V de victòria: guanyarem!

La manifestació d'ahir a Barcelona va ser un èxit esclatant. Algú en dubtava? D'una banda hi ha la quantitat de gent que s'hi va aplegar: 1,8 milions de persones, i això dit per la mateixa Guàrdia Urbana, gens sospitosa d'inflar aquestes dades. En segon lloc, hi ha la demostració de civisme, el to positiu i la manera com va transcórrer la convocatòria: de forma lúdica i festiva, sense caure en provocacions -que n'hi va haver- i això que ahir es complien 300 anys exactes de la capitulació del cap i casal davant dels exèrcits borbònics d'Espanya i França. I en tercer lloc hi trobem la transversalitat; la veritable pedra de toc. Transversalitat social i generacional dels congregats, però també d'orígen i de llengua: catalans de primera generació i catalans de tota la vida; catalanoparlants i castellanoparlants; autònoms, assalariats, pensionistes, aturats i estudiants; avis, pares de família, joves i nens; tots units fent força, com diu la cançó. Des d'aquesta triple perspectiva, i en contra del que algunes veus interessades a fer descarrilar el procés opinen, els crits d'ahir a favor la independència i de poder votar no exerceixen cap pressió sobre ningú, sinó que empenyen i agomboien els partits catalans partidaris de la celebració de la consulta prevista per al dia 9 de novembre: CiU, ERC, ICV-EUiA i CUP. 

Majoria social, il·lusió i unitat d'acció; no pas de pensament. Aquests són els ingredients que componen la recepta del nou catalanisme, una combinació màgica que ens posa en la senda de la victòria. I això passa en un país espoliat econòmicament, sotmès políticament, humiliat culturalment, amb grans desequilibris socials i territorials interns, i amb un arc parlamentari divers i fragmentat. Sens dubte, els tres factors són importants -imprescindibles, segurament, per plantejar un pols a un Estat com l'espanyol tan bel·ligerant amb l'exercici de la participació democràtica i la pluralitat-, però el darrer de tots és el veritable tresor amb què comptem els catalans si volem tenir alguna possibilitat de guanyar. Al meu entendre, la transversalitat exhibida pel moviment sobiranista en les tres darreres diades va en ascens i el retroalimenta: és la clau de volta de la seva força i la seva fortalesa. Però no tan sols n'eixampla el corrent d'opinió, el cohesiona i el determina en la idea que cal trencar amarres -res de terceres vies!-, sinó que també n'assegura la successió,el recanvi, en el pitjor dels escenaris. 

Passi el que passi el 9N, i acabi com acabi aquest procés -arribant a Ítaca o naufragant-, una cosa és clara: hi haurà relleu i la independència acabarà caient com a fruita madura. Sinó ens en sortim nosaltres, ho faran els nostres fills i nosaltres ho hem de veure. Això és a tocar. Ho veig en el rostre de molts adolescents, com els d'aquestes tres joves berguedanes de la fotografia: més enllà de les sèries de televisió i d'alguns referents esportius, quin vincle emocional els uneix a un Estat i a una cultura oficial que es mostren tothora obertament hostils amb la seva idiosincràsia i les seves aspiracions? 

Som al llindar de la independència, un escenari inimaginable tan sols cinc o sis anys enrere. I és cert que no hauríem arribat fins aquí -i mai en tan bona disposició per afrontar l'embat- sense l'empenta de la societat civil organitzada a l'entorn de l'ANC i d'altres col·lectius, però reconeguem-ho: els aparells de l'Estat i els dos grans partits espanyols ens han aplanat el camí. Segurament nosaltres som il·lusos, però ells també: si no ens han esborrat del mapa en 300 anys de totalitarismes, com pensen retenir-nos a la força sota l'aparença d'una democràcia formal? 

Votació i desobediència 

9N Votarem. 9N Guanyarem, deia la pancarta de la capçalera. Ara és l'hora, deien les samarretes grogues i vermelles de la majoria de manifestants. 9N referèndum: tant sí com no! i Desobeïm pel referèndum deien, respectivament, els fulls volants distribuïts per l'esquerra independentista i la pancarta que encapçalava la seva marxa. En la seva al·locució, la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell, va anunciar que "ha arribat l'hora de les decisions excepcionals. Demanem als nostres representants que deixin de banda els interessos de partit i que actuïn d'acord amb el moment i la transcendència històrica que vivim. Som garants de la unitat. No hem arribat fins aquí per fer-nos enrere i arronsar-nos. Arribarem fins al final i guanyarem. President, posi les urnes!", va exclamar. 

A Madrid, de tot això se'n foten: les institucions, els polítics i els mitjans de comunicació. Els socialistes s'amaguen rere la pantalla d'una reforma constitucional -per arribar a on?- i els populars no s'han mogut d'on han estat sempre: del neofeixisme. Ahir, la secretària general del PP, María Dolores de Cospedal, tornava a assimilar l'independentisme amb el totalitarisme: "governar a cop de manifestació no és propi de les democràcies". Llavors -va sentenciar- "vénen els totalitarismes i les dictadures". I avui la vicepresidenta espanyola, Soraya Sáenz de Santamaría, ha advertit que el seu Govern recorrerà i suspendrà "amb caràcter automàtic i retroactiu" la llei de consultes que aprovarà el Parlament i el decret de convocatòria de la consulta. Al seu torn, el fiscal general de l'Estat, Eduardo Torres-Dulce, ha amenaçat el president Artur Mas amb l'aplicació del codi penal per la comissió d'un delicte de "desobediència".

Quant als mitjans, la cosa no pinta millor, començant per la censura aplicada a RTVE. Els diaris, ràdios i televisions de dretes alimenten l'immobilisme i el xoc de trens, i els d'esquerres, bo i reconèixer l'èxit de mobilització de la Diada, situen el dret a decidir al marge de la llei. Són pocs els que com Ramón Lobo a Infolibre tenen "la sensación de que el 'pujolazo' ha sido engullido por la sociedad catalana, que el proceso soberanista sigue sin Pujol, Mas, CiU o lo que haga falta. Es una fuerza social a prueba de descarrilamientos. Descarrilan las personas, no la idea". I conclou: "Catalunya camina hacia la independencia a corto o medio plazo salvo que medie un milagro [y] los milagros políticos deben cumplir tres exigencias: líderes políticos extraordinarios, planes audaces y muchísima suerte".