26 de juny 2014

Miquel Calderó, l'alellenc que va destronar els Borbons

Avui, Felip VI ha visitat Girona. Una quinzena d'entitats han convocat una concentració per rebre'l "com es mereix". No és la primera mostra de rebuig que rep el nou monarca per part de la societat i les institucions catalanes: a les peticions dels ajuntaments de Girona, MontblancCervera i Balaguer per retirar-li els títols de príncep, duc, comte i senyor, respectivament, s'afegeix la moció aprovada aquest mateix matí pel Parlament reclamant un referèndum sobre monarquia o república. La petició ha prosperat gràcies als 33 vots d'ICV-EUiA, ERC i CUP i l'abstenció de CiU, PSC i C's. Només el PP hi ha votat en contra. També la Diputació de Barcelona ha pres un acord similar.

Com ja vam dir a propòsit de l'abdicació de Joan Carles I i de la proclamació de Felip VI, la dinastia Borbó, com a descendent de Felip V, és "intrusa" a Catalunya i, per extensió, també a la resta de la corona. Ja se sap: el comte de Barcelona és rei d'Aragó. Doncs bé, com explicàvem llavors, les Corts catalanes van acordar, l'any 1706, l'exclusió a perpetuïtat de la casa d'Anjou per la seva "despotiquesa". Aleshores, Europa estava immersa en una guerra per l'hegemonia mundial que enfrontava França i Anglaterra, i els seus aliats respectius. A casa nostra, aquest conflicte rep el nom de Guerra de Successió perquè enfrontava dos pretendents al tron de la monarquia hispànica: Felip V, amb el patrocini del seu avi, Lluís XIV, i Carles III, l'arxiduc d'Àustria. 

A més dels interessos particulars de cada contendent, els bàndols encarnaven models de govern ben diferents, gairebé oposats. La França de Lluís XIV, com més endavant l'Espanya de Felip V, representava l'absolutisme rampant; la voluntat del rei per damunt de tot. Aleshores, els règims parlamentaris al món es podien comptar amb els dits d'una mà: Anglaterra, Escòcia, Holanda, Suècia i la corona d'Aragó. Un vell axioma català diu "faci la llei lo rei y la Cort, ab la Cort", que és "l'essència del pactisme", com consigna Patrícia Gabancho a Les dones de 1714. L'historiador Joaquim Albareda ho defineix com a "republicanisme monàrquic", la pedra angular del qual eren les Constitucions: el cos de lleis d'un Estat aprovades a les Corts pels diputats dels braços militar, eclesiàstic i reial, i sancionades pel rei. I justament això esperaven els catalans de Carles III.

Efectivament, el nou rei va jurar les Constitucions el 7 de novembre de 1705 i immediatament després va convocar Corts, les darreres mai celebrades. Entre els acords que s'hi van adoptar hi ha l'exclusió de la casa de Borbó dels drets successoris al comtat de Barcelona. Ja vam dir que la decisió va ser molt discutida pels diputats, tant pel fons com per la forma, ja que ho fiava tot a una sola carta -la casa d'Habsburg- i perquè no es tractava d'una constitució impulsada pels braços, sinó d'un capítol de cort promogut a l'ensems per Carles III i la reina Anna d'Anglaterra. Si finalment van transigir va ser, entre d'altres raons, perquè la veu popular atribuïa l'autoria de l'argumentari a Miquel Calderó i Masdovelles. 

En pagament al seu suport, el 23 de juny de 1706, Carles III el nomenà primer inquisidor de Catalunya i regent honorari del Suprem Consell d'Aragó, l'òrgan assessor de la monarquia per als afers d'Aragó, Catalunya, Mallorca, València i Sardenya.

En motiu del treball de recerca històrica sobre Alella a l'entorn de la Guerra de Successió, redactat a quatre mans amb Jordi Albaladejo, he tingut l'oportunitat de recompondre bona part de la trajectòria vital del personatge.

Artífex del partit austríac 

Can Calderó, antic mas Resplans
Nat a Barcelona l'any 1635, Miquel era fill del lleidatà Domènec Calderó i d'Isabel Masdovelles, oriünda de Vilafranca del Penedès. Vers el 1655 contragué matrimoni amb la pubilla del mas Resplans d'Alella, que d'aleshores ençà mudaria el nom pel de can Calderó, encara vigent. El matrimoni va donar origen a una nissaga compromesa amb la causa austriacista. Fins a tres generacions es veieren implicades en el conflicte. Pare, fill i néts participaren en les Corts de 1701-1702. Francesc Calderó i Resplans estigué present a les Corts de 1705-1706, i Miquel Calderó i Vidal assistí a la Junta de Braços de 1713 i serví com a capità a la Coronela. 

Miquel Calderó i Masdovelles fou un dels artífex de la formació i organització del partit austriacista. Des de primera hora intrigà per guanyar-se el favor de Jordi de Darmstadt en el plet dinàstic. Tot just coneguda la mort de Carles II, el novembre de 1700, Calderó i altres "sujetos de la mayor representación y crédito del país" van oferir al virrei alemany el suport dels Tres Comuns: la Diputació del General, el Consell de Cent i el Braç militar. I ja aleshores, com a regent de la Reial Audiència, Calderó encapçalà la facció dels jutges partidària de l'arxiduc, tot i estar en minoria.

Una ascensió social fulgurant 

Retrat de Miquel Calderó i Masdovelles (Arxiu Calderó)
Miquel Calderó personifica a la perfecció l'escalada social cap a l'ennobliment que van protagonitzar molts dels anomenats gaudins -juristes, com ell, però també metges i negociants-, en el darrer terç del segle XVII; expressió del dinamisme i la pulsió social del moment. Vegem-ho: el 20 d'octubre de 1671 assolí la dignitat de cavaller i la de noble el 26 de febrer de 1685. Com a cavaller armat destacà pel seu servei a l'administració virregnal com a encarregat del proveïment de l'exèrcit, el reclutament de tropes i la formació de sometents. Fou assessor de la Capitania General "y además se le nombró abogado fiscal de la misma". 

Entre 1674 i 1690, participà "en diez campañas, con la frecuente ocupación de todo género de asistencias al Real Exército", i el 1691 fou nomenat tresorer de l'exèrcit reial. Contribuí a alleugerir el problema endèmic dels allotjaments militars amb la construcció d'una caserna a les Drassanes, la qual cosa no obstà perquè prengués part en la repressió de la revolta dels Gorretes o Barretines a petició del virrei duc de Villahermosa, tot i que Eduard Puig atribueix a Calderó un cert paper contemporitzador. 

Com a catedràtic de dret civil a la Universitat de Barcelona i jurisconsult de renom, ostentà càrrecs importants en l'administració de justícia: ingressà en la Reial Audiència -el tribunal suprem del Principat-, on fou jutge de cort, advocat fiscal patrimonial, regent de la Reial Tresoreria i membre del Reial Consell. No fou mai, però, canceller, tot i que reunia els requisits d'ençà que el 1703 obtingués la dispensa apostòlica del papa Climent XI, per tal que el bisbe de Barcelona, Benet Sala, l'ordenés sacerdot. 

Per a Miquel Àngel Martínez, "su carrera fue de las más completas en esta etapa final de la Real Audiencia foral" i cap dels regents no va tenir "una trayectoria tan dilatada y variada". Bona part de la seva doctrina es troba recopilada en tres volums -Sacri regii criminalis concilii Cathaloniae decisiones- publicats els anys 1686, 1687 i 1701 per la Generalitat. Calderó forma part dels anomenats autors decisionistes pel fet que foren lletrats que sistematitzaren i veieren publicades les seves conclusions i sentències, a mode de jurisprudència. Com ha observat Xavier Gil, tots ells "van constituir un grup singularment influent en la vida política del Principat", "tant per la seva actuació professional en els diversos organismes judicials i administratius com per la seva producció doctrinal". Segons Joan Lluís Palos i Ramon Ragués, des de "la fi de 1630 els lletrats constituïren la corporació professional més influent del país"; un cos que "aspirava a moure els fils del poder" des d'una "convicció sincerament assumida" que l'acció política restava subordinada a la llei i la tradició, de les quals ells n'eren els intèrprets. 

