Avorrit de la UE

Fa tot just una setmana es va conèixer la resposta del president de la Comissió Europea, el conservador Jose Manuel Durao Barroso, a la carta que el president de la Generalitat va adreçar-li el passat 9 de novembre sol·licitant-li suport a la celebració d'una consulta sobre el futur polític i jurídic de Catalunya. En una missiva de mig foli, Barroso s'espolsava de sobre la petició d'Artur Mas i li recordava la cantarella de sempre: que la Unió Europea (UE) no pot immiscir-se en "afers d'organització interna" dels estats membres. 

Com apuntava el catedràtic de ciència política Pere Vilanova, "la carta no s'hauria d'haver enviat" perquè tothom podia imaginar "que la resposta seria el silenci", i alertava que "la indiferència és el pitjor resultat". De fet, la interpretació que se n'ha fet, tant a nivell polític com mediàtic, bascula entre les opinions que només hi veuen fredor -i, per tant, una oposició nítida i rotunda de la Comissió a les vel·leïtats catalanes- i aquelles altres, més benintencionades, que atribueixen la manca d'efusivitat a les pressions de la diplomàcia espanyola i a la prudència que aconsella no dir res mentre no es faci el pas. A mi, sincerament, el que faci o digui la UE em sembla irrellevant. Al final haurem d'anar a la via dels fets consumats, com van fer els eslovens, els croats, els macedonis o els montenegrins i llavors veurem què fan la UE i la resta de la comunitat internacional. 

Història d'una decepció

The Clash tenia una cançó anomenada I'm so bored with the USA, de la qual me'n serviré només del títol -la lletra va per una altra banda- per expressar el meu desencís amb la UE. Sóc més euroescèptic que Margaret Tatcher, però per raons ben diferents. 

Enlloc de l'Europa dels pobles, els lobbies capitalistes i els buròcrates de Brussel·les han construït un gran mercat de béns i serveis, la famosa Eurozona, on l'economia passa per davant i per damunt de les persones, i els Estats continuen retenint bona part del poder polític d'antany, tant a nivell intern com a escala internacional. 

Si, en un moment donat, l'Estat espanyol es va poder integrar en la Comunitat Econòmica Europea va ser, en bona part, gràcies a la locomotora catalana. I ara ja veiem com ens ho paguen, uns i altres: amb amenaces de fer-nos-en fora. La contribució catalana va ser decisiva, tant per la seva aportació sostinguda al PIB espanyol com per la vocació netament europeista de tots els partits de casa, inclòs el PSUC. 

Els catalans vam dipositar moltes esperances en Europa; potser massa. La UE havia de ser el nostre àngel de la guarda sense trencar amb Espanya: havia de ser la vacuna contra qualsevol temptativa d'involució, havia de ser el millor mecanisme per incrementar la qualitat democràtica de l'Estat espanyol i havia de ser també el nostre aliat per burlar la cotilla espanyola i per prestigiar i promocionar la nostra cultura. Pensàvem que dins d'Europa acabaríem sense estridències amb l'Espanya radial i que tindríem via lliure amb Europa, però a l'hora de la veritat hauran calgut 27 anys per tenir una connexió matussera amb França, i el corredor ferroviari mediterrani és encara una entelèquia. 

Sóc incapaç de fer balanç des de la perspectiva econòmica; saber si a l'economia i al teixit productiu català els ha anat més o menys bé estar sota els dictats de Brussel·les. Tot i que són qüestions diferents, segons càlculs del departament d'Economia, els catalans som els màxims contribuents de la UE. Entre 2007 i 2011 vam pagar a Brussel·les 1.355 milions d'euros més dels que vam rebre, una xifra que equival al 0,69% del nostre PIB. Si ampliem al màxim el marc cronològic, entre 1986 i 2013, per cada euro que Catalunya va aportar a la UE en van retornar 59 cèntims. 

Tot plegat em fa pensar que, com a subjecte col·lectiu, els catalans, de la UE, no n'hem tret res, o ben poca cosa (més enllà d'alguna beca d'intercanvi universitari amb dotació econòmica irrisòria). En aparença, la UE ens tolera -i això val per a totes les comunitats nacionals minoritzades-, però en veritat ens ignora -la nostra llengua no és reconeguda, bo i essent la setzena més parlada, per darrere del búlgar i per davant del finès- o fins s'hi mostra hostil: recordeu el cas d'aquell xicot lleidatà que va clonar la pàgina web del Parlament europeu i el volien denunciar... 

A nivell lingüístic, Europa assisteix indolent a la pèrdua de diversitat interna. I al mateix temps que veu com esllangueixen -i com s'ataquen barroerament!- els seus parlars regionals, es mostra absolutament aliena a la necessitat d'atendre i a l'oportunitat de fomentar el coneixement de les llengües procedents de la nova immigració, tant intracomunitària com extracomunitària. Quantes paraules podem dir en romanès, o -a excepció feta del xinès, per raons crematístiques- quina projecció pública tenen entre nosaltres l'urdú, el quítxua o l'amazig? 

Decididament, la història de la UE dels darrers vint anys és la història d'una traïció, o de l'esvaïment d'un somni. En matèria de drets humans i de política internacional, Europa segueix sent hostatge del seu passat colonial i de la matriu estatal en què ha basat el seu projecte de construcció. Només així s'explica que no hi hagi una sola legislació en matèria d'estrangeria i de lluita contra les xarxes il·legals d'immigració i prostitució i que, en canvi, s'adoptin actituds d'inhibició a l'hora de posar fi a les morts en aigües de la Mediterrània o davant la instal·lació de tanques electrificades a Ceuta i Melilla. El veto indefinit a Túrquia és proverbial -i no és precisament degut a la persecució dels kurds-, com també ho és la incapacitat per consensuar intervencions militars en països tercers -com ara França a Mali i la República Centreafricana- o per adoptar posicions unívoques davant de règims militars com els de Síria o Egipte. 

Per contra, les sobiranies estatals segueixen vigents i, amb elles, les elits que se'n serveixen, impedint qualsevol tipus de reforma fiscal, social o política en benefici propi i, tot sovint, en perjudici dels seus ciutadans i de la mateixa UE. En el terreny econòmic, la UE ha consagrat l'Europa de les dues velocitats: amb un centre dinàmic i manufacturer, i una perifèria empobrida i subsidiària, abocada a proveir serveis i mà d'obra a preus rebentats. En comptes d'estendre les oportunitats i d'harmonitzar els drets laborals i les prestacions socials, aquesta especialització ha eixamplat les desigualtats. Només així s'explica que el salari mínim espanyol sigui la meitat del francès, o que un treballador búlgar pugui cobrar 94 cèntims d'euro per una hora de feina. Lluny, doncs, de contribuir a tancar les clivelles socials, la UE les ha magnificades, primer amb una alça de preus generalitzada derivada de la posada en circulació de la moneda única i després amb la coartada de la crisi: en els darrers temps, els estats membres de la UE han destinat 497.000 milions d'euros -el 4,5% del PIB de tota la Unió- a salvar el sistema bancari, a banda de 'quites', condonacions i altres garanties i facilitats. Pel camí, el Banc Central Europeu ha abocat la societat grega a la misèria i ha deixat tocada de mort una part significativa de la classe mitjana dels països del sud. I d'allò de refundar el capitalisme, ja fa tres anys ben bons que no hi ha cap president o primer ministre que en parli. 

Si fos per mi, ara mateix arriaria la bandera blava dels dotze estels. O la deixaria a mig pal.