La bandera negra onejarà a Can Lleonart per la diada

El proper 10 de setembre tindrà lloc a Alella la tercera marxa de torxes per la independència, que serà multitudinària. Com sempre, la comitiva sortirà de Can Lleonart i finalitzarà el seu recorregut a la plaça de l'Ajuntament amb una crema col·lectiva de la imatge de Felip V.

Enguany i coincidint amb la commemoració del Tricentenari, les entitats convocants han sol·licitat a l'alcalde, Andreu Francisco (ERC-Sumem per Alella), que s'hissi la bandera negra al masteler que hi ha al pati de la casa pairal dels germans Lleonart: Salvador, Francesc i Jaume. D'aquesta manera, ANC, Ateneu Alellenc, CAL, Cerquem les Arrels, La Garnatxa i Òmnium volen homenatjar els lluitadors de 1714 amb el símbol de la resistència a ultrança. 

La campanya 'Bandera Negra 2014'

La petició dels organitzadors de la marxa de torxes és paral·lela -i coincident!- a la campanya engegada per la Fundació Reeixida, que aplega la gent que el 2008 va crear la Comissió del Centenari de l'Estelada. En aquesta ocasió i dins el projecte Banderes dels nostres pares, la fundació ha redissenyat alguns estendards històrics amb la voluntat de divulgar-ne el significat original. És el cas de la bandera negra. Presentada en societat el passat 29 de juliol al Museu d'Història de Catalunya, la nova Bandera Negra 2014 porta una creu en aspa blanca al centre, amb addició de l'estel de cinc puntes de la bandera independentista, també en blanc. La creu és la del martiri de santa Eulàlia, patrona de Barcelona: és la unió de dues V invertides, una de victòria i l'altra de V votar.  En aquests moments ja hi ha 30 ajuntaments que s'hi han compromès a hissar-la per la diada. 

De Sicília a Cardona 

Tradicionalment, la bandera negra ha tingut dos significats: d'una banda, és la negació dels pavellons estatals, símbols del poder polític, i, de l'altra, és tot el contrari de la bandera blanca de rendició. Per això s'ha usat històricament -també en la cultura islàmica- com a distintiu de lluita sense quarter.

La primera al·lusió a l'ús de banderes negres en el nostre imaginari es remunta a 1282. Desmentim-ho: no té res a veure amb els almogàvers, ni amb la campanya de Grècia. Fou en ocasió de la conquesta de Sicília, que enfrontà les hosts angevines de Carles I amb les catalanes i aragoneses de Pere II, que en resultà victoriós. Ho explica Ramon Muntaner a la seva Crònica: estant el rei a Alcoll [al nord d'Àfrica, entre Bugia i Bona], rebé la petició de socors de sengles ambaixades de les ciutats de Messina i Palerm, assetjades pels francesos. Els cavallers i ciutadans que les componien "veng[ue]ren tots vestits de negre e ab les veles negres e ab senyeres negres [...] Senyor, en Sicília! Senyor, en Sicília! Per honor de Déu, no lleixets perir aquest poble mesquí!". 

Del segle XIII saltem al XVII. És prou coneguda la referència que apareix en la versió original del nostre himne, Catalunya comtat gran, al "vel negre" que cobria "el bon Jesús": la figura de Crist que capitanejava els segadors revoltats el juny de 1640 a Barcelona contra els allotjaments de tropes i els abusos dels soldats hispànics. Segons el testimoni del militar portuguès Francisco Manuel de Melo, en aquell context i amb el país esvalotat, els catalans "alzáron banderas negras por testimonio de su tristeza: otros pintaban en sus estandartes á Cristo crucificado con letras y geroglíficos acomodados a su intento, y de esta vista los Catalanes cobraban aliento y disculpa, los Castellanos temor y confusión". 

L'estiu de 1706, efectius del regiment de les Reials Guàrdies Catalanes eren a les poblacions aragoneses de Magallón i Gallur, prop de la frontera amb Navarra, per protegir-les de l'escomesa castellana. Feia un any escàs de l'inici de la guerra a casa nostra, després que les institucions de la Corona d'Aragó prenguessin partit per l'arxiduc Carles en detriment de Felip d'Anjou. L'11 d'agost, les tropes borbòniques posaren setge a la primera de les viles. I "el dia 12 -segons el relat de Francesc Castellví- embistieron por tres partes. El fuego fue vivo. Fueron rechazados con pérdida. A los sitiados faltaban balas. Los moradores dieron plomo y hierro. Resolvióse enarbolar bandera negra, señal que no querían capitulación".

La bandera negra tornaria a voleiar en la fase final del conflicte. Després que els aliats abandonessin Catalunya a la seva sort i un cop adoptada la resolució de prosseguir la lluita en solitari per part de la Junta de Braços, el 9 de juliol de 1713 s'hissaren als castells de Montjuïc i de Cardona sengles senyeres negres amb els lemes Mort o els nostres Privilegis conservats i Viurem lliures o morirem, respectivament. En dóna fe una publicació coetània, titulada The Deplorable history of Catalans, en què es denuncia la traïció anglesa: [...] in order to which they [...] hung out a black Standard at Montjouy with this Inscription. Death or our Privileges maintained. [..] The Inhabitants of Cardona and the Neighbouring Country being resolved likewise to defend themselves to the last Extremity, put that Place into a good Posture of Defence, and have formed five new Regiments to which they gave black Colours with Motto's importing, That they wil live Free, or Die". 