Essent regent de l'Audiència, el 1695 s'enfrontà al Sant Ofici per raons de jurisdicció i els inquisidors l'excomunicaren, però el Consell d'Aragó li va fer costat. El conflicte s'originà per l'oposició de Calderó a autoritzar l'interrogatori d'un reclús francès dins la presó reial. Paradoxes del destí, i com ja hem referit, anys a venir Calderó seria nomenat primer inquisidor. Vidu d'ençà 1696, sol·licità l'ingrés en religió; dispensa que aconseguí de sa santedat el Papa a principis de 1703 i que el rei Felip V ratificà el mes d'abril. Amb anterioritat, havia estat advocat de la Província Tarraconense i de la comunitat monàstica de Montserrat. Segons Lluís Galera, "Miquel Calderó manà obrar el mas [d'Alella] i, fervent devot de la Mare de Déu de Núria, volgué edificar una capella per a honor seu" que fou inaugurada per fra Oleguer de Montserrat, ardiaca major de Tarragona i membre del consell de sa magestat. L'11 de juliol de 1682 li fou concedida llicència per celebrar-hi missa pel vicari general de Barcelona. 

L'afer Jäger i la guerra a ultrança 

Les Corts de 1701-1702 van reinstaurar el Tribunal de Contrafaccions, un òrgan judicial per dirimir els conflictes de competències, limitar el poder plenipotenciari del rei i garantir la legalitat paccionada. A Calderó li pertocava, com a regent, presidir-lo i posar-lo en execució a requeriment dels comuns; com va passar quan Felip V va ordenar l'embargament dels béns i l'expulsió dels súbdits anglesos i holandesos residents al país i l'excònsol Arnold Jäger va sol·licitar l'empara dels comuns per evitar-ho. A tenor de la seva actuació dilatòria, l'afer degué sotmetre Calderó a un gran desgast, oimés si tenim en compte que segurament es coneixien: Calderó tenia casa a Alella i Jäger a Teià, i tots dos tenien família política en comú.

Juntament amb l'exclusió dels Borbons, el dictamen més important de tots els que va proferir Miquel Calderó va tenir lloc el 7 de juliol de 1713. Després d'un llarg debat i d'una aferrissada votació, la junta general de braços va declarar la guerra a ultrança a les Dues Corones en un moment en què els seus exèrcits estrenyien el setge sobre Barcelona i les darreres tropes aliades s'afanyaven a abandonar el país. La decisió seria transcendental, raó per la qual se sotmeté secretament i amb caràcter previ a examen i aprovació de sengles juntes de teòlegs i de lletrats. La primera analitzà si eren justos o no els motius per emprendre la guerra. La segona, en canvi, es pronuncià sobre la legitimitat dels braços i el grau de discrecionalitat dels diputats per complir la resolució. Aquesta darrera junta, la qual estava encapçalada per "el sabio don Miguel de Calderó [...] cuyos escritos hacen de él el más verdadero encomio", resolgué el dubte unànimement: "no les quedaba más acción ni poder que obedecer". 

Després de la victòria borbònica i a la vista d'aquests antecedents, Miquel Calderó fou destituït dels seus càrrecs i desposseït dels seus béns. Dos anys després moria a Alella. El seu cos rebé sepultura al claustre del monestir de Montalegre, a Tiana, el 9 de setembre de 1716.

25 de juny 2014

Un debat que no és el nostre: monarquia o república?


Lerroux, Maura, Unamuno, Ortega y Gasset... fins i tot la dreta catalana
 es planyia del tracte que dispensava Espanya a Catalunya. 
I estem parlant de l'any 1932 amb una república nova de trinca! 
Fa dies que ICV-EUiA remena la cua demanant la celebració d'un referèndum sobre el model d'Estat: monarquia o república. Amb aquest propòsit, els ecosocialistes plantejaran una moció al Parlament de Catalunya sobre aquesta qüestió, després d'haver-ho fet prèviament als ajuntaments de Barcelona i Sant Boi de Llobregat. 

Ja tenim, doncs, els modernets de torn fent política d'aparador. O encara pitjor: intentant transformar Espanya, potser per allò que ells són l'autodenominada esquerra transformadora... De debò: el debat de fons és del tot pertinent i pot resultar molt saludable per als nostres veïns, fins i tot per als catalans d'obediència espanyola i de vocació federal, però només per a ells. 

Per a la resta de catalans aquest tema és absolutament balder: l'Estat català serà republicà per definició, i involucrar-nos en aquesta guerra només ens pot causar perjudici. El nostre objectiu és un i no val a badar: la independència per canviar-ho tot, i al més aviat possible. Qui cregui que el país -i amb ell, la gent, l'economia i la cultura- seran tractats amb reciprocitat dins d'una eventual III República espanyola és que no coneix la història; ni la del segle XX ni l'anterior. 

Com ja vam dir a propòsit de la coronació de Felip VI, aquest debat resulta improcedent als Països Catalans, ja que, d'acord amb la legalitat suspesa , les opcions a ocupar el comtat de Barcelona es van extingir fa tres segles: la casa d'Àustria hi va renunciar el 1725 i els Borbons van ser proscrits per sempre més el 1706. 

Dues banderes per a la mateixa Espanya

En un article d'avui mateix, l'escriptor Joan-Lluís Lluís reprodueix un parell de cites ben eloqüents, de tantes com n'hi ha, dels presidents Manuel Azaña i Juan Negrín per concloure que "Espanya podria anar alternant cada vint anys o cinquanta, monarquia i república, república i monarquia. Ara, res no faria minvar l'obsessió espanyola de fer desaparèixer Catalunya". Talment fet exprés, en la seves conclusions l'autor nord-català dóna la solució als problemes existencials d'ICV-EUiA, ja que "si una república espanyola no tindria a priori res que anés a favor de Catalunya, al contrari Catalunya pot participar des de fora al restabliment d'una república espanyola, amb la consecució de la plena llibertat: a hores d'ara la independència catalana seria l'únic sotrac polític i psicològic prou fort perquè s'ensorrés, potser, la monarquia veïna". 

En la mateixa línia, però en altres paraules, es va manifestar també dies enrere el president de la Generalitat. Preguntat pels periodistes, Artur Mas va afirmar que respectava la demanda d'un referèndum sobre el model d'Estat que planteja una part de la societat espanyola, però no se'n va estar de dir que els catalans el seu dret a decidir l'havien guanyat a pols després de manifestar-se majoritàriament i de forma reiterada. I, tristament, així és. On eren els republicans espanyols els passats onzes de setembre? Què faran els progressistes espanyols el pròxim 9 de novembre?

24 de juny 2014

A la recerca del foc: la flama, 2014

Un any més, i ja en van set de seguits, els pobles i viles del Baix Maresme han encès les fogueres de Sant Joan amb el foc que una colla dels seus veïns hi han portat directament des del Canigó, un cim que "separa Espanya i França, mes mai els catalans", com escrigué el poeta Marià Aguiló. 

Per aquesta ocasió hem pres el nom de l'adaptació catalana de la pel·lícula de Jean-Jacques Annaud perquè reflecteix l'esperit de la flama molt millor que no pas el títol original, La guerre du feu. L'objectiu -fer-se amb el foc- és el mateix, com també ho és el fil discursiu: anar a cercar-lo tan lluny com calgui i dur-lo de tornada a la comunitat d'origen, sense mai defallir i evitant que s'apagui. L'escenari de fons també és similar: la muntanya, el fred, el vent i àdhuc la neu; la natura en estat pur. En la nostra travessa no hi ha mamuts, però sí isards a cabassos. 

