadenar. És el dubte que ens queda. Com també ho és que els vots favorables a la independència fossin 70 i si els dos blancs van ser per manca de convicció o bé obeïen a una estratègia per protegir el grup parlamentari de la persecució dels jutges.

Allò va passar un divendres al vespre. Mal dia per posar a caminar una República. Un mal presagi, en definitiva, que va donar pas a un cap de setmana estranyament normal. Va arribar dilluns i ni els Mossos protegien les principals institucions, ni el Govern va apel·lar a la ciutadania per defensar-les. Només Josep Rull va anar a la conselleria en una maniobra de distracció. A mig matí vam saber que la meitat del Govern, amb el president al capdavant, s’havia transferit a Brussel·les i que no tenia intenció de lliurar-se a les autoritats espanyoles. L’altra part, amb el vicepresident al front, va anar a declarar aquell dijous a l’Audiència Nacional i des d’aleshores cria malves entre barrots a Estremera i Alcalá-Meco.

En aquestes circumstàncies tan enrarides i desconcertants va ser com el bloc independentista va escenificar l’únic acte de dignitat que podia fer i va cremar el darrer cartutx abans de lliurar, captiu i desarmat, el control de l’administració catalana al Govern del PP. És l’única diagnosi que comparteixo amb Santi Vila: en aquell precís instant, el moviment independentista perdia “el control de la pilota” per primer cop en set anys. 

Bales i sang als carrers 

Des de ben d’hora, el president va justificar la inacció del Govern de Junts pel Sí davant les informacions versemblants que l’Estat desfermaria una “violència extrema” contra Catalunya molt major que la de l’1 d’octubre. Puigdemont va arribar a dir que no estava disposat a carregar amb morts en la seva consciència. Si aquesta sospita és certa –i la renúncia de la CUP a la via insurreccional li dóna encara més credibilitat–, caldria aportar-hi proves i denunciar-ho oportunament davant l’opinió pública i les instàncies internacionals. I això no vol dir necessàriament fer-ho ara, com ha fet avui Marta Rovira, sinó quan sigui més convenient. 

En qualsevol cas, la reacció virulenta i sanguinària de l’Estat davant d’un “Supòsit Anticonstitucional Màxim” pot explicar en part l’encongiment del Govern, però no en pot ser ni l’única ni la principal excusa, ja que era perfectament previsible, tal com ha demostrat la mentalitat imperial espanyola manta vegades al llarg de la història. Recordem que en els moments decisius Espanya sempre ha retingut Catalunya per la força de les armes i que a Cuba li van caldre tres guerres de descolonització i una intervenció militar nord-americana per desempallegar-se’n. 

I aquí rau el quid qüestió: quan una colònia o un poble minoritzat vol campar lliure només se’n pot deslliurar amb grans sacrificis econòmics i humans o bé mitjançant la interposició d’un tercer. I aquí és on els càlculs de la diplomàcia catalana no s’han complert. La trucada telefònica de Donald Tusk a Puigdemont del 9 d’octubre va ser només un miratge o, encara pitjor, una enganyifa. Si hi teníem cap aliat –la qual cosa encara està per veure–, això segurament ens obligava a plantar cara a l’Estat durant una bona temporada i assumir la trencadissa social als carrers de Catalunya abans no es manifestés obertament aquell suport i s’aturés l’agressió. 

Com Anglaterra el 1713 i la Gran Bretanya i França el 1936, Europa ha fallat als catalans. La UE ha sacrificat els seus valors fundacionals pel pragmatisme i la realpolitik; ha abandonat la democràcia en benefici dels mercats, l’estabilitat i l’Estat-nació, que no és poc! Això sí, ho ha volgut fer dissimuladament i amb una pàtina de civilitat: deixant entreveure que hi ha intercedit perquè l’Estat espanyol aplaqués el seu ímpetu. En realitat, però, Europa i Espanya no tenien cap més sortida, davant la renúncia de la Generalitat a atrinxerar-se, que emprendre el camí del mig entre la demanda d’un referèndum legal i acordat –que era la màxima exigència a la qual podia aspirar l’independentisme– i l’aplicació d’un 155 llarg i cruel que, a la pràctica, hauria dut a la insubmissió generalitzada. 

