Els catalans i la coronació del rei, com fa 300 anys

El Congrés de diputats aprovarà demà la llei orgànica d'abdicació del rei gràcies al suport majoritari dels partits dinàstics. Com en totes les grans qüestions estratègiques, el PP i l'aparell del PSOE s'han conjurat per girar full al més aviat possible; com qui compleix un tràmit burocràtic qualsevol: la reforma exprés de la constitució, per exemple. D'aquesta manera intenten obviar el debat públic sobre la monarquia, tot i que difícilment en sortiran indemnes; ells i la corona. A Catalunya un sector de la ciutadania no se sent interpel·lat per aquest afer -de fet, ERC s'hauria pogut estalviar el viatge a Madrid- i a moltes ciutats de l'Estat s'han produït importants manifestacions a favor de la III República. 

A nivell polític, i a banda de les desercions que es puguin registrar a les files socialistes, fins a cinc grups parlamentaris -l'Esquerra Plural, ERC, BNG, Compromís i Geroa Bai- plantejaran esmenes a la totalitat i reclamaran la celebració d'un referèndum per escollir entre monarquia i república. Però el gest més significatiu serà, sense cap mena de dubte, el que farà CiU. La federació nacionalista s'abstindrà; un missatge inequívoc que marcarà un abans i un després. 

Allò que representaven tradicionalment els homes del pont aeri, Miquel Roca i Josep Antoni Duran i Lleida -el seny, el pactisme, el compromís amb l'estabilitat, la governabilitat i la modernització de l'Estat-, ha passat a la història. Potser per això el segon ha insinuat que plega. I potser per això Josep Rull diu que si Duran renuncia no hauria de ser portaveu del grup al Congrés. 

En aparença, CiU ha perdut tota esperança de redreçar Espanya. No és estrany. Són 300 anys de picar pedra. S'estan reproduint moments històrics. A nivell procedimental, la votació de demà és prèvia i necessària a l'acte de coronació de Felip VI com a successor de Joan Carles I, el pròxim 18 de juny. A mitjan segle XVIII, en motiu de la coronació de Carles III, els diputats a Corts de les ciutats de Barcelona, Palma, Saragossa i València van adreçar un escrit comú al nou monarca en què es planyien de "la entera mudanza del antiguo gobierno de aquellos reinos", de l'abolició de les institucions i constitucions pròpies, d'una pressió fiscal exorbitada i de la marginació dels "nacionals" d'aquells regnes en l'administració borbònica imposada per Felip V després de 1714. La castellanització de l'Estat ve de llavors i els càrrecs i prebendes han anat passant de pares a fills fins a constituir la "casta burocràtica" dels alts funcionaris, com l'anomena el notari Juan-José López Burniol. 

El primer memorial de greuges

El document, aleshores innominat, es coneix a la historiografia com el Memorial de greuges de 1760 i la majoria de qüestions denunciades segueixen avui irresoltes. 

- L'autogovern. La Nova Planta va derogar les lleis i privilegis dels territoris de la Corona d'Aragó. Els autors del memorial "reconocemos que [les lleis de Castella] son muy justas y muy útiles a los reinos de su corona [...] no podemos decir que fuesen injustas las leyes de Aragón sin faltar a la verdad". Seguint Francesc Eiximenis, rebaten el pensament que "teniendo los españoles un mismo rey, conviene tengamos una misma ley para que sea perfecta la armonía, correspondencia y unión de las partes de esta Monarquía [...] Antes bien, la misma política, la prudencia y la misma razón natural dictan que, siendo diferentes los climas de las provincias y los genios de sus naturales, deben ser diferentes sus leyes para que esté bien ordenado el todo". 

- L'Estat compost. La Corona d'Aragó era un Estat confederal. "El Señor Rey D. Jaime I [...] recobrando del poder de los moros los reinos de Valencia y Mallorca, y poblándolos de los mismos aragoneses y catalanes que lo sirvieron en la conquista, no les dio las leyes de Aragón ni de Cataluña, sino otras especiales y las más aptas para hacerlos felices. Habiendo los aragoneses y catalanes conquistado el Reino de Valencia, quedaron excluidos de sus empleos; y es que aquellos grandes reyes y sus sabios consejeros, conociendo que según el derecho natural, los padres de familia deben gobernar sus casas y los ciudadanos sus ciudades, entendieron que era consecuencia de este derecho muy justo y muy provechoso, que a cada reino le goberneran sus propios naturales". I això mateix val per a Sardenya, Sicília i Nàpols. "Ningún reino era más dichoso que otro, ninguno era superior a los demás. Los naturales de uno no mandaban a los del otro, sólo el rey mandaba a todos [...] "y este deseo de acomodarse en su propia patria, sin aspirar al mando de la ajena, viene de tan antiguo que de costumbre ha pasado a ser genio o naturaleza". 