L'anada 

Com cada any, a migdia sortia l'expedició muntanyenca d'Alella i a quarts de sis de la tarda iniciava el camí cap a la pica des del refugi d'Estables. Aquest cop vam provar una nova ruta; es tractava de fer més quilòmetres a canvi de guanyar alçada: carenejar en lloc de flanquejar. En comptes de pujar de pel fondal de Bacibers, vam enfilar tot dret per la vall de Bocacers fins a la collada que es confon amb el Pla Guillem. Un cop allí i sense abandonar mai més la cresta vam fer consecutivament els pics de Set Homes (2.661 m) i de Rojà (2.724 m). Vam deixar la glacera de Comalada a la dreta i vam passar la portella dels Tres Vents, abans de davallar cap als gorgs de Cadí. 

Si el descens d'anada és exigent, la pujada de tornada és tota una fita psicològica. Costeruda com és, requereix mitja hora llarga d'ascensió des del darrer llac. L'atac d'aquest desnivell s'acostuma a produir a quarts de tres de la matinada, coincidint amb els primers símptomes de son i cansament. Però no ens precipitem. 

Eren vora les deu quan vam sopar a la cruïlla que mena a Marialles. Tot d'una, la silueta del Canigó es va esvair en la foscúria. Era negra nit. A partir de llavors, els llums dels caminadors ens mostrarien el camí a seguir. Un parell d'hores més tard pujàvem la xemeneia. Mentre grimpàvem sentíem de fons una mena de cançó de taverna, somorta, arrossegada i eminentment masculina: eren els Segadors.

Hi havia gent, dalt del cim. Tanta, i tan fermament assentada, que va ser impossible acostar-se a la creu. Els averanys de tempesta no es van acomplir i per primer cop en tot aquest temps s'estava bé dalt la pica. Quan s'hi va encendre el foc fins i tot sobraven mudes. 

La tornada 

La renovació de la flama va fer-se ben bé al punt de la mitjanit i un cop preses les metxes vam iniciar el viatge de retorn. Caminàvem cada cop més lents amb la sola companyia dels cucs i les cuques. N'hi havia tants i es contornejaven de tal manera a la llum dels nostres frontals que no gosàvem tocar els rocs per ajudar-nos en l'ascensió per por d'esclafar-los. 

A les tres de la matinada ja érem a la collada dels Tres Vents i ens les prometíem felices. Mitja hora després érem al Pic de Rojà i ja només teníem baixada per davant. Però llavors tot es va tòrcer. De sobte, va irrompre el vent. Fred i fort, ens va glaçar la suor i tots vam témer que avui estaríem ben constipats; fluixeses de la nit. Tot i les espentes de l'aire, vam seguir pacientment per la carena fins al lloc indicat. Dues clapes de neu marcaven el punt on havíem d'iniciar el descens. Vam baixar 800 metres, la meitat de patac, fins arribar a la capçalera de la Coma del Pi. Els peus, i sobretot els genolls, se'n van ressentir. Alguns semblàvem alesiats. 

Despuntava el dia quan arribàvem als Estables. Havien transcorregut dotze hores, durant les quals vam completar 16,7 quilòmetres i vam salvar desnivells acumulats de més de 2.300 metres. 

El relleu 

Al peu del refugi ens esperava el relleu: tres ciclistes que durien la metxa per pista i carretera fins a Coll d'Ares. Tenien per davant dues hores de pedalada. 

Sense perdre el temps, vam pujar a la furgoneta i vam fer-hi cap també nosaltres. Per primer cop en molts anys vèiem la possibilitat de presenciar com a espectadors l'enllaç de la flama entre els ciclistes i els atletes. Poc abans de les 7:30h compareixíem a la ratlla que divideix Catalunya i poca estona després hi arribaven les bicis. Al Pirineu, el matí era fresc i boirós, però estava tothom preparat: una quinzena de corredors d'Alella i El Masnou que, per relleus, portarien la flama al Maresme. La càpsula, formada pel vehicle de Protecció Civil del Masnou i dues furgonetes, va arribar a Dosrius a les sis de la tarda. Per complir l'horari, la comitiva va haver de neutralitzar l'ascens a Collformic i la baixada al Vallès. 

A les set del vespre els atletes ja corrien al costat de la platja: Vilassar de Mar, Premià de Mar, El Masnou, Teià i Alella, finalment. A les nou ens vam retrobar tots al Canonge per acompanyar la flama en els seus últims metres fins a la Riera, on va ser rebuda per una munió de gent al ritme sincopat de la gralla d'Obrint Pas i els trets de salva dels trabucaires. 

Com descriu molt bé el periodista Carles Capdevila en el manifest d'enguany, "tenim una flama que no s'ha apagat mai: la d'un teixit associatiu imparable, la d'un poble organitzat i organitzador que ha demostrat capacitat per resistir i per avançar". Efectivament, "els que som aquí [...] som una flama en moviment. Sabem on anem i sabem que hi anirem. Als nostres ulls brilla la flama de la determinació, de la il·lusió, del projecte. Estem aquí drets i decidits i sabem que tenim dret a decidir". Endavant, doncs, amb la flama!

19 de juny 2014

El rei? El poble!

Més enllà dels raonaments ètics i morals que qüestionarien el sentit i la vigència de la monarquia en qualsevol societat democràtica, i més enllà també de tradicions polítiques com el republicanisme federal, l'anarquisme, el catalanisme i el separatisme a casa nostra, existeixen altres raons de caire històric per oposar-se a la proclamació de Felip VI com a nou rei d'Espanya. I no em refereixo només al fet que el seu pare, Joan Carles I, jurés els principios del movimiento i fos nomenat hereu del règim pel dictador Francisco Franco (recordeu les paraules de Sabino Quadra: "ni el padre, ni el hijo, ni el espíritu de Franco que anida en los dos"), sinó que em refereixo a l'exclusió de la dinastia borbònica del casal de Barcelona aprovada per les Corts catalanes l'any 1706. 

Certament, entre el 5 de desembre de 1705 i el 31 de març de 1706 se celebraren a Barcelona les anomenades Corts de l'arxiduc, en honor a Carles III. Aquelles Corts foren molt celebrades pels braços perquè s'acordà el reintegrament de les insaculacions i es resolgué el problema dels allotjaments militars, però també pel rei, ja que fou aprovada una constitució plantejada per ell i per la reina Anna d'Anglaterra -aleshores, la principal aliada dels catalans- que excloïa perpètuament els Borbons del comtat de Barcelona i, per extensió, dels regnes de la Corona: Aragó i València. 

Felip V, cap per avall
El sistema legislatiu catalano-aragonès establia que un rei sense descendència directa no podia designar successor. "Lo domini en Aragó i Catalunya no és feudal, ni dependent d'altre que de la successió" i "lo judici de la successió dúbia, o nova elecció si es necessitava, és privativament del poble libre [...] segons sa llei". L'any 1396, en ocasió de la mort del rei Joan I el caçador, "proclamà lo poble, en generals i libres corts, al germà del decedent i succeí D. Martín [l'Humà]". Altre tant va passar "en la immediata [mort] d'aquest, sens successió legítima, en 1412, decidí així mateix lo poble lo litigi entre molts a favor de D. Fernando, infant de Castilla". En puritat, doncs, a la mort de Carles II sense descendència l'any 1700, calia haver adoptat una solució de consens entre els diversos regnes i territoris de la Corona, com es féu el referit any de 1412 a Casp. En estricta observança legal, els compromissaris d'Aragó, Catalunya i València haurien d'haver cridat a Corts i triar entre els dos candidats millor situats: Felip d'Anjou (futur Felip V) i l'arxiduc Carles (futur Carles III). En lloc d'això, i gràcies a la falsificació del testament del difunt Carles II, accedí al tron el pretendent borbònic. 

Ben aviat, la "despotiquesa" envers les institucions i constitucions del país amb què actuava el nou monarca -i més que ell, els seus ministres- determinà catalans, aragonesos i valencians a proclamar rei l'arxiduc Carles l'any 1705 i entrar immediatament en guerra contra els exèrcits de Castella i França, al costat de la Quàdruple Aliança formada per l'Imperi austríac, Anglaterra, Portugal i Holanda. 

