Scotland the brave

Avui, els ciutadans d'Escòcia decidiran si volen constituir un Estat independent o si, en canvi, volen seguir formant part del Regne Unit de la Gran Bretanya. Ho faran de forma legal i democràtica: mitjançant la celebració d'un referèndum d'autodeterminació pactat en temps i forma entre els governs d'Edimburg i de Londres. Els seus màxims representants, el premier britànic David Cameron i el primer ministre escocès Alex Salmond, van acordar fa temps la data -el 18 de setembre- i el contingut de la pregunta: "Escòcia hauria d'esdevenir un país independent?" 

Independent però pragmàtic, perquè la proposta que fan els partidaris del sí passa pel manteniment de la reina com a cap d'Estat i de la lliura esterlina com a moneda pròpia (a través de tres opcions diferents, magistralment exposades en aquest vídeo), i per la col·laboració conjunta en la política de defensa exterior, amb la sola condició, això sí, de desnuclearitzar Escòcia. 

Durant una pila de mesos, tots els sondejos donaven com a majoritària l'opció del no, amb més de 20 punts percentuals d'avantatge. Però en les darreres setmanes el marge s'ha estret considerablement. Ara mateix, totes les enquestes oscil·len entre algunes -ben poques- que donen un triomf ajustadíssim del sí i les que donen un diferencial no gaire més gran -d'entre dos i quatre punts- als partidaris de la unió. 

Sigui quin sigui el resultat, el cas escocès marcarà l'inici d'una nova primavera dels pobles. Després del renaixement de les nacions bàltiques i balcàniques, ara és el torn de l'Europa occidental, s'hi posi com s'hi posi la Unió Europea i alguns dels estats nació que la componen. Les diferències de tota mena entre Escòcia i Catalunya són evidents, però també es poden traçar alguns paral·lelismes. 

1. La data en què totes dues nacions van perdre llur condició d'Estat, just a l'inici del segle de les llums: Escòcia el 1707, Catalunya el 1714. 

Més enllà de la coincidència de dates, tot és diferent. La renúncia escocesa és volguda i convinguda per les elits del país, arruïnades, la qual cosa els permetrà d'acoblar-se a l'imperi colonial britànic. Formalment, la unió té naturalesa parcial -s'estableix la unió duanera i monetària, però el país reté la independència en matèria legal, religiosa i educativa- i aparença simètrica: es dissolen els parlaments nacionals anglès i escocès i se'n crea un de comú a Westminster. L'acta o tractat d'unió -l'anomenada Union Act- és, doncs, el resultat últim d'un procés de negociació. Consta de 25 articles, votats un per un de forma separada i prèviament debatuts per comissions especialitzades. Res a veure amb Catalunya: vençuda, ocupada i vexada per dret de conquesta. 

2. La "dictadura demogràfica" que supedita ambdós pobles a majories foranes, per la resta políticament antitètiques. D'això se'n diu antagonisme ideològic, manllevant l'expressió utilitzada per Frederic Escofet a les seves memòries.

Viuen a Escòcia 5,3 milions de persones: menys del 10% de la població total de la Gran Bretanya. Els catalans, al seu torn, representem el 16% dels habitants del Regne d'Espanya. Uns i altres, doncs, som hostatges de les decisions de governs aliens a la voluntat majoritària de les respectives comunitats nacionals. A més de la confrontació institucional i política que se'n deriva, la cosa pot acabar instituint una situació de "dèficit demogràfic" permanent.

3. El dret a decidir com a vàlvula d'escapament a l'ofec actual i la independència com a oportunitat per a la regeneració política. Com a reacció a l'estat de submissió al qual fèiem esment, existeix a Escòcia i a Catalunya un corrent d'opinió creixent que advoca per un aprofundiment de la democràcia que redundi en un acostament dels centres de poder i en un augment de la participació ciutadana en la presa de decisions. Des d'aquest punt de vista, la creació de nous estats dóna peu a l'obertura de processos constituents que permetrien incorporar les noves exigències ciutadanes. Això explica que molta gent que no és nacionalista faci campanya a favor de la independència. És el meu cas i el de l'ex-eurodiputat d'ICV Raül Romeva, que ahir mateix ho explicava a les pàgines del diari Ara en relació als verds escocesos.

4. L'aspiració a construir una societat respectuosa amb el medi, socialment justa i econòmicament pròspera. Se n'ha parlat a bastament -i molt bé- dels avantatges econòmics que representa ser un país petit, amb una economia dinàmica i diversificada, i amb una societat cohesionada. És de sobres coneguda l'aportació catalana al PIB espanyol i les xifres de dèficit fiscal derivades de l'espoli que practica l'Estat. Els escocesos, al seu torn, aspiren a gestionar els impostos derivats de la indústria petroliera del mar del Nord i crear un fons perquè les futures generacions se'n puguin beneficiar.

5. El discurs de la por dels partidaris del no. Des del principi, Catalunya es debat entre la democràcia, d'una banda, i la prohibició, les amenaces i els auguris apocalíptics de l'Estat espanyol i les seves sucursals unionistes, de l'altra. A Escòcia, la guerra bruta i el xantatge polític no ha irromput en escena fins a les últimes dues setmanes, quan els apologetes britànics -començant per Cameron i acabant de l'ex-líder laborista Gordon Brown- han vist les orelles al llop. L'establishment polític -tories, liberals i laboristes, tots junts- hi estan desplegant l'estratègia del ruc i la pastanaga. D'una banda, vaticinen la fi de les reserves de petroli a mig termini i l'exclusió d'Escòcia de la lliura esterlina. De l'altra, s'han compromès per escrit, negre sobre blanc, a millorar el finançament d'Escòcia si finalment triomfa el no. I això, l'oferta d'una tercera via, també diferencia Espanya de la Gran Bretanya. 