Com fa el PSC a escala domèstica, Europa pretén penjar-se la medalla d’una aplicació ràpida i indolora de l’article 155, un mal necessari que hauria reduït la intervenció de l’autogovern dels 6 mesos inicialment anunciat pels falcons del PP a una operació quirúrgica d’urgència amb data d’alta per al 21 de desembre. “I l’endemà, tot el ramat a la cleda i problema solucionat”, pensen alguns. 

Ara la moneda és a l’aire. Sortirà cara o sortirà creu, però encara hi haurà partit si l’unionisme torna a ser derrotat a les urnes. Si això succeeix, l’independentisme estarà en disposició de revertir la situació. I Europa, interpel·lada de nou, tornarà a fer-se l'orni. Fins quan?

Francisco expulsa el PSC del Govern d’Alella

Aquesta setmana s’ha consumat el divorci entre ERC-Sumem per Alella i el PSC. Dijous al matí, l’alcalde d’Alella, Andreu Francisco, va comunicar a la socialista Glòria Mans la seva destitució com a membre del Govern municipal. A partir d’ara, ERC-Sumem per Alella governarà en solitari amb 7 dels 13 regidors de l’Ajuntament. 

Tal com vam explicar en aquest altre post, l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per intervenir l’autonomia de Catalunya va generar turbulències entre ERC-Sumem per Alella i el PSC pel suport dels socialistes a la mesura impulsada pel PP i C’s al Senat espanyol. En aquell context, la continuïtat del pacte a escala local va ser fortament qüestionada pels grups municipals del PDeCAT i d’Alternativa per Alella-CUP i va donar peu, el 23 d’octubre, a sengles comunicats al respecte per part dels interessats. En el seu escrit, els republicans advertien que “reconsiderarien” la vigència del pacte en cas que el PSC “col·laborés en la suspensió de l’autogovern”. Sobre aquesta qüestió, els socialistes alellencs van apuntar que el 155 “no ajuda en res a resoldre l’atzucac en què es troba actualment Catalunya”. 

Aquesta darrera setmana, la situació s’havia fet insostenible. El 27 d’octubre el PSC-PSOE va donar el seu vistiplau al 155 i l’1 de novembre l’Audiència Nacional va citar a declarar el president i el Govern de la Generalitat, acusats de rebel·lió, entre més. L’endemà a la tarda, el vicepresident Oriol Junqueras i vuit consellers i conselleres ingressaven a la presó entre vexacions i humiliacions de tota mena. 

Gest insuficient

Hores abans de conèixer-se l’ordre de la jutgessa, Andreu Francisco i Glòria Mans van acordar de posar fi a una col·laboració que es remuntava a l’any 2005. Francisco no li havia perdut la confiança personal, però li retirava la delegació de les carteres d’Emprenedoria, Comerç i Consum, Esports i Salut. L’alcalde reconeix que “ha estat un pacte de govern que ha permès fer avançar el poble i que s’ha desenvolupat sempre amb una lleialtat mútua que agraeixo sincerament”, però el comunicat del PSC d’Alella del dia 23 era “un gest insuficient”. “Demanàvem des de feia dies un posicionament clar, i no posicionant-se ella, ens obligava a fer-ho a nosaltres”. Aquesta actitud, entre dilatòria i dubitativa, va acabar atipant als seus companys de govern, fins al punt que “aquells que la defensaven se n’han acabat cansant”. Per a Francisco, “ha estat una decisió difícil, però èticament necessària. Li havíem ofert la possibilitat de seguir si es desmarcava del partit. Alella o el PSC. I ha triat el PSC”. 