L'arxiduc, futur emperador amb el nom de Carles VI
Com apunta Eduard Martí i Fraga, ultra els arguments legals o dinàstics que el 1706 mogueren les Corts catalanes a excloure la dinastia borbònica, "sembla que tingueren molt més pes els factors conjunturals, com la possibilitat d'enemistar-se amb Anglaterra, el fet que fos dissenyada per catalans o la imminència d'un setge" per part de l'armada francesa. Per a alguns constitucionalistes, l'exclusió explícita de la casa d'Anjou vinculava en excés l'esdevenidor de Catalunya als designis dels Habsburg, però planava, per damunt de totes, la temença a perdre la llibertat: "aunque el amor [a Carles III] era el mayor a su persona, no era del todo ciego porque preveían a los peligros y contingencias que se exponían". "Entonces fue cuando -segons el cronista austriacista Francesc Castellví-, para más persuadirlos, hicieron entender a las cortes que el rey había confirmado la formación de la ley a don Miguel Calderó y al Dr. Francisco Solanes, entrambos sujetos de gran literatura y de entera satisfacción de los catalanes". 

L'extinció de la monarquia: del pacte de Gènova de 1705 a la Pau de Viena de 1725 

Sovint els catalans hem cridat que no tenim rei: ni d'esperit, ni de iure. I efectivament així és, almenys des de 1725, sinó de molt abans. 

Com ja hem dit, el juny de 1705 una delegació catalana rubricà a Gènova un tractat amb el ministre plenipotenciari de la reina d'Anglaterra, Mitford Crowe, que garantia el respecte a les Constitucions del país i reconeixia l'arxiduc com a rei dels catalans. A canvi, els catalans comprometien la seva participació en la guerra al costat dels federats. El pacte es complí: el 9 d'octubre els austriacistes arrabassaren Barcelona al virrei Velasco i el 7 de novembre Carles III jurà Constitucions i fou proclamat rei. Establí llavors la cort reial a Barcelona, on romangué fins al 27 de setembre de 1711, quan l'abandonà amb destí a Viena per succeir el seu difunt germà, Josep I, com a emperador: no tornaria a trepitjar més Barcelona, si bé hi deixà com a penyora i garantia del seu compromís amb Catalunya part de la cort i la seva muller, Elisabet Cristina de Brunsvic. 

La reina Elisabet Cristina de Brunsvic a la seva arribada a Mataró, el 25 de juliol de 1708     
Des de llavors i fins a mitjan 1713, el Principat van ser assolat pels exèrcits borbònics de les Dues Corones. El juny d'aquell any, representants de les potències estrangeres de tots dos bàndols signaren d'esquenes als catalans l'anomenat conveni de l'Hospitalet: un acord secret pel qual s'establia l'evacuació de les tropes aliades del Principat i el lliurament de totes les places fortes als filipistes. Només Barcelona i Cardona restaren sota obediència catalana. Amb els soldats aliats, salparen també l'emperadriu i el seu seguici. A la pràctica, Catalunya era lliurada a l'enemic. Lluny, però, de claudicar, les autoritats catalanes resolgueren prendre la decisió de prosseguir la lluita en solitari i declarar la guerra a ultrança a l'ocupant. S'inicia així l'anomenat "moment republicà", de juliol de 1713 fins a setembre de 1714. 

Tot i l'absència del rei i la manca de socors exterior, la Junta General de Braços i els tres comuns -la Diputació, el Consell de Cent i el Braç militar- seguiren actuant en nom seu durant tot el setge de Barcelona, amb l'esperança de ser auxiliats. De fet, la renúncia de l'emperador als regnes d'Espanya no es va fer efectiva fins a la firma, el 30 de juny de 1725, del tractat de Viena, que posava oficialment fi a la Guerra de Successió iniciada el 1702. 

Ni pau, ni treva als Borbons

Tanmateix, els representants catalans de l'anomenat "austriacisme persistent" a l'exili d'Itàlia i Àustria reclamaren amb certa insistència a les cancelleries europees almenys fins a 1741 la revisió dels tractats de pau "encadenats" d'Utrecht (1713), Londres (1718), Viena (1725 i 1731) i Sevilla (1729) amb l'objectiu de rescabalar a la Corona d'Aragó "la llibertat mal perduda". N'és un bon exemple Via fora als adormits: un document atribuït a l'antic secretari de Mitford Crow, l'enigmàtic sr. Broak. 

Si el personatge era fictici o realment va existir no ho sabem, però la finalitat del text -editat en català i francès, a partir d'una traducció de l'anglès- és clara: convèncer la Gran Bretanya que ha de complir el compromís adquirit amb els catalans a Gènova el 1705. El document, publicat l'any 1734, es manifesta contrari a "fer ni Pau ni Tregua mai, mentre quedàs en Espanya Felip V o altra raça de Borbon dominant" i es demana si "estos agraviats pobles [Catalunya i Aragó], podrien culpar-se d'ingrats, si no s'oposaven a que un príncep Borbon avassallàs a tota l'Europa, ja que esta los ha fet esclaus perquè han procurat salvar ab la pròpia, la comuna llibertat?". I rebla: "quan la llei o sentència d'exclusió exprimeix lo fi, no comprèn a aquells en qui dit fi ha cessat. Tal fou la sobre dita exclusió de Borbons. Lo fi d'esta és exprés: per inhabilitar als Borbons", qualsevol que aquest sia. Inclòs Felip VI.

17 de juny 2014

L'etiqueta #AndreuFrancisco2015 ja és oficial

Estava cantat: Andreu Francisco tornarà a encapçalar la candidatura d'ERC a l'alcaldia d'Alella; responsabilitat que ostenta de forma ininterrompuda des que el maig de 2003 va guanyar per primer cop les eleccions municipals en coalició amb el col·lectiu ecologista La Garnatxa. Des de llavors, el batlle republicà ha anat eixamplant progressivament la seva base electoral, un cas insòlit al Maresme. 

A Francisco el precedeix una imatge de gestor seriós. Temps enrere, uns deien que feia "cara de convergent" i altres que tenia pinta de "treballador de la Caixa". Rigorós en el terreny econòmic -va eixugar el deute històric del consistori i duu anys generant romanents positius de tresoreria-, és també contingut en les formes -no ha hissat l'estelada a Can Lleonart i no ha despenjat l'ensenya espanyola del balcó fins a guanyar-se l'adhesió tàcita de la majoria silenciosa. Políticament parlant, és un gran estratega. Després que el passat mes d'octubre obrís les portes del govern municipal a CiU, ningú no dubta que té tots els números per liderar l'Ajuntament per quarta vegada consecutiva. 

"Gràcies per deixar-me dedicar a allò que m'agrada", ha dit recentment als seus veïns. Francisco va fer oficial la seva candidatura a la reelecció el passat divendres en un acte que va aplegar prop de dues-centes persones al pati de Can Lleonart. A l'acte també eren presents les portaveus de CiU Cristina Xatart i de Gd'A Mercè Marzo, així com els regidors republicans del Masnou Jaume Oliveras i Joaquim Fàbregas i la calellenca Cristina Gómez, entre d'altres. Entre els assistents hi havia una nodrida representació del teixit associatiu del poble. Dalt de l'escenari, Francisco va estar acompanyat del diputat al Congrés Joan Tardà i de la regidora de Sumem per Alella Teresa Vilaró. 

Sí o sí 

Tardà va fer una intervenció vibrant. "El 9N votarem. I si no ens deixen, també votarem". El diputat va advertir del riscos del referèndum. "Les enquestes diuen que més del 40% dels catalans està a favor de la independència i que prop del 30% hi està en contra. A aquests ja els convencerem després de proclamar la independència. Ara ens hem de centrar a guanyar l'altre 30% d'indecisos que encara s'ho està rumiant". Per això, Tardà va fer una crida perquè tothom faci proselitisme: a casa, a la feina, al carrer, a tot arreu. "Hem de guanyar sí o sí", va exclamar i va advertir que una derrota deixaria el país sumit en una profunda depressió durant "dues o tres generacions. I això no ens ho podem permetre: la crisi ha posat contra les cordes l'estat del benestar que hem construït durant dècades". En aquest punt, l'orador va vincular el procés sobiranista a la defensa dels drets socials i laborals. El diputat va criticar que els "culpables de la crisi siguin els encarregats de treure'ns" i va denunciar la "dualització" de la societat catalana entre "els que veuen passar el tren cada cop més ràpid i no poden pujar-hi" perquè estan mancats de recursos, i "els que hi van al damunt, escagarrinats per la por a perdre la feina i les condicions precàries". A tot estirar, Tardà va afirmar que la república catalana serà efectiva en el termini d'un any i mig, i va esperonar tothom a viure aquests mesos "apassionants" amb la màxima implicació i compromís. 

