El pitjor ambaixador de Catalunya

S'han acabat les vacances. A Catalunya el nou curs polític s'enceta amb la vista posada en el 9N i els ciutadans tornem als nostres quefers diaris després d'un mes d'agost enrarit per l'afer Pujol. De fet, no hi ha cap època de l'any com l'estiu per copsar a peu de carrer o a l'entorn d'una taula l'estat de les relacions entre Catalunya i Espanya, especialment si et despenges uns dies per terres espanyoles: al poble dels teus pares o al poble dels teus avis. 

L'expresident Jordi Pujol va dir en alguna ocasió que els millors ambaixadors que tenia el país eren els catalans que amb la canícula retornaven als seus pobles d'origen. En dono fe. Recordo, de ben menut, enfilar la Panadella, travessar els Monegres i remuntar l'Ebre fins a guanyar les ribes del riu Jalón. "Ya llegan los catalanes", cridava la tieta Montse quan ens sentia arribar. Efectivament, allà érem tothora "los catalanes" en una època en què jo no tenia consciència clara de ser-ho. Els pares treballaven i jo marxava amb els avis. A Barcelona no hi tenia ningú. En canvi, al poble tothom era família i me'n treia el parentiu; una cosa, per cert, que jo no veia gens clara. 

Recordo llevar-me amb el soroll dels tractors. Recordo les vaques de la lleteria i les tortetas per esmorzar. L'olor dels xais d'en Fermín. Els matins de reclusió: la calor, les cortines passades i les persianes abaixades. Els homes al bar i les dones a missa; les velles vestides de rigorós negre, amb davantal i mocador al cap. Els dinars a la bodega i els àpats al pati del tio Antonio. La migdiada obligada. Els conills i les mosques del corral. Les conserves de cireres i de préssecs; les culecas i els mantecados del forn de la tia Nuncia, i la botiga de queviures de la Carmen Pili. El motocultor de l'oncle José, les prunes del tros del tio Manuel, els passejos amb bici per l'horta i les sèquies plenes de barbs. El pont del riu, l'assut aigües amunt i l'estació del tren. El campanar mudèjar i la xemeneia de la fàbrica de sucre. Les penyes de joves per festa major, els correbous i el ball al casino. I el millor de tot: seure a prendre la fresca després de sopar, fer-la petar amb els veïns i veure passar corrues de camions plens de llumetes procedents de la Rioja i el País Basc abans no hi fessin l'autovia.

En aquell temps, a principis dels vuitanta, els catalans ja ens volíem quedar "con toda el agua del Ebro" per a la nostra indústria, contribuint així a empobrir i despoblar l'Aragó. L'avi havia abandonat alguna partida de cartes per aquesta qüestió i el pare negava la major -com si no corregués l'aigua de Mequinensa en avall!-, però era debades. El futbol també era terreny movedís: només el tiet Fernando, al cel sia, era culer. I de la qüestió lingüística millor no en parlem. Planava la idea que es xerra català només per fer la guitza i molts concitaven la seva ràbia en el president de la Generalitat. Endemés, a Pujol el consideraven mal educat perquè parlava en català per TVE -aleshores, l'única televisió- i l'havien de subtitular. "El karaoke", li'n deien. I a nosaltres ens tocava impartir lliçons de pedagogia elemental: explicar que no ho feia pas per ofendre, sinó que segurament responia una pregunta formulada també en català i que, a Catalunya, era una cosa ben natural perquè tothom entenia les dues llengües. 

La cosa va anar així fins que no hi vam tornar. Primer jo, i després els avis. No per aquesta qüestió, és clar, perquè en general són molt bona gent, encara que tinguem el cap moblat de forma diferent. Fa pocs anys hi vam anar amb la dona i el nen: "Ay qué ver, tan pequeñico y ya habla catalán". La sempiterna obcecació. 

La torna 

Pujol, un estadista? Fins l'ABC ho sostenia, però la contribució de CiU a l'estabilitat econòmica i la governabilitat de l'Estat sempre va ser percebuda com un mercadeig en benefici propi: la política de peix al cove com a expressió del xantatge i l'erosió permanents a què Catalunya sotmet Espanya. Ara sabem que efectivament va ser així, però no en profit de tots els catalans, sinó eminentment seu i dels seus. 

Avui mateix, Guanyem Barcelona, Procés Constituent, Podem, ICV i diverses entitats veïnals han presentat una querella contra Pujol i la seva família. També aquest matí, els set grups del Parlament han votat que l'expresident comparegui a la cambra amb caràcter d'urgència abans de l'Onze de Setembre i del debat de política general dels dies 15, 16 i 17, tot i que l'interpel·lat ha anunciat que ho farà el dia 22 per "incidir el menys possible" en els fets de "gran voltatge polític" que es produiran aquest mes. Caldrà veure si ara ERC, PP, ICV, C's i CUP impulsaran la comissió d'investigació amb què havien amenaçat. 

Ja ho vam dir: per dur a terme el seu projecte -polític: convertir el Principat en una taifa, però també personal: amassar milions- Pujol va mudar el catalanisme pel catalunyisme. El seu discurs contemporitzador amb l'Espanya de les autonomies va merèixer la confiança de milers d'electors de tota classe i condició. Recordem-ho: "català és tothom qui viu i treballa a Catalunya". I és veritat, però alhora que a casa nostra regnava l'autocomplaença el Molt Honorable atreia l'odi dels sectors més rancis de la societat espanyola per ser qui era (recordeu allò de "Pujol, enano, habla castellano") i per ser com era. I precisament per ser qui era, el president de la Generalitat, sovint els catalans vam haver de defensar la seva persona, el ser com era, de l'improperi i de la crítica forana. I ara ens ha deixat amb el cul enlaire. 

En posaré dos exemples. El primer és el d'una dona que, després de més de trenta anys de residència a Catalunya, ha retornat a Extremadura senzillament perquè allí, "amb menys, puc viure millor". N'està "avergonyida", de l'expresident. "L'havia votat sempre i no sé quina cara posar. Ens ha defraudat. I ara aquí tothom en fa befa". El segon testimoni prové d'un poblet de les muntanyes d'Osca. Per festa major i amb la gent més beguda del compte van aflorar en alguns individus els pensaments més íntims i els instints més primaris. Allí, en un clima de certa provocació, un brigada de l'exèrcit -de permís, no uniformat- buscava les pessigolles als catalans fregant-los l'afer Pujol per la cara i els advertia que les Forces Armades no s'estaran de braços creuats si prossegueix el desafiament sediciós. La cosa va acabar aquí perquè l'altra part, com de costum, va parar l'altra galta i es va mossegar la llengua. "No l'he votat mai, però fot", confessava el meu interlocutor. "Esperem que el 9N no hàgim de menjar-nos també les urnes".