El PP i Canal 9 (o com morir matant)

Aquest migdia el Govern valencià del PP ha clausurat la cadena de televisió autonòmica Canal 9, enmig d'un espectacle grotesc que ha estat retransmès en directe pels periodistes que s'havien resistit a abandonar els seus llocs de treball al centre de producció de Burjassot. A les 12:19h i després d'una primera temptativa frustrada a les dues de la matinada que he pogut seguir en directe a través del canal de notícies 3/24, la policia espanyola finalment ha aconseguit accedir acompanyada d'un jutge a les instal·lacions del control central de la corporació i ha fet possible el fade to black. 

La desconnexió del senyal posa fi a 24 anys d'emissió ininterrompuda i suposa la mort de la ràdio i televisió públiques valencianes. El tancament és "definitiu i inapel·lable" i l'executiu d'Alberto Fabra el justifica per raons de prioritat econòmica. Si fem cas al president de la Generalitat, els diners que costaria RTTV es destinaran ara a escoles i hospitals. Tot plegat, una broma de molt mal gust que no se sosté per enlloc i que, molt possiblement -i tant de bo!-, acabarà passant factura al PP a les urnes. 

La veu del seu amo 

Durant els 18 anys d'hegemonia social i política en què la dreta espanyola ha governat el País Valencià, Canal 9 ha estat tot el contrari d'allò que havia de ser. Va nàixer, en teoria, amb dues finalitats ben clares; les mateixes que pocs anys abans havien inspirat la posada en marxa de TV3 al Principat i d'ETB al País Basc. D'una banda, Canal 9 -i més tard la resta de canals i emissores radiofòniques del grup que s'hi van afegir- havia de contribuir a la creació d'un espai comunicatiu valencià enmig d'un territori desvertebrat, identitàriament confús i confós, i massa avesat al localisme, com molt bé explicava mesos enrere Toni Rico. Per fer-ho, Canal 9 -com TV3 i ETB- utilitzaria conscientment el valencià com a llengua vehicular. D'aquesta manera seria possible el segon objectiu: dignificar l'idioma i contribuir a la seva normalització social. I encara una altra cosa: a nivell informatiu, Canal 9 havia d'acostar als televidents la informació de proximitat tot reflectint i interpretant la realitat plural valenciana, i això equivalia a donar veu als diversos accents polítics i socials. 

Això és el que hauria d'haver estat en teoria i no ha estat a la pràctica. I no ha estat, entre d'altres raons, perquè, en el fons, Canal 9 va ser també ideada per contrarestar l'acceptació, la influència i el ressò mediàtic que TV3 tenia al sud del riu Sénia gràcies a la xarxa de repetidors finançada amb aportacions ciutadanes per Acció Cultural del País Valencià. 

Ben aviat decaigué l'aposta per la normalització i l'extensió de l'ús social de la llengua. El cinema i la major part d'espais d'entreteniment -de dubtosa qualitat, tractant-se d'un mitjà públic- eren únicament en castellà. El valencià quedava relegat a les sèries de producció pròpia, els informatius i alguns programes menors. Parlo amb cert grau de coneixement. Durant el poc temps que l'acord de reciprocitat entre les dues Generalitats -la de dalt i la de baix, com les anomenava Ramon Barnils- va estar vigent, guaitava amb delit la programació de Canal 9 (també d'IB3 fins que el PP de les Illes també la va fer caure del nostre multiplex). Jo també em vaig enganxar a L'alqueria blanca, i per passar l'estona cada vespre reia una estona amb un programet d'humor blanc on hi sortien tots els tòpics (el llaurador, la taronja, el turisme de sol i platja) i sempre acabaven els gags cridant "quina gentola!".

Però el veritable programa d'humor venia després i es deia Notícies 9 (Nt9). Més que un informatiu, allò semblava el gabinet de premsa del PP. La realitat només tenia una lectura, la seva. Els altres agents socials i polítics no existien. Bé, de fet, potser sí que existien, però només a voltes: quan calia apel·lar a l'enemic exterior, i en general eren tan pèrfids i poc recomanables que no els sentíem ni vèiem mai. Per tant, no és que fossin ignorats; és que directament eren vetats, censurats i proscrits. Ens referim a persones i entitats com Eliseu Climent, l'Associació Cultural del País Valencià, Escola Valenciana, l'Associació de Víctimes de l'accident del metro de València o grups de música com Obrint Pas, entre d'altres. Ara, des que RTVV ha escapat al control del PP, tots ells -i la gent del PSPV, de Compromís i d'EU- han passat pels platós de Canal 9, però això no fa bons de la nit al dia els treballadors i treballadores d'aquell mitjà. 

Sens dubte, hi ha professionals que hi han lluitat, que s'hi han significat i que, com a conseqüència de les seves denúncies, han estat rellevats de les seves funcions i condemnats a l'ostracisme, però no és menys cert que també hi ha qui, durant anys, ha amagat el cap sola l'ala i ha estat còmplice necessari de tot plegat; transigint amb la censura i la manipulació, aplaudint el tancament de TV3 en aquelles contrades i actuant al dictat dels seus patrons. Són molts els qui només han alçat la veu quan han vist perillar el seu lloc de treball. 

"No els crèiem capaços d'açò", han dit alguns en referència al PP. Doncs ja us ho podíeu imaginar. Per a mi, la jugada està molt clara: el PP sap que està a punt de perdre l'hegemonia política al País Valencià en favor de Compromís -fins i tot al cap i casal- i no està disposat a deixar en mans de l'oposició -o pitjor, dels mateixos professionals- una estructura comunicativa com RTVV que pugui contribuir a revalencianitzar la societat i a qüestionar l'herència política, lingüística i econòmica del govern actual. Política de terra cremada, vaja; tot i que d'aquestes cendres en pot sortir la millor saó.