El diputat va acomiadar el seu discurs recordant la seva etapa com a regidor de Cornellà, el 1979 com independent a les llistes del PSUC i el 1999 a ERC: "gràcies al municipalisme Catalunya és aquest país més o menys arregladet que tenim ara". En aquest impàs decisiu, va dir, "les candidatures sobiranistes i republicanes han de fer un bon resultat a les eleccions de 2015" i va desitjar que sigui Andreu Francisco qui "proclami la República catalana" a Alella. 

Camí de la majoria absoluta 

L'interpel·lat va agrair a Tardà les seves paraules, i va lloar-ne el seu ascendent, "gràcies al qual han perviscut els valors republicans dins el partit". En relació a la independència, Francisco va destacar que l'Ajuntament d'Alella és el segon que va optar per exercir la sobirania fiscal: "ingressem els impostos a l'Agència Tributària de Catalunya i no passa res. Aquí estem. No ens han posat cap multa ni hem anat a la presó. Es pot fer, i a poc a poc tots ho haurem de fer perquè quan arribarà el moment puguem disposar dels nostres propis recursos". El candidat republicà es va referir a la recent publicació de les balances fiscals per part del conseller d'Economia, Andreu Mas-Colell, i va demanar una reflexió col·lectiva a escala local. "L'any 2011, entre 10.000 i 15.000 milions d'euros van marxar de Catalunya amb rumb a Madrid. A Alella, l'Ajuntament té un pressupost anual de 10 milions i escaig i recapta impostos i taxes municipals per import de 6 milions. Mentrestant, el dèficit fiscal dels nostres veïns amb l'Estat espanyol ascendeix a 29 milions en impostos que se'n van i no tornen". 

A continuació, i durant una bona estona, Francisco va repassar la seva trajectòria al front del govern local. Va repassar la feina feta, va destacar algunes de les reivindicacions històriques -la piscina, l'ampliació de l'escola Fabra, la construcció de l'escola de la Serreta i l'alliberament del peatge- i va exalçar la tasca del teixit associatiu: "som un poble viu, i volem ser-ho encara més en el futur". Francisco es va posar deures de cara a l'any que hi ha per davant: potenciar l'enoturisme, culminar el procés de revisió del Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM) i posar fil a l'agulla a l'arranjament del passeig de la riera fins al Canonge i als projectes de construcció d'un nou Casal i una nova biblioteca pública. En el terreny social, l'alcalde va explicar que el POUM preveu una dotació de 250 habitatges socials per retenir les generacions més joves perquè no hagin de marxar del poble i que "el govern ha multiplicat per quatre el pressupost de Serveis Socials". "I el dotarem -va prometre- tant com calgui per ajudar els alellencs que necessitin un cop de mà". Com va fer abans Teresa Vilaró, Francisco va cloure l'acte convidant la ciutadania a participar "amb idees, propostes i crítiques constructives" en la confecció del nou programa electoral i a col·laborar amb o bé ERC o bé amb la plataforma ciutadana Sumem per Alella perquè "les vostres propostes són el nostre projecte".

14 de juny 2014

Alella recorda les víctimes de la Guerra Civil i la repressió franquista

Avui fa tot just una setmana, diverses entitats alellenques i un centenar de persones van tributar un emotiu homenatge a les víctimes de la Guerra Civil i de la repressió política que va aplicar el règim franquista. Heus ací la notícia emesa pel canal de televisió M1TV.

El lloc triat fou el passeig de la riera de la Coma Clara, als afores del poble; el mateix indret per on entraren les tropes italianes motoritzades procedents del Vallès el gener de 1939 i per on sortiren els veïns d'altres poblacions de l'entorn que l'estiu de 1936 foren ajusticiades d'un tret al clatell a la carretera de Font de Cera. L'acte havia estat organitzat conjuntament per l'Ajuntament i el centre de recerca històrica Cerquem les Arrels per commemorar els 75 anys de la fi del conflicte, coincidint amb l'execució de les sentències de mort dictades al Camp de la Bota el maig de 1939 contra quatre veïns del poble: l'alcalde Antoni Pujadas Nirell, els regidors Salvador Galvany Oliveras i Melcior Perich, i el dirigent de la Unió de Rabassaires Antoni Vidal Ventura. 

Entre el públic hi havia alguns familiars i descendents de les famílies que patiren la mort, l'exili i la humiliació d'alguns dels seus membres per les seves idees republicanes i catalanistes. Pensant justament en elles, l'historiador Ramon Anglada va clamar per rescatar de l'oblit tots els "represaliats invisibles", i va destacar la "valentia" de l'Ajuntament a l'hora de recuperar la memòria d'aquell període; una tasca que es va iniciar fa justament una dècada quan es va donar el nom d'Antoni Pujadas a la plaça de can Vera. Com va fer llavors, l'alcalde Andreu Francisco va exalçar els valors de la democràcia i la convivència, i va destacar els progressos que s'han fet aquests anys. Si el 2004 només hi eren les forces d'esquerres, el passat dia 7 la corporació municipal estava àmpliament representada per les regidores de CiU i Gd'A, a més d'ERC-Sumem per Alella i el PSC. 

Acabats els parlaments, Francisco va convidar els assistents a agafar una pala i cobrir de terra la càpsula del temps: una urna metàl·lica dins la qual s'hi van dipositar diversos objectes amb la idea que el 2039, quan es compliran 100 anys de l'efemèride, s'obri de nou i es faci memòria de nou. 

Cartell commemoratiu de La Garnatxa dipositat a la càpsula del temps.
L'ANC, la Revista Alella, l'Esplai Guaita'l, La Garnatxa, la Polifònica Joia, els Diables del Vi, la Colla de Gegants, el Club de Futbol Sala, el Casal de la gent gran, l'AMPA de l'escola Fabra, Òmnium Cultural, i així fins a divuit entitats del poble hi van desar algun objecte evocatiu o representatiu dels valors o de la feina que duen a terme: una mostra de la pluralitat, la diversitat i la riquesa del teixit associatiu d'Alella. 

Abans de finalitzar, el cantautor alellenc Narcís Perich va interpretar la cançó 1937, un tema punyent sobre la batalla de l'Ebre basat en la novel·la Pedra de tartera de Maria Barbal que el músic va compondre l'any 2009 durant una estada al poble d'Arnes, a la Terra Alta. 

Exposició a la tardor 

Durant la jornada, els assistents a l'acte van poder veure alguns dels plafons de l'exposició que Cerquem les Arrels està confeccionant sobre la Guerra Civil i les seves conseqüències a Alella, amb la idea que estigui totalment enllestida i pugui visitar-se la pròxima tardor.

10 de juny 2014

Els catalans i la coronació del rei, com fa 300 anys

El Congrés de diputats aprovarà demà la llei orgànica d'abdicació del rei gràcies al suport majoritari dels partits dinàstics. Com en totes les grans qüestions estratègiques, el PP i l'aparell del PSOE s'han conjurat per girar full al més aviat possible; com qui compleix un tràmit burocràtic qualsevol: la reforma exprés de la constitució, per exemple. D'aquesta manera intenten obviar el debat públic sobre la monarquia, tot i que difícilment en sortiran indemnes; ells i la corona. A Catalunya un sector de la ciutadania no se sent interpel·lat per aquest afer -de fet, ERC s'hauria pogut estalviar el viatge a Madrid- i a moltes ciutats de l'Estat s'han produït importants manifestacions a favor de la III República. 

