Una pregunta intel·ligent per a un referèndum que no es farà

Quan tenia 10 anys, al barracó de les Escoles Fabra on cursàvem cinquè d'EGB vam decidir que la nostra classe s'anomenaria Els naturalistes de Catalunya. El nom era la suma o adaptació de dues propostes que responien a sensibilitats diferents i que estaven molt igualades pel que fa al suport de l'alumnat, però que alhora eren perfectament compatibles; com és de veure en el resultat de la votació: guanyada per majoria amplíssima. L'acord assolit dijous passat per CDC, CUP, ERC, EUiA, ICV i UDC sobre l'enunciat de la doble pregunta que hauria de permetre els ciutadans d'aquest país decidir el seu futur estatus polític m'hi ha fet pensar. 

Vaig assabentar-me de la notícia per la ràdio, en directe, mentre conduïa, i val a dir que em vaig emocionar: instintivament, vaig prémer les mans i vaig deixar escapar un siií! per entre les dents (i això que en aquell moment qui parlava era el sonso d'en Joan Herrera...). L'esverament em va durar la resta del dia i encara ara, quan hi penso, crec que l'anunci de la qüestió i la data de la consulta demostra que el procés d'independència és irreversible i suposa una injecció de moral per a molts catalans: d'una banda, confirma la unitat d'acció i el compromís dels partits polítics que el van subscriure i, de l'altra, palesa la seva capacitat sorpresiva i els garanteix la iniciativa davant l'actitud i les maniobres legals o subterrànies de l'Estat espanyol. En aquesta partida no és Madrid qui marcarà els ritmes, i això ens dóna possibilitats de guanyar-la: ens fa esmunyedissos i, fins a cert punt, imprevisibles. La prova és que l'anunci ha agafat el CNI amb els pixats ventre. 

El PSC, autoexclòs

Els dies transcorreguts des de llavors han donat peu a tota mena d'anàlisis -i d'acudits- sobre la doble pregunta. A mi m'agrada: parla d'independència, és inclusiva, és binària, és inequívoca i té en compte tres aspectes que milloren la qualitat democràtica del pronunciament. Una: que és el mínim comú denominador que feia possible un acord políticament ampli i socialment interclassista. Dues: que la societat catalana és plural i que la voluntat de canvi de paradigma té diverses gradacions i totes les opinions haurien de poder expressar-se. I tres: que calia -en la meva opinió, per últim cop- estendre la mà al PSC abans no es precipiti al buit. 

Tot i que la versió oficial dels fets explica que la negociació es va desencallar en només dos dies, altres veus afirmen que la proposta estava sobre la taula del PSC des de feia setmanes, en espera que almenys s'hi sumessin els sectors crítics, i que, mentrestant, tot era comèdia. Durant aquest temps, el PSC hauria estat més a prop que mai de l'escissió. I sinó, temps al temps: als socialistes els costarà sortir indemnes. 

I aquesta és l'altra gran virtut de la pregunta: que posa els federalistes i els amants de les terceres vies entre l'espasa i la paret -com explica, en pròpia pell, l'antropòleg Manuel Delgado en aquest article-, i permet desemmascarar els impostors. Una setmana després, els protagonistes de l'acord guanyen enters davant l'opinió pública catalana -tots han cedit, tots han tingut amplitud de mires, i això sempre és valorat positivament-, mentre a Pere Navarro li ha caigut la careta. 

Si la dreta i l'esquerra espanyoles segueixen atrinxerades rere una interpretació obtusa de la Constitució, els últims federalistes de cor que resten a Catalunya aviat es passaran als rengles de la sedició. Hauran de triar entre l'estelada i la rojigualda, en paraules de Delgado. I això és el que més em sorprèn de l'actitud de la direcció socialista: que s'estigui immolant tot just ara, amb una colla de mesos convulsos i trepidants encara per davant, atracallant una pregunta que tothom sap que és un esquer perquè no se sotmetrà a consulta el 9 de novembre de 2014; senzillament, perquè ni el Congrés dels diputats ni el Govern del PP autoritzaran la transferència o delegació a la Generalitat de la facultat per organitzar un referèndum per la via de l'article 150.2 de la Constitució. 

Artur Mas va reconèixer dilluns passat en l'entrevista que va concedir a TV3 que aquest era l'escenari més plausible, i el portaveu de C's, Jordi Cañas, ho tenia claríssim el dia que es va fer l'anunci: "Tenim la data i tenim la pregunta, però no tindrem consulta. En el seu lloc tindrem un avançament electoral i unes eleccions plebiscitàries". Hi estic d'acord, però pel camí ens haurem tornat a carregar de raons i haurem cremat una etapa més del full de ruta que ens servirà per demostrar al món i a tots els catalanistes que Espanya ni escolta, ni vol reformar-se.