Setmanes després, els defensors de Barcelona aixecaren una altra ensenya negra a la bretxa r de les muralles, amb la particularitat que aquesta estava guarnida amb una calavera. És el mateix director del setge, el mariscal duc de Berwick, qui ho explica: "Le premier d'Août [..] On vint sur le midy une troupe de femmes & de Licentiados, (ce font des Ecoliers) s'avancer jusqu'à a la brêche, & y planter un drapeau noir, orné d'une tête de mort : nos Bombardiers, qui les apperçurent, leur détacherent quelques bombes, qui les firent rentrer bien vîte dans la place". Un altre militar francès, Jacques de Viguier, en dóna més detalls: " Le 1er du mois d'aoust [..] L'apres midi les ennemis mirent trois drappeaux sur les rempars à differentes fois, le premier étoit rouge [advertiment que no es farien presoners], le second blanc avec des aigles [símbol de la monarquia austríaca] et les 3e noir avec un tête de mort blanche au milieu, apparemment qu'ils ne veulent point de quartier". Aquest episodi ha estat profusament recollit per altres autors posteriors com Voltaire ("Ils arborerent sur la breche un drapeau noir"), José Sabau ("El primero de Agosto plantaron sobre la brecha un estandarte en el qual habia pintada una cabeza de muerto, para dar à entender à los sitiadores que moririan con las armas en la mano ántes que rendirse") Pascual Madoz ("Los intrépidos defensores de Barcelona [...] llevaban una bandera negra con una calavera pintada, en señal de que ni esperaban cuartel, ni le darian") i Víctor Balaguer ("Arbolaban entre los escombors de la brecha la negra señera para desafiar a los enemigos y hacerles ver que estaban dispuestos a sucumbir antes que entregarse").

Del carlisme al separatisme 

Retrobem la bandera negra en el context de les guerres civils i forals del segle XIX, essent utilitzada per ambdós bàndols. El 7 de desembre de 1837, el governador del castell de Morella, el liberal Bruno Portilla, va disposar que la guarnició hissés bandera i gallardets negres tan bon punt albirés l'enemic. Caiguda la plaça en mans dels carlins, el 29 d'abril de 1838 també ells van enarborar una bandera negra que "tenia la particularitat d'ostentar al centre una calavera amb les tèbies creuades i, als seus costats, un sabre i una palma, amb la intenció d'indicar, segons sembla, que estaven disposats a lluitar fins a la mort o obtenir el martiri". Els comandava el general Ramon Cabrera, el tigre del Maestrat, per la qual cosa la bandera es coneix com la "bandera de Cabrera" o la "bandera de Morella". L'original es conserva al museu d'aquesta localitat, i ha servit com a model per a diverses recreacions històriques, com la Fira dels Matiners d'Avinyó, al Bages.

El negre és també el color de l'acció directa i de la clandestinitat, estratègies de lluita per antonomàsia de l'anarquisme. Però no només. El 3 de maig de 1925, en plena dictadura del general Primo de Rivera, un grupuscle separatista vinculat a Estat Català va fundar l'organització secreta Bandera Negra, també dita Santa Germandat Catalana. Els seus membres van planificar un atemptat amb explosius als túnels del Garraf contra el tren que havia de dur el rei Alfons XIII a Barcelona, però la delació d'un confident de la policia va esguerrar el pla. L'operació -coneguda com el complot del Garraf- es va saldar amb la detenció de vora vuitanta militants independentistes i quatre condemnats a mort, als quals els fou commutada la pena gràcies a una famosa campanya de recollida de signatures impulsada per Lola Anglada -dita justament per això la mareta dels presos- que va aplegar més de 200.000 suports. 

L'estelada negra 

Tot just fa un any, vaig publicar aquí un post sobre la meva bandera: l'estelada negra. És, de llarg, l'article més visitat del bloc. Hi posava en relleu els lligams històrics i les concomitàncies ideològiques que existeixen entre els moviments llibertari i independentista, i que han donat com a resultat diverses expressions vexil·lològiques, com l'estel de vuit puntes. Per completar aquella visió, anotem que des de 2004 cada Onze de Setembre -i cada cop a més poblacions: Barcelona, Lleida, Mataró, Reus...- es manifesta un bloc negre o antiautoritari d'inspiració llibertària -les seves consignes: Cap Estat[ut] ens farà lliures (2005); Un poble sobirà és un poble ingovernable (2006); Mani qui mani, anti-autoritaris sempre (2007); Ni reis ni súbdits, autoorganització social (2008); Un poble sobirà és un poble autogestionat (2010); Ni dependència del mercats, ni dependència dels estats: independència sense límits! (2011); Ni capitalisme, ni estats; autogestió i solidaritat (2012)-, i que existeixen diversos col·lectius i ateneus -especialment a Barcelona (Negres Tempestes) i l'Alt Llobregat, però no tan sols- que malden per conjuminar la lluita per l'alliberament nacional i el pensament i la pràctica anarquistes. Exactament amb les mateixes contradiccions que tindria -o hauria de plantejar-se- un anarquista de qualsevol altre país homologat del món: espanyol, italià o de la Xina Popular.