A nivell polític, i a banda de les desercions que es puguin registrar a les files socialistes, fins a cinc grups parlamentaris -l'Esquerra Plural, ERC, BNG, Compromís i Geroa Bai- plantejaran esmenes a la totalitat i reclamaran la celebració d'un referèndum per escollir entre monarquia i república. Però el gest més significatiu serà, sense cap mena de dubte, el que farà CiU. La federació nacionalista s'abstindrà; un missatge inequívoc que marcarà un abans i un després. 

Allò que representaven tradicionalment els homes del pont aeri, Miquel Roca i Josep Antoni Duran i Lleida -el seny, el pactisme, el compromís amb l'estabilitat, la governabilitat i la modernització de l'Estat-, ha passat a la història. Potser per això el segon ha insinuat que plega. I potser per això Josep Rull diu que si Duran renuncia no hauria de ser portaveu del grup al Congrés. 

En aparença, CiU ha perdut tota esperança de redreçar Espanya. No és estrany. Són 300 anys de picar pedra. S'estan reproduint moments històrics. A nivell procedimental, la votació de demà és prèvia i necessària a l'acte de coronació de Felip VI com a successor de Joan Carles I, el pròxim 18 de juny. A mitjan segle XVIII, en motiu de la coronació de Carles III, els diputats a Corts de les ciutats de Barcelona, Palma, Saragossa i València van adreçar un escrit comú al nou monarca en què es planyien de "la entera mudanza del antiguo gobierno de aquellos reinos", de l'abolició de les institucions i constitucions pròpies, d'una pressió fiscal exorbitada i de la marginació dels "nacionals" d'aquells regnes en l'administració borbònica imposada per Felip V després de 1714. La castellanització de l'Estat ve de llavors i els càrrecs i prebendes han anat passant de pares a fills fins a constituir la "casta burocràtica" dels alts funcionaris, com l'anomena el notari Juan-José López Burniol. 

El primer memorial de greuges

El document, aleshores innominat, es coneix a la historiografia com el Memorial de greuges de 1760 i la majoria de qüestions denunciades segueixen avui irresoltes. 

- L'autogovern. La Nova Planta va derogar les lleis i privilegis dels territoris de la Corona d'Aragó. Els autors del memorial "reconocemos que [les lleis de Castella] son muy justas y muy útiles a los reinos de su corona [...] no podemos decir que fuesen injustas las leyes de Aragón sin faltar a la verdad". Seguint Francesc Eiximenis, rebaten el pensament que "teniendo los españoles un mismo rey, conviene tengamos una misma ley para que sea perfecta la armonía, correspondencia y unión de las partes de esta Monarquía [...] Antes bien, la misma política, la prudencia y la misma razón natural dictan que, siendo diferentes los climas de las provincias y los genios de sus naturales, deben ser diferentes sus leyes para que esté bien ordenado el todo". 

- L'Estat compost. La Corona d'Aragó era un Estat confederal. "El Señor Rey D. Jaime I [...] recobrando del poder de los moros los reinos de Valencia y Mallorca, y poblándolos de los mismos aragoneses y catalanes que lo sirvieron en la conquista, no les dio las leyes de Aragón ni de Cataluña, sino otras especiales y las más aptas para hacerlos felices. Habiendo los aragoneses y catalanes conquistado el Reino de Valencia, quedaron excluidos de sus empleos; y es que aquellos grandes reyes y sus sabios consejeros, conociendo que según el derecho natural, los padres de familia deben gobernar sus casas y los ciudadanos sus ciudades, entendieron que era consecuencia de este derecho muy justo y muy provechoso, que a cada reino le goberneran sus propios naturales". I això mateix val per a Sardenya, Sicília i Nàpols. "Ningún reino era más dichoso que otro, ninguno era superior a los demás. Los naturales de uno no mandaban a los del otro, sólo el rey mandaba a todos [...] "y este deseo de acomodarse en su propia patria, sin aspirar al mando de la ajena, viene de tan antiguo que de costumbre ha pasado a ser genio o naturaleza". 

- El municipalisme. El Memorial contraposa la tradició protodemocràtica pròpia -basada en la meritocràcia i la insaculació- a la concepció castellana. "Antes gobernaban las ciudades de la Corona de Aragón cinco o seis jurados o conselleres que en cada año se elegían por suerte entre los ciudadanos de diferentes clases, que juzgándose capaces, entraban en bolsas o sacos para el sorteo. Ahora gobiernan a las ciudades 24, y a las otras más de seis regidores, y perpetuos, que V.M. elige". L'absolutisme borbònic diferia del model de "todas o casi todas las ciudades de Europa" i comportava que "los regidores están menos atendidos y venerados del pueblo que estuvieron los jurados, y por consiguiente, son menos útiles al mismo pueblo". 

El 1854 l'Estat encara distingia l'Espanya "uniforme" 
de l'Espanya "incorporada o asimilada"
- El centralisme de l'administració. A més de la Generalitat i el Consell de Cent, Felip V va eliminar el privilegi d'estrangeria, que reservava l'exercici dels càrrecs públics als naturals del país, i va suprimir el Consell d'Aragó, subsumint-lo en el de Castella. Integraven en origen el Consell d'Aragó divuit membres, tots nacionals, amb una representació territorial paritària formada per sis ministres: dos d'Aragó, dos de Catalunya [i Balears] i dos de València. Sobre el paper, els llocs a l'administració borbònica s'havien d'ocupar "promiscuamente, sin distinción de naciones y con la sola atención a los méritos [...] Y en efecto, los castellanos hallaron las puertas abiertas. Mas para los aragoneses, catalanes y valencianos han estado casi cerradas las de Castilla". 

La prova d'aquesta "desigualdad notoria" és que pràcticament no hi havia cap nacional als llocs rellevants: ni com a intendents de l'exèrcit, ni com a comissaris ordenadors, ni com a directors de rendes, ni com a comptadors, ni com a secretaris de càmera, ni com a corregidors. Tampoc no n'hi havia cap al consell de la Inquisició, "y no más de dos en los otros quince tribunales de España". Una mica com passa avui amb el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial. El Memorial constata que "ha faltado muy poco para excluir del todo a los naturales de la Corona de Aragón". I en posa alguns exemples: dels prop de cent bisbats existents als dominis de la monarquia hispànica, dinou eren situats als antics regnes aragonesos, i de tots ells només tres eren tinguts per catalans, dos per aragonesos, un per un valencià i un altre per un mallorquí. Sense comptar les colònies, de les més de cent places a les cancelleries i audiències de Castella i el Consell de Navarra, els aragonesos n'obtingueren dues i una altra un valencià. I de les 55 places de les audiències de l'antiga Corona d'Aragó, només vint havien anat a parar als seus naturals. 

Certament "no parece que la equidad y política dicten que todos los reinos de España tengan hijos suyos en el Consejo menos los de la Corona de Aragón, que son una tercera parte de ella [...] "Solos los de la Corona de Aragón han de quedar desamparados, han de tratarse como extranjeros!" No és estrany, doncs, que les classes emergents del país s'aboquessin al comerç i l'activitat fabril de les pedres en fessin pans. Casta burocràcia i empenta comercial i fabril. 

- L'espoli fiscal. El 1715, les noves autoritats borbòniques van introduir el cobrament del cadastre, que s'afegí als sistema d'impostos anterior. "Estos tributos perseveran, sin embargo de haberse extinguido las diputaciones, con notable perjuicio de aquellos reinos". 