El mateix dijous, el PSC va respondre amb un comunicat molt dur en el qual condemnava el cessament i el definia com “una acció política que no obeeix als acords del pacte signat el 2015 per la governabilitat del municipi”. Els socialistes destacaven que “en tot aquest temps no hem sentit ni un sol retret a la tasca al capdavant de les àrees que hem liderat amb tanta eficàcia i eficiència com hem sabut i amb tota la il·lusió i dedicació” i lamentaven un “trencament que posa de manifest que abans es sobreposen els temes nacionals i no la tasca municipal”. Els membres de l'agrupació admeten que els seus socis republicans els havien assabentat prèviament dels termes exactes de la ruptura, però neguen que el seu coneixement impliqui cap mena d'acceptació. "Nosaltres volíem continuar. Qui ha trencat el pacte i ens ha fet fora ha estat Esquerra", subratllen.  

Crisi al PSC local 

Amb el pas de Mans a l’oposició surt a la superfície la profunda crisi que travessa des de fa temps el PSC local. Davant les nefastes perspectives electorals, el 2015 es va dissenyar una estratègia per obtenir almenys un representant. Es van amagar les sigles del PSC i es va crear una marca blanca, anomenada Alella Primer. La mateixa Mans ha admès en més d’una ocasió que va ser una candidatura “de circumstàncies”, feta amb amics i coneguts reunits a l’entorn d’un cafè. Tret d’ella, no hi queda ningú més del PSC. A la llista hi té persones que s’han posicionat a les xarxes obertament al costat del PP o C's, com la número 3, i d’altres que més aviat aplaudeixen la CUP, Podem o el món dels comuns, com els números 4 i 5, de manera que el futur s’albira difícil. 

A l’oposició l’espera un paper incòmode, després de 6 anys de col·laboració personal amb l’alcalde i quan encara queden 18 mesos per a les pròximes eleccions municipals. Molt afectada emocionalment des de fa setmanes, Mans està de baixa i no va assistir al ple urgent i extraordinari per condemnar l’aplicació del 155. Per això són moltes les veus que apunten a una renúncia a l’acta de regidora a curt o mig termini, i lamenten una sortida “per la porta del darrere”. Creuen que podia haver fet com Jordi Ballart i els cinc regidors del PSC a l’Ajuntament de Terrassa, que han estripat el carnet i se n’han tornat a casa. 

Caiguda en desgràcia 

Mans sempre ha estat una persona de partit. Però no hi té padrins. El seu paper en algunes maniobres internes per defenestrar i promocionar persones en càrrecs orgànics a escala comarcal li han acabat valent l’animadversió del sector catalanista primer, i de l’espanyolista després, fins al punt que en les últimes eleccions municipals el partit va intentar reemplaçar-la per una altra persona, que finalment no es va prestar a aquest joc brut.

En aquests moments, el PSC és un partit en descomposició a Alella. En els últims anys ha perdut dues terceres parts de la vintena de militants que tenia el 2011. Els estatuts del PSC fixen en 11 afiliats la militància per poder disposar d’agrupació local. En no arribar al mínim, el partit ha fet passar els simpatitzants per afiliats i ha creat “una mena d’agrupació d’agrupacions” amb els militants d’Alella, El Masnou i Teià. Aquest cenacle està controlat per l’aparell del Masnou, que es troba en mans del sector més jacobí liderat per Ernest Suñé, amic d’un bon grapat d'ultres espanyolistes. Segons algunes fonts, aquest decantament ha provocat la fugida en massa de molts militants històrics com l’exalcalde Eduard Gisbert i l’exgerent del Consell Comarcal Eladi Torres, i la baixa de 50 dels 80 militants que tenia el partit fa tan sols 8 anys enrere. 

A Alella, aquest tremp espanyolista estaria representat per la número 3 del partit, Isabel López. Com Suñé, també ella comparteix a la xarxa alguns dels posicionaments de l’exregidor del PP d’Alella Javier Berzosa sobre l’independentisme i el destí del Govern de Carles Puigdemont.