28/01/39: Els que van marxar

Avui es compleixen 75 anys de l'entrada de les tropes del general Franco a Alella i 300 dels últims intents de les autoritats catalanes de revoltar el Maresme i tractar de trencar el setge sobre Barcelona per part dels exèrcits de Felip V. Acabaven dues guerres i s'iniciaven dos exilis. El drama humà i la transcendència històrica que tingueren per a Catalunya les dues derrotes estan fora de dubte. Quin país i quina societat tindríem avui si la primera o la segona d'elles no s'hagués produït?

Per la porta falsa

El 28 de gener de 1939, doncs, l'exèrcit nacional va alliberar Alella de la dominació roja. En principi, havia de fer-ho de manera triomfal, tal com s'havia escenificat només dos dies abans a Barcelona; per això, alguns veïns van bastir al mig de la rambla un arc enramat de murtra orientat cap al Masnou per donar-los la benvinguda. A l'hora de la veritat, però, els efectius militars espanyols i italians van entrar per la reraguarda: uns a peu, arribats de la muntanya pel torrent de Vallbona i uns altres mobilitzats, per la carretera de Vallromanes; tots procedents de Montornès, on s'havien emparat de l'aeròdrom republicà.

L'arribada dels nacionals era esperada per molts alellencs amb la il·lusió de veure finalitzar la guerra, el sofriment i les privacions, i de fer possible el retorn a casa tant dels homes que combatien al front com d'aquells altres que havien estat amagats o emboscats per les seves idees polítiques, per escapar de la guerra o per totes dues coses alhora. En contrapartida, la desfeta i la por a la repressió empenyeren alguns a abandonar el país a corre-cuita, com l'alcalde d'ERC entre juliol de 1936 i març de 1938, Peret Pons, que fugí a França i ja no tornaria mai més.

També n'hi va haver que o bé s'hi van quedar o bé van optar per absentar-se temporalment de la població, confiats que les represàlies serien de poca volada o cessarien al cap de poc temps. Aquest fou el cas de l'alcalde del PSUC entre abril de 1938 i gener de 1939, Antoni Pujadas, Pujadetes, que s'establí a casa d'uns familiars a Santa Coloma de Gramenet, fins que fou descobert, delatat i detingut, abans de ser sotmès a un judici militar sumaríssim. Els qui feren com ell s'equivocaren: no hi hauria perdó i acabarien pagant el seu compromís polític amb els valors de la república o de la revolució, segons cada cas, davant d'un escamot d'execució. Com Pujadas, aquell any foren també ajusticiats al Camp de la Bota els regidors d'ERC Joan Galvany i Melcior Perich, i el dirigent rabassaire Antoni Vidal.

Campi qui pugui

El gener de 1939 feia mesos que tothom donava la guerra per perduda. En la seva retirada cap a França, els alellencs van ser testimonis de la descomposició de l'exèrcit popular: el cos de tren de les forces republicanes sojornà diversos dies a la Miralda, on deixà abandonada certa quantitat de material i vehicles desguassats. La darrera sessió plenària de l'Ajuntament republicà va tenir lloc el dia 12 i aplegà sis regidors. Hi mancaren Melcior Perich i Joan Duran, d'ERC, i Manuel Cagigós, de la CNT. El buit de poder havia donat lloc a la disbauxa: cadascú feia la seva. A l'Aquil·lí Homs, que era transportista, li van prendre els dos camions que tenia, i ell va agafar el de l'Arenas, va carregar-lo de gent i cap a França! Abans li va dir al Pujadetes: "Marxem, que dels que fugen alguns se n'escapen", però no li va fer cas.

Homs havia estat membre del Comitè de Milícies Antifeixistes l'estiu de 1936, en representació de la CNT; regidor designat pel sindicat anarquista des del 28 d'octubre de 1937, i alcalde segon d'ençà de l'1 de març de 1938, al càrrec de la comissió de Governació. Era un revolucionari, tot i que ell deia que de pistola n'havia dut sempre des dels 14 anys perquè moltes vegades li volien prendre el gènere i havia de fúmer quatre tiros a l'aire a la pujada de Montgat per dissuadir els lladres. Va jurar que només tornaria quan Franco fos mort i ho va complir: va morir anys després a Premià, a casa d'un dels fills.

Al costat dels que fugiren per qüestions polítiques hi havia els que ho feren forçats per la seva condició de reclutes. Com Josep Aymar, en Pepet de cal Roig, que visqué una veritable odissea. Creuà la frontera com a sergent d'intendència el 9 de febrer per Prats de Molló. No tenia diners i es va vendre el cavall, la sella i l'arma per 25 francs. A Arles, aprofità el seu ofici de forner per escapolir-se i fugir a Marsella, però fou descobert i internat al vaixell Patria, que aleshores estava ancorat al port de la ciutat ple de ferits republicans. Allí serví com a intèrpret fins al juliol, quan fou enviat al camp de reclusió d'Argelers (de juliol a desembre), Adge (de desembre de 1939 a març de 1940), Sant Cebrià (de març a maig) i Bram (de maig de 1940 a maig de 1942), abans d'aconseguir normalitzar la seva situació a Carcassona, on treballà de cuiner, i de tornar a casa el 1942.

Els primers retornats

Entre els exiliats que tornaren de seguida hi havia en Salvador Oliveras, a qui els feixistes acusaven d'haver format part d'un tribunal revolucionari a Barcelona i de signar sentències de mort contra elements dretans. Va tornar-ne malalt. Tenia les ungles negres. Ell deia que havia estat l'aigua del camp de Sant Cebrià, però els comentaris del poble deien que tenia un seguro de vida i que es va enverinar.

També feren cap ben aviat Antoni de Gràcia i els seus xicots. En veient perillar la seva vida a la reraguarda, va pensar que més valia anar al front com a voluntari, i així va poder escollir el cos de sanitat. Aviat el van fer sergent. Va estar al front d'Aragó i a l'Ebre. Tenia amb ell cinc nois d'Alella, tots biberons: l'Antoni Perich de ca la Justa, en Quimet Bancells, en Ramon Giralt de les Quatre Torres, en Joaquim Ventejo del carrer del Mig, i en Francisco Prat. Com havia de menester camillers, els triava ell. Junt amb en Prat, va passar la frontera per Setcases. S'hi van estar al camp d'Arles fins al març. Aleshores van decidir tornar-hi i tal com creuaren la ratlla per Maçanet de Cabrenys els agafaren i els dugueren al castell de Figueres. Allà, un requetè va preguntar si al camió hi havia algú d'Alella. N'eren quatre: ell, en Prat, l'Amadeu Jordana i en Joan Alabau de cal Taietí. Demanava per en Quimet barber:

- "¿Y conoce a su novia?", preguntà.

- "Agustina Alonso, de Burgos", respongué l'Antoni.

- "¿Está viva? Qué alegría!" Era la seva germana. Com a agraïment, els van carregar en el primer camió que sortí cap a Barcelona. Els van dur a Horta, amb un aval d'aquell home, i un mes després quedaven en llibertat.  

Per als qui vulgueu saber com va acabar la història d'aquell romanç, direm que els nuvis van renyir i que l'Agustina finalment es va casar amb en Josep Giralt, en Pep de cal Pequenyo. Els més joves la coneixíem com l'Agustina dels gelats, i jo encara em recordo quan li comprava el Frigurón!