- El segrest de la història. Com va passar el 1939 amb els papers requisats per les tropes franquistes a Catalunya, dipositats a l'arxiu de Salamanca, el 1718, "suprimido el Consejo de Aragón", els seus papers es van enviar a Simancas, "cuya separación de los antiguos puede causar en el futuro inconvenientes si no se da providencia para evitarlo"

- La llengua catalana. "Se habla una lengua particular, y aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni la entienden", fins a l'extrem de considerar-se pitjor tractat que els indis americans: "En las Yndias, cuyos naturales, según se dice, no son capaces del ministerio eclesiástico, los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. Y han de ser los labradores cathalanes y valencianos de peor condición que los indios, haviéndose dado en aquellos Reynos hasta los curatos a los que no entendían su lengua? ¿Cuántas veces insta la necesidad de que una pobre mujer explique su aflixión y se confiese con su propio obispo? ¿Y ha de sufrir el rubor y la pena de hablarle por intérprete? 

La castellanització de l'esfera pública va deixar el català, i els seus parlants, en inferioritat de condicions. També a l'hora d'esperar justícia dels tribunals, ja que els processos i escriptures antics estaven redactats en "lengua vulgar" que els jutges desconeixien, "de cuya inteligencia depende la justa decisión de los pleitos". I el mateix que es deia llavors de l'església o la justícia, es deia també de l'escola. El 1786, Carles III dictà diverses normes amb l'objectiu d'eradicar la llengua catalana dels organismes oficials, del món editorial, de l'àmbit educatiu (des de l'ensenyament infantil a la universitat) i fins i tot de les places i carrers. 

Ja ho veieu, si fa no fa com ara.

08 de juny 2014

ERC i els Països Catalans, a la vista del 25-M

Com ja vaticinaven algunes enquestes i es flairava en l'ambient, les eleccions europees del passat 25 de maig van certificar per primera vegada a la història el sorpasso d'ERC a CiU. Cometríem un error si extrapoléssim aquest resultat a altres convocatòries electorals, però el tremp d'ERC és incontrovertible. Al Principat, els republicans van triplicar el suport obtingut el 2009 i van obtenir el 24% dels sufragis: 594.149. A més del corrent de fons que recorre la societat catalana favorable a l'estratègia i els postulats sobiranistes, hi ha dos factors supletoris que hi han contribuït: la descomposició del PSC i l'absència de la CUP a les urnes. Això explicaria, en part, la penetració i l'homogeneïtat del vot independentista a l'àrea metropolitana de Barcelona amb percentatges de vot que van del 9% de Santa Coloma de Gramenet al 21,7 de Barcelona, passant pel 20% de Sabadell i Terrassa o el 17% de Badalona. 

Malgrat la victòria d'ERC, CiU no ha fet un mal resultat. En absolut. La federació guanya 107.000 vots nous en relació a 2009 i aconsegueix el 22% de les paperetes: 548.718. També millora ICV-EUiA, que passa de 120.000 a 258.554. En conjunt, els partidaris del referèndum del 9 de novembre acaparen el 56% de la participació. Per contra, les formacions d'obediència espanyola amb prou feines depassen el 32%. Els socialistes s'estimben -davallen del 36% al 14%- i C's i UPyD creixen a costa del PP: tots tres junts trauen el mateix percentatge que els populars el 2009, el 18%. 

Tot i la distorsió que implica sempre una abstenció de més del 50%, el missatge dels catalans és inequívoc. Sens dubte, aquest nou escenari ha accelerat la substitució del cap d'Estat i l'anunci de coronació d'un nou rei amb la intenció d'avortar la secessió del Principat mitjançant l'oferiment d'un nou pacte constitucional que pugui resoldre el seu encaix territorial a Espanya. Però el 25-M ha deixat més avisos per a navegants en altres racons del país. 

Les illes, més a prop 

Si alguna virtut té el caràcter estatal de les eleccions europees és que la circumscripció única permet votar qualsevol candidatura amb independència del lloc de residència de l'elector. A les Illes Balears i Pitiüses, 19.556 persones van votar ERC. Representen el 7,3% dels sufragis. En proporció, són més vots que els obtinguts per C's a Catalunya. Però no ens enganyem: enmig dels atacs a la llengua i l'escola pública per part del govern autonòmic del PP, en aquests comicis ERC ha canalitzat part d'aquest descontentament i ha ocupat l'espai que històricament havia pertangut al PSM. Tant és així que una setmana més tard, ERC ha refermat la seva entrada a la federació PSM-Entesa i, consegüentment, la seva incorporació a la coalició electoral Més per Mallorca Tot plegat l'ha convertida en tercera força a moltes poblacions, com Artà (amb el 17,3% dels vots), Campos (10,7%), Felanitx (16,6%), Manacor (16,2%), Sa Pobla (13,3%), Pollença (16%), Sineu (22,5%) o Sóller (11,5%). No sé si és gaire o no, però una cosa és clara: representa un sector de les societats illenques que no sols no renega de la seva història, llengua i cultura -com també hi ha gent a EU-IB o al PSIB-, sinó que va més enllà i reclama algun tipus d'articulació política de tipus confederal amb el Principat, tal com havia estat fins a 1715. 

En la seva anàlisi post-electoral, Vicent Partal en fa una segona lectura. A les Illes, les esquerres han superat amb escreix les dretes: 137.000 vots enfront de 98.000. Com a tot arreu, populars i socialistes reculen: el suport al PP decau al 27% i el del PSIB al 22%. De fet, en aquest escenari les forces d'esquerra no oficialistes (Podemos, EU-IB i ERC) han obtingut més suports (76.000 vots) que el PSIB (59.000). Matemàticament, l'alternança al govern és possible; sempre i quan la mobilització de l'electorat no perjudiqui aquestes expectatives. El 25-M, l'abstenció a les Illes va ser del 63,5%. 

El Sud fa la seva via

Les eleccions europees també anticipen un canvi de majories al País Valencià. El PP, abans totpoderós, perd bou i esquelles: dels 984.000 vots de 2009 només en reté 507.000 (el 29%); un retrocés similar al del PSPV, que passa 700.000 a 376.000 (el 21%). En contrapartida, emergeixen quatre partits molt igualats; tres a l'esquerra dels socialistes i un a la seva dreta. Sumats, EUPV, Podemos i Compromís (rere la marca electoral de Primavera Europea) tenen més pes que el PSPV, però seria UPyD qui tindria la paella pel mànec si aquests resultats es traslladessin a unes eleccions autonòmiques. Malgrat totes les incerteses, al País Valencià la via política de la recuperació de la dignitat cultural i lingüística passa per l'enfortiment d'EUPV i de la coalició Compromís. Totes dues opcions han aconseguit enviar els seus caps de llista a Brussel·les. Davant d'aquesta evidència, Esquerra Republicana -que des de l'any 2000 es presenta al País Valencià sota les sigles d'ERPV- faria bé de reconsiderar el seu paper. El partit ha obtingut tan sols 8.000 vots, el 0,5% del total, amb registres significatius únicament en les poquíssimes poblacions on té regidors: Benifairó de les Valls (5%), Crevillent (2%) Faura (4%), Simat de la Valldigna (4%), Sueca (2%), Vinaròs (4,8%) i Xixona (5,3%). 

Insignificants també han estat els resultats d'Esquerra a les comarques aragoneses de la Franja. A localitats com Maella, Nonasp o Mequinensa no ha recollit ni un sol vot. Poc poblades, ens fixarem més en els percentatges que en el nombre absolut de vots: Fraga (0,6%), Benabarri (0,9%), Benasc (0,8%), Saidí (1%), El Torricó (1,1%), Tamarit de Llitera (1,2%), Calaceit (1,5%), El Campell (1,8%), Valldellou (1,9%), Beraniu (2,1%), Beseit (2,6%), Sopeira (3,7%), Baells (4%), Bonansa (6,4%), Montanui (7%) i Pont de Montanyana (9%). 

El Nord s'allunya

Des del passat mes de març, ERC té dues conselleres municipals a Banyuls dels Aspres, al Rosselló, i Vallestàvia, al Conflent. A Catalunya Nord, doncs, les eleccions europees venien precedides d'unes municipals en què el Front Nacional (FN) de Marine Le Pen ja havia exhibit el seu ímpetu: el seu candidat a l'alcaldia de Perpinyà, Louis Aliot, es va imposar en la primera volta amb el 34% dels vots i es va enfilar fins al 45% en la segona. Era, doncs, la crònica d'una mort anunciada: de bell nou amb el 35% dels vots, el triomf de la ultradreta el 25-M exemplifica el càstig al clientelisme i la corrupció dels conservadors (18%) i els socialistes (12%). Ho explica magníficament bé Joan-Lluís Lluis en aquest article. Si a França l'auge de l'extrema dreta ha estat generalitzat, Catalunya Nord és terra adobada per a les seves prèdiques: Perpinyà és la setena capital més pobra de l'hexàgon i el del Rosselló, un dels departaments amb una taxa d'atur més elevada. 

Durant la campanya europea, la reivindicació catalana no s'ha vist per enlloc i el que encara és més greu: dies després dels comicis, els Verds -quarta força política a la regió amb el 10%- han fet públic un comunicat de suport a la recentralització territorial impulsada des de l'Elisi; una reforma que planteja, entre d'altres, la fusió de les regions del Llenguadoc-Rosselló i Migdia-Pirineus en un nou ens més gran amb centre a Tolosa de Llenguadoc.

02 de juny 2014

Concentració a Alella per la República Catalana

Com la majoria de diaris, l'Embranzida també té avui una edició vespertina. No pas perquè tinguem la mentalitat espanyola de La Vanguardia o El Periódico, ans el contrari, sinó per deixar constància -gràfica i escrita- del que avui s'ha esdevingut a centenars de pobles i viles. Arreu dels Països Catalans, milers de ciutadans s'han aplegat davant dels seus ajuntaments per palesar la seva adscripció als valors republicans. A d'altres territoris i seguint les crides d'IU, Podemos, Compromís o Més per Mallorca, els concentrats exigien la celebració d'un referèndum per triar el model d'Estat. Al Principat, en canvi, això està fora de dubte i ja tenim data fixada: serà el pròxim 9 de novembre o, en el seu defecte, en unes eleccions constituents. Els catalans ho decidirem tot d'una tacada: la independència i la república. 

Aquest -i no cap altre- és el missatge que enviem als representants polítics catalans: que no acceptarem noves ensarronades. Ni pacte fiscal, ni federalisme asimètric. Com deia l'Ovidi: "ja no ens alimenten molles, ja volem el pa sencer". 

Tambors de pau 

Ben puntuals, un centenar de veïns i veïnes s'han aplegat a la plaça del poble. Al balcó de l'Ajuntament, la regidora Isabel Nonell, d'ERC, i l'exregidor de CiU Francesc Reverter han penjat una estelada vermella. Poc més tard hi han sortit l'alcalde, Andreu Francisco, i el regidor Fede Salas, que n'han afegit una de blava. A baix hi havia la resta de membres d'ERC-Sumem per Alella: Anna Fernández i Teresa Vilaró. 

A peu pla i de viva veu, l'alcalde ha pres la paraula per fer una crida als ciutadans a enfortir el procés que ha de desembocar en la consulta del 9 de novembre. Francisco ha començat irònic -"entre l'abdicació del rei i la coronació de Felip VI, què som?"- però tot seguit ha canviat de registre per alertar de l'operació orquestrada per l'Estat per desarticular el moviment sobiranista i del risc de caure-hi de quatre grapes. 

La concentració ha estat amenitzada per la colla de timbalers dels Diables del Vi. "No són tambors de guerra. El seu retruny és de pau i d'esperança en el futur. Volem una república catalana, independent i socialment justa en què tots els ciutadans siguin iguals davant la llei", ha dit Francisco. L'acte s'ha clos a tres quarts de nou amb el cant dels Segadors i crits de visca Catalunya lliure.

L'abdicació del rei i la quadratura del cercle, 300 anys després

L'any que es compleixen 300 anys de l'ocupació militar de Catalunya per part dels exèrcits de Felip V, un altre Borbó, vés per on, accedeix al tron de la monarquia hispànica. El xicot duu el mateix patronímic que el duc d'Anjou, aquell que va suprimir a sang i foc les constitucions i llibertats del país. L'hi va posar el seu pare, Joan Carles I; ben conscient de la seva significació, desoint els consells d'alguns col·laboracionistes catalans. 46 anys després, el rei ha abdicat. El discurs oficial n'atribueix la renúncia a l'edat. És un vell xaruc, d'acord; però per damunt de tot és una figura que políticament fa més nosa que servei; amortitzada, caduca, inútil. 

El seu relleu estava cantat, però no precisament ara. L'escenari de fons és substancialment el mateix de fa tres o quatre anys: els tripijocs de la família reial vénen de lluny i la pèrdua de confiança en les institucions de l'Estat per part de l'opinió pública és consubstancial a l'esclat de la crisi i a la seva connivència amb el poder econòmic. És evident, doncs, que hi ha un factor desencadenant que n'ha precipitat la successió: la pulsió catalana, exactament com fa 300 anys. 

De les municipals de 1931 a les europees de 2014

Fins avui, el Govern espanyol -i amb ell, tota la maquinària de l'Estat- s'havia mostrat inflexible davant del desafiament democràtic plantejat per la societat catalana. Com si la Constitució fos un dic infranquejable. Per si no en tenien prou amb els estudis demoscòpics i la feina bruta del CNI a les xarxes socials, l'Estat ha esperat a la revàlida electoral del 25 de maig per activar el pla B: la "gran maniobra" de què parla Vicent Partal. El triomf d'ERC a les eleccions europees els ha fet veure les orelles al llop: el pol sobiranista gaudeix de bona salut -per contra, l'unionisme recula i es fragmenta-, l'11 de setembre és al caure, el 9 de novembre s'acosta i el Govern i el Parlament de Catalunya no s'arronsen. 

Canvieu les sigles del PP per les de la CEDA i comprovareu que estem
igual que fa 80 anys: intentant sobreposar-nos a l'Espanya nacional.
A Madrid han fet memòria i s'han recordat que l'abril de 1931 unes eleccions municipals van acabar amb el regnat d'Alfons XIII i amb la instauració de la Segona República. Per això l'Estat s'avança a les municipals previstes per a 2015. No només per la pulsió catalana; sinó també per les mostres evidents de fatiga que mostren els dos principals partits espanyols i l'emergència sobtada de noves formacions polítiques alternatives que posen en tela de judici tot el sistema. L'Estat corre el risc de voler-ne fer un capmàs i resoldre els dos fenòmens alhora mitjançant una nova restauració monàrquica. 

A Madrid han fet memòria i s'han recordat que, a diferència de la Commonwealth, els borbons només són reis d'Espanya, la metròpoli d'un vast imperi on mai no es ponia el sol. Per això la setmana passada els membres del Consell General del Poder Judicial demanaven a Santiago Vidal si una hipotètica Catalunya independent acceptaria compartir un mateix cap d'Estat. 

Vist el descrèdit de la reialesa, aquest no podia ser altre que Felip VI. El 21 d'abril de 1990, l'aleshores príncep de Girona va afirmar en una visita al Parlament que "Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui"; una frase que avui de ben segur matisaria: els catalans sols? Segur que no. Els catalans i la resta d'espanyols? 

L'Estat i els poders fàctics -segurament amb assessorament diplomàtic exterior- acaba d'engegar la segona transició, però se'n sortirà? Només si arriba a temps. Aquesta és la clau: la diferència entre els calendaris català i espanyol, i això únicament dependrà de la nostra determinació. Hem de forçar la màquina; no afluixar. Amb el seu immobilisme, l'Estat va cedir-nos la iniciativa. No deixem que ens l'arrabassi. No esperem a sentir què ens ofereix Espanya. El 1931, l'Estat va degradar a regió autònoma la República Catalana de Francesc Macià, i això no va estalviar-nos cap maldecap. Tampoc no ho ha fet el cafè per a tothom. La consecució del nostre objectiu aquí i ara -aconseguir la independència per canviar-ho tot- passa ineludiblement pel referèndum del 9 de novembre i, en el seu defecte, d'unes plebiscitàries abans de la primavera de 2015. 

300 anys després, la quadratura del cercle és possible. Donec perficiam.