Should I stay or should I go 

A Catalunya, Cameron és un líder ben considerat; un demòcrata exquisit. Per als independentistes escocesos és l'arxienemic a batre, i per als conservadors britànics pot convertir-se en un inepte integral. Malgrat els últims estirabots -el premier té els dies comptats si Escòcia se'n va-, podríem dir que el procés escocès ha estat presidit en tot moment pel fair play. L'ex-delegat del Govern de la Generalitat a Londres i actualment assessor del Partit Nacionalista Escocès (SNP, les seves sigles en anglès), Xavier Solano, en donava les claus el passat 31 de gener en un simposi sobre el dret a l'autodeterminació organitzat per la comissió de defensa dels drets de la persona del Col·legi d'Advocats de Barcelona. Aleshores Solano definia el diàleg entre Londres i Edimburg com un "debat tècnic, gens visceral, sense tensions" i ho atribuïa al fet que al Regne Unit "no hi ha problemes identitaris. És un estat plurinacional format per quatre nacions" mútuament reconegudes. A l'entesa també hi ha contribuït que la Gran Bretanya "no tingui una constitució escrita", així com una "llarga tradició sobre la celebració de referèndums que afecten la sobirania estatal": Irlanda del Nord (1973), acord de Divendres Sant (1998), Gibraltar (2002), Malvines (2013), Escòcia (2014) i encara un altre, previst per al 2017, per decidir sobre la permanència dins la Unió Europa. 

L'altre personatge admirat pels catalans és Alex Salmond, tot i que aquest amor no és correspost. El primer ministre escocès marca distàncies amb la reivindicació catalana. Ho fa per convicció o per evitar un eventual veto espanyol si se surt amb la seva? En qualsevol cas, l'ascens meteòric de Salmond -que passa de liderar un partit residual els anys 90 a presidir el Govern d'Escòcia, el 2007 amb el suport dels ecologistes i el 2011 amb majoria absoluta- té més a veure amb la política social que predica que no pas amb la reivindicació nacional. "La independència -explicava Solano- és l'eix per fer el país més ric i just socialment", un projecte "inspirat en el model escandinau, de tall socialdemòcrata, enfrontat al model liberal-conservador de Londres". La periodista Lesley Riddoch en parla en aquest llibre i són diversos els reportatges audiovisuals i els testimonis de molts votants d'esquerres (el 40%, segons les enquestes) que avalaran el sí a les urnes davant l'entreguisme del Partit Laborista: "Els laboristes escocesos compartiu llit amb els conservadors britànics”, va etzibar Salmond en un cara a cara televisiu contra Alistar Darling, líder laborista d’Escòcia i cap de la plataforma unionista Better Together. 

Segons Solano, hi ha tres principis que expliquen l'extensió social dels partidaris del sí. 

1. La plurinacionalitat del Regne Unit, que legitima l'exercici del dret a l'autodeterminació d'una de les parts. 

2. El mandat democràtic. El compromís de celebrar un referèndum formava part del programa electoral del SNP quan va guanyar les eleccions de 2011. 

3. La tradició política britànica. "Al Regne Unit la política s'utilitza per resoldre problemes polítics i la justícia per atènyer problemes legals". 

4. La visualització del nou país, sense cap ombra. Amb mesos d'antelació, el Govern escocès va elaborar l'anomenat Scotland's future, el Llibre blanc de la independència (comentat en català), profusament divulgat a la xarxa. Es tracta d'un compendi de 700 pàgines amb la resposta a tots les preguntes que posen en dubte com serà l'Escòcia del futur. 

El meu desig 

El destí d'Escòcia està en mans del seu poble i de ningú més, però personalment no me'n puc estar de voler veure-la plena i sobirana. Hi estat només un cop, l'any 1993, acompanyant els avis: els vaig mig entabanar fent-los creure que sabia prou anglès i que els podria servir de guia. Vam visitar les terres altes i la destil·leria de Glennfiddich, entre d'altres indrets. Amb 18 anys acabats de fer, vaig signar a Edimburg -from: "Barcelona (Catalonia)"- la petició que formulaven els nacionalistes escocesos a favor de la devolution: la restitució de l'autonomia i el parlament, finalment obtinguda el 1999. 

Com a català una mica arquetípic, sóc una mica friqui. En el terreny esportiu, per exemple, Escòcia ha estat sempre la meva selecció, tant de futbol com de rugbi. En certa ocasió vaig comprar un maxi de 45 rpm de música electrònica només perquè les cobertes reproduïen la invasió de la gespa de l'estadi de Wembley per part del Tartan army l'any 1977 després de derrotar Anglaterra per 2 a 1. Ha, ha, ha... I encara recordo els partits contra l'Espanya de Javier Clemente que jugava al PC Eurocopa'96 de Dinamic Multimedia! Ni Zubizarreta, ni Luis Enrique, ni Nadal; els meus eren Boyd, McCoist i McKinlay! Com he escrit alguna vegada, espero que la Federació Catalana de Futbol faci el favor de programar d'una vegada per totes un partit amb Escòcia. Amb sacada honorífica d'Steve Archibald, of course!