- El municipalisme. El Memorial contraposa la tradició protodemocràtica pròpia -basada en la meritocràcia i la insaculació- a la concepció castellana. "Antes gobernaban las ciudades de la Corona de Aragón cinco o seis jurados o conselleres que en cada año se elegían por suerte entre los ciudadanos de diferentes clases, que juzgándose capaces, entraban en bolsas o sacos para el sorteo. Ahora gobiernan a las ciudades 24, y a las otras más de seis regidores, y perpetuos, que V.M. elige". L'absolutisme borbònic diferia del model de "todas o casi todas las ciudades de Europa" i comportava que "los regidores están menos atendidos y venerados del pueblo que estuvieron los jurados, y por consiguiente, son menos útiles al mismo pueblo". 

El 1854 l'Estat encara distingia l'Espanya "uniforme" 

de l'Espanya "incorporada o asimilada"

- El centralisme de l'administració. A més de la Generalitat i el Consell de Cent, Felip V va eliminar el privilegi d'estrangeria, que reservava l'exercici dels càrrecs públics als naturals del país, i va suprimir el Consell d'Aragó, subsumint-lo en el de Castella. Integraven en origen el Consell d'Aragó divuit membres, tots nacionals, amb una representació territorial paritària formada per sis ministres: dos d'Aragó, dos de Catalunya [i Balears] i dos de València. Sobre el paper, els llocs a l'administració borbònica s'havien d'ocupar "promiscuamente, sin distinción de naciones y con la sola atención a los méritos [...] Y en efecto, los castellanos hallaron las puertas abiertas. Mas para los aragoneses, catalanes y valencianos han estado casi cerradas las de Castilla". 

La prova d'aquesta "desigualdad notoria" és que pràcticament no hi havia cap nacional als llocs rellevants: ni com a intendents de l'exèrcit, ni com a comissaris ordenadors, ni com a directors de rendes, ni com a comptadors, ni com a secretaris de càmera, ni com a corregidors. Tampoc no n'hi havia cap al consell de la Inquisició, "y no más de dos en los otros quince tribunales de España". Una mica com passa avui amb el Tribunal Constitucional i el Consell General del Poder Judicial. El Memorial constata que "ha faltado muy poco para excluir del todo a los naturales de la Corona de Aragón". I en posa alguns exemples: dels prop de cent bisbats existents als dominis de la monarquia hispànica, dinou eren situats als antics regnes aragonesos, i de tots ells només tres eren tinguts per catalans, dos per aragonesos, un per un valencià i un altre per un mallorquí. Sense comptar les colònies, de les més de cent places a les cancelleries i audiències de Castella i el Consell de Navarra, els aragonesos n'obtingueren dues i una altra un valencià. I de les 55 places de les audiències de l'antiga Corona d'Aragó, només vint havien anat a parar als seus naturals. 

Certament "no parece que la equidad y política dicten que todos los reinos de España tengan hijos suyos en el Consejo menos los de la Corona de Aragón, que son una tercera parte de ella [...] "Solos los de la Corona de Aragón han de quedar desamparados, han de tratarse como extranjeros!" No és estrany, doncs, que les classes emergents del país s'aboquessin al comerç i l'activitat fabril de les pedres en fessin pans. Casta burocràcia i empenta comercial i fabril. 

- L'espoli fiscal. El 1715, les noves autoritats borbòniques van introduir el cobrament del cadastre, que s'afegí als sistema d'impostos anterior. "Estos tributos perseveran, sin embargo de haberse extinguido las diputaciones, con notable perjuicio de aquellos reinos". 

- El segrest de la història. Com va passar el 1939 amb els papers requisats per les tropes franquistes a Catalunya, dipositats a l'arxiu de Salamanca, el 1718, "suprimido el Consejo de Aragón", els seus papers es van enviar a Simancas, "cuya separación de los antiguos puede causar en el futuro inconvenientes si no se da providencia para evitarlo". 

- La llengua catalana. "Se habla una lengua particular, y aunque en las ciudades y villas principales muchos entienden y hablan la castellana, con todo los labradores ni saben hablarla ni la entienden", fins a l'extrem de considerar-se pitjor tractat que els indis americans: "En las Yndias, cuyos naturales, según se dice, no son capaces del ministerio eclesiástico, los párrocos deben entender y hablar la lengua de sus feligreses. Y han de ser los labradores cathalanes y valencianos de peor condición que los indios, haviéndose dado en aquellos Reynos hasta los curatos a los que no entendían su lengua? ¿Cuántas veces insta la necesidad de que una pobre mujer explique su aflixión y se confiese con su propio obispo? ¿Y ha de sufrir el rubor y la pena de hablarle por intérprete? 

La castellanització de l'esfera pública va deixar el català, i els seus parlants, en inferioritat de condicions. També a l'hora d'esperar justícia dels tribunals, ja que els processos i escriptures antics estaven redactats en "lengua vulgar" que els jutges desconeixien, "de cuya inteligencia depende la justa decisión de los pleitos". I el mateix que es deia llavors de l'església o la justícia, es deia també de l'escola. El 1786, Carles III dictà diverses normes amb l'objectiu d'eradicar la llengua catalana dels organismes oficials, del món editorial, de l'àmbit educatiu (des de l'ensenyament infantil a la universitat) i fins i tot de les places i carrers. 

Ja ho veieu, si fa no fa com ara.