Pérez Royo: "Constitució i Estatut són normes odioses a Catalunya"

Aquest dimarts el Tribunal Constitucional -el nou tribunal espanyol de la Inquisició- va començar les deliberacions sobre el recurs presentat pel Govern del PP a la declaració de sobirania del Parlament de Catalunya aprovada el 23 de gener de 2013, i justament ahir una trentena de jutges catalans van presentar un manifest en què asseguren que la celebració d'un referèndum d'autodeterminació és perfectament compatible amb la Constitució espanyola si hi ha voluntat política i s'interpreta d'acord amb la Declaració Internacional de Drets Humans i altres normes internacionals. L'argument és fàcil d'entendre: el poder públic no només ha de reconèixer uns drets teòrics, sinó que ha de tenir una acció política perquè aquests es puguin materialitzar.

El catedràtic de Dret Constitucional de la Universitat de Sevilla Javier Pérez Royo és del mateix parer. Fa exactament dues setmanes, Pérez Royo va estar a Barcelona per participar en un simposi sobre el dret a l'autodeterminació organitzat per la comissió de defensa dels drets de la persona del Col·legi d'Advocats. Per a ell, "el dret a l'autodeterminació és el dret constitutiu de la democràcia; per això el va fer servir Jean-Jacques Rousseau. És la síntesi de tots els drets". 

Però anem a pams. Per a Pérez Royo existeixen quatre nivells de govern en els quals tots podem exercir el dret a l'autodeterminació: l'àmbit local, l'autonòmic, l'estatal i l'europeu, a través de les respectives convocatòries electorals. Per tant, no estaríem parlant que els catalans vulguin exercir aquest dret, sinó que estan reclamant de fer-ho "de forma diferent a la resta de comunitats i nacionalitats de l'Estat; de forma separada, a través d'un marc jurídic propi o exclusiu". Exactament igual com ho fa el Quebec en relació al Canadà. "Això necessita justificar-se d'alguna manera?", es pregunta el catedràtic. "No. Volem fer-ho perquè sí. Ni memorial de greuges, ni balances fiscals. Perquè sí". N'hi ha prou, doncs, amb la voluntat si aquesta és majoritària. 

El perquè de tot plegat 

Com tots intuíem, i tal com va exposar Pérez Royo, la democràcia espanyola sorgida de la transició del franquisme es va fonamentar en dos pilars: el principi d'unitat i el dret a l'autonomia. "El binomi constitucional", que en diu ell. Doncs bé, "Constitució i Estatut avui són normes odioses a Catalunya", reconeix. I tot -o gairebé tot- perquè després de la sentència del Tribunal Constitucional sobre l'Estatut de Catalunya de l'any 2010, Espanya s'hauria quedat sense constitució territorial. Des de llavors, els estatuts d'autonomia són paper mullat i el seu abast i interpretació queden a expenses de la intervenció dels tribunals i del Govern de l'Estat; amb els consegüents perills que això representa per a l'autogovern en matèria econòmica, política i cultural.

Pérez Royo culpa d'aquesta situació de setge constant, tot i que no exclusivament, l'actuació política del PP, que ha culminat en una autèntica "aberració", com és la preeminència dels tribunals de justícia sobre òrgans legislatius escollits i legitimats democràticament. Aquesta setmana s'hi referia precisament la presidenta d'Òmnium Cultural, Muriel Casals, a propòsit de la sentència dictada pel Tribunal Superior de Justícia de obligant alguns centres educatius a oferir el 25% de l'horari lectiu es faci en castellà: "volen imposar des del poder judicial allò que no poden controlar des de l'executiu i el legislatiu". 

El referèndum com a desllorigador 

Per a Pérez Royo, "Espanya i Catalunya tenen un problema polític que no pot quedar sense resposta, i aquesta passa en tot cas per consultar-ho als ciutadans de Catalunya". Si no hi ha resposta -adverteix-, "la independència no tindrà aturador: si yo no quepo dentro, tendré que salir fuera"; una frase que recorda aquella altra de Josep Lluís Carod-Rovira de fa ja dècada: "si a Espanya no li agradem com som, haurem de marxar". Pérez Royo és una persona progressista -va col·laborar en la redacció de l'Estatut català de 2006 i va assessorar l'esquerra abertzale per a la creació Bildu el 2010-, però tot té un límit: "la independència és un suïcidi per a tots", va declarar l'abril de l'any passat al Diario de Sevilla; tot i que també reconeixia que "abans veig la independència de Catalunya que un Estat asimètric, senzillament perquè la resta d'autonomies no ho consentiran". 

Per sortir de l'atzucac, va apel·lar a l'esperit de la transició, quan "es van fer algunes passes profundament anticonstitucionals" per poder bastir, precisament, l'estat autonòmic. "Allò va ser el 28-F", en referència al referèndum d'Andalusia. La solució per a una persona com ell -partidària del referèndum, però contrària a la independència- no és fàcil, ja que òbviament hauria de passar per una "fórmula d'integració que ja no pot ser aquella" i que hauria de donar garanties a Catalunya del seu blindatge. I ell mateix ha reconegut públicament que "cap executiu [espanyol] podrà governar el país si fa una interpretació de la Constitució a favor de Catalunya" i que "allò que es decideixi políticament per a Catalunya s'aplicarà a la resta d'Espanya". 

A Barcelona, l'auditori va acollir Pérez Royo amb simpatia, però amb la idea que segurament feia salat; que no hi ha ningú a Espanya disposat a afrontar una negociació política que desemboqui en una refundació de l'Estat en clau federal. 

Quan el xoc de trens es produeixi, a Espanya hi haurà dos tipus de persones: les que se n'alegraran, especialment si els catalans prenem mal, i les que se'n doldran, acabi com acabi la cosa. I Pérez Royo en serà una d'elles.