Sobre el 150.2, la democràcia interna i el purisme ideològic

Aquest matí el ple del Parlament ha aprovat una resolució en què se sol·licita al Congrés espanyol que transfereixi a la Generalitat de Catalunya la potestat d'organitzar i convocar un referèndum, tal com preveu l'article 150.2 de la Constitució. Es tracta d'una nova passa endavant de les previstes en el full de ruta pels partits favorables a l'exercici del dret a l'autodeterminació, imprescindible per avançar en el procés d'alliberament nacional. La proposta ha rebut el suport netament majoritari de la cambra catalana. Hi han votat a favor els 87 representants de CiU, ERC, ICV i tres diputats del PSC: Marina Geli, Joan Ignasi Elena i Núria Ventura. La resta del grup socialista hi ha votat en contra, al costat del PP i de C's, i la CUP s'ha abstingut. 

El 150.2, una via morta 

Segons diuen, per transitar el camí cap a la independència existeixen cinc vies legals. L'article 150.2 n'és una, en la mesura que la Constitució no exclou la possibilitat d'un referèndum consultiu en l'àmbit d'una comunitat autònoma ni estableix límits quant al seu contingut. En aquest cas, el Parlament proposa dur a terme una delegació ad casum que permeti assumir a la Generalitat i l'Estat un compromís d'actuació segons quin sigui el resultat de la consulta per tal de convertir en realitat jurídica la voluntat majoritàriament expressada a les urnes. 

Malgrat la idoneïtat de la consulta com a via jurídica d'expressió en un Estat que té com a [teòric] valor fundacional el principi democràtic, és ben clar que ni el Congrés ni el Govern espanyol donaran el seu braç a tòrcer. A efectes pràctics, la via del 105.2 és, en realitat, una via morta; un tràmit més, necessari i ineludible des del punt de vista de l'escrupolositat democràtica, abans d'exhaurir totes les opcions de separació amistosa amb el Regne d'Espanya. 

El PSC, tocat i enfonsat 

L'abril de 1977, el PSC i la federació del PSOE a Catalunya van culminar un procés d'unificació que teòricament garantia el funcionament "plenament sobirà" d'un partit que tenia entre els seus principis fundacionals "el reconeixement del dret a l'autodeterminació a les nacionalitats i pobles de l'Estat espanyol". 

La votació d'aquest matí ha suposat la mort del PSC per efecte de les múltiples ferides i traumatismes interns. Pere Navarro i els seus -Collboni, Lucena, Corbacho, Balmón, Iceta, Fernández, Zaragoza...- ja en poden certificar la defunció i cavar el sot on enterrar els actius històrics i socials de la formació. Aquesta mateixa tarda, un centenar de líders històrics i càrrecs del món local han fet pública una Crida socialista pel referèndum. Entre els signants del manifest hi ha els exconsellers Montserrat Tura -que no descarta l'escissió del sector catalanista-, Joaquim Nadal i Antoni Castells, l'exministre Joan Majó, l'expresident de la Diputació de Barcelona Manuel Royes, l'eurodiputada Maria Badia i membres de l'executiva com Jordi del Rio i Fabian Mohedano.

Ahir, l'alcalde de Lleida i diputat socialista Àngel Ros abandonava l'escó al Parlament. Avui, tres diputats més han desobeït l'executiva i han trencat la disciplina de vot. De moment no renuncien a l'acta, però el portaveu del grup, Maurici Lucena, ja els ho ha exigit, sota amenaça de ser expulsats. No són els únics díscols: Laia Bonet ha renunciat a seguir a la comissió executiva nacional, així com a ocupar la hipotètica plaça vacant de diputada que pogués correspondre-li, i Rocío Martínez-Sampere ha abandonat les seves responsabilitats orgàniques amb la voluntat de plantar batalla "des de la base" a l'actual direcció. Les seves dissensions s'afegeixen a les baixes anteriors d'Ernest Maragall i de molts altres representants i militants històrics del partit arreu del país. A Alella, la regidora Glòria Mans s'ha quedat pràcticament sola després que el passat 21 de novembre el seu home de confiança, el primer secretari de l'agrupació local, Abel Miravet, decidís també de plegar veles: "porto massa temps no estant d'acord amb l'estratègia i la línia política en temes com el dret a decidir i les amistats perilloses amb el PSOE". 

Durant el mandat del president Pasqual Maragall, el PSC es va mostrar partidari en diverses ocasions del traspàs d'aquesta competència en el marc del procés estatutari. El febrer de 2006, la diputada Lídia Santos va solemnitzar aquesta demanda al Congrés. Avui, Santos forma part de l'executiva del partit i defensa les tesis de la direcció, tot i que la via proposada pot ser perfectament "legal i acordada" si hi ha voluntat política, com exigia el PSC, a més de "constitucional i legítima", com s'assenyala en el text expositiu. 

La CUP, a la seva bola 

Si la resolució del Parlament no ha obtingut l'aval dels dos terços de la cambra -circumstància que ha estat aprofitada per La Vanguardia per fer-ne sang- ha estat per culpa de la CUP. No passa res, però sap greu que la CUP es permeti el luxe de jugar a ser l'enfant terrible de la política catalana mentre els seus tres vots no siguin decisius. Malgrat la deslleialtat que suposa acordar la data i la pregunta amb CiU, ERC i ICV i trencar després la unitat d'acció del front sobiranista, ahir vam saber que els seus representants s'abstindrien. Van argumentar els motius, que bàsicament són dos. Un: que el poble català és sobirà i no ha de demanar permís a ningú per autodeterminar-se perquè això equival a reconèixer la seva supeditació a Espanya. I dos: que en cursar la petició a Madrid, el procés corre el risc de demorar-se sine die fins a fer-lo embarrancar. 

Com a proclama ètica, la primera objecció està molt bé, però no funciona com a justificació. Els fets són els fets i des de fa 300 la nació catalana viu subsumida sota dominació espanyola. Ho patim cada dia. Em pensava que tots havíem entès que, en aquesta qüestió, calia anar de bracet fins al moment que no hi hagi cap més sortida que convocar unes eleccions plebiscitàries. 

La segona qüestió em sembla una excusa de mal pagador. Ja és trist que hagi de ser el portaveu de CiU, Jordi Turull, qui faci notar a la CUP que tres dels quatre punts de la resