Pujol, Duran i la fi del 'catalunyisme'

Aquest bocí de país no deixarà mai de sorprendre'm. Em meravella que, a aquestes alçades, hi hagi gent que disculpi les corrupteles i els tripijocs fiscals de l'expresident Jordi Pujol i el seu clan. D'arguments i justificacions n'he sentit de tots colors: des de qui l'exonera perquè hauria defraudat la hisenda de l'Estat espanyol, fins a qui considera que només els tribunals d'un hipotètic Estat català estarien legitimats per jutjar-lo. Es poden dir coses més grosses i més contradictòries l'una de l'altra? Difícilment, però aquest país és així. 

A molts votants convergents, antics o actuals, no els sap tan de greu que el president i el seu entorn hagin pogut enriquir-se il·legalment, com el fet que ho hagin fet en una proporció desmesurada. Es parla de milers de milions d'euros. "Home, que hagués robat una mica, encara; però tant?" Com qui fica la mà al pot dels caramels... 

I, sobretot, el que pitjor porten és el moment en què tot això ha transcendit a l'opinió pública. Sostenen que és d'allò més inoportú perquè "ens fa quedar malament" i perquè "amenaça de fer naufragar el procés sobiranista". Malgrat que el mateix interessat ha confessat a mitges una part del pecat, contribuint a escampar la confusió, els seus aduladors creuen que ho ha fet pressionat. I què es pensaven, doncs, que 34 anys després Pujol hauria vist la llum i s'hauria penedit mutu proprio? 

La corrupció i el xantatge de l'Estat

És clar que els serveis secrets espanyols tenen un bon feix de dossiers negres que afecten les principals personalitats públiques del país; dossiers que han estat engruixits, recopilats i arxivats durant una pila d'anys en algun calaix del CNI o de la UDEF mentre els seus protagonistes han fet bondat. Això és, poden haver delinquit exactament igual com qualsevol altre polític, empresari o president de club de futbol, perquè tot això és permès i protegit a Espanya mentre no es qüestioni la seva unidad de destino en lo universal. En aquest cas, és evident que no ha estat Pujol qui l'ha posada en entredit, sinó els seus successors al capdavant de CiU; però des de les clavegueres de l'Estat qualsevol mitjà justifica la fi. Més clar, aquest article: ¿Qué coño es la UDEF? Es el Estado, señor Pujol. Ho diu ben clar el seu autor, José Antonio Zarzalejos: "el Estado se defiende cuando percibe que está siendo atacado".

L'existència -o, més ben dit, l'aparició a la premsa de Madrid- d'informació confidencial comprometedora explica el mutisme d'algunes patums i que d'altres hagin fet una passa enrere. És el cas de l'inefable Josep Antoni Duran i Lleida. Recentment dimitit com a número dos de CiU, el líder democristià segueix propugnant una entesa amb Espanya i fins sondeja la possibilitat de refundar l'espai de centre a Catalunya. Les seves paraules al voltant de l'afer Pujol són eloqüents. Assenyala que l'escàndol no acabarà amb el "desig majoritari que hi ha a Catalunya" en favor de la consulta però que "sí l'afectarà". Afectar, aquest és el verb.

És molt possible. Arraulirà, en primer lloc, a la gent poc ideologitzada i en especial als catalans d'ascendència espanyola que estaven dubitatius; a tots aquells, en definitiva, que puguin caure en el reduccionisme de pensar que algunes elits polítiques volen una Catalunya independent per poder "robar" només elles. I afectarà, en segons instància, al sector més pusil·lànime del nou independentisme sociològic: persones que tradicionalment havien votat CiU, que veien Jordi Pujol com el pare de la Catalunya autonòmica i que ara es troben desorientades, i algunes profundament disgustades. Persones que al llarg d'aquests darrers anys s'havien anat escorant gairebé sense adonar-se a favor de les tesis autodeterministes perquè el vent bufava de cua: el president Mas liderava el procés amb aplom, l'ANC feia gatzara al carrer i els mitjans catalans se'n feien ressò. Però quan l'Estat juga les seves cartes, ai las! La confessió de l'expresident els ha despertat del somni d'una Catalunya ensucrada, i la possibilitat -ben real, per cert- que el proper a veure en risc la seva reputació sigui el president Mas no hi ajuda gens. És sobre aquestes escorrialles que Duran i Lleida vol construir el seu projecte polític? 

Tot això ja ho veurem. De moment només dues coses són clares. La primera, que el procés ha afectat els pares del catalunyisme: una doctrina política, embolcallada en la senyera de les quatre barres, basada en l'usdefruit del país en benefici de 300 famílies. El procés, doncs, s'ha cobrat el cap de Pujol; ha deixat tocat Duran i Lleida, i, de retop, a la federació nacionalista, fins al punt de Convergència parla ja de la necessitat de fer foc nou com més aviat millor. 

I la segona, que a mida que ens acostem al 9N als independentistes ens costarà més guanyar la majoria social. A cada maniobra que faci, l'Estat ens farà palès que la nostra classe política és tan corrupta com la que més, i això restarà tremp, vitalitat i confiança al moviment. Per sortir-nos-en caldrà donar la volta a la seva estratègia, i denunciar que l'Estat que volem construir no té res a veure amb l'Estat que combatem: ni pot ser corrupte, ni pot encobrir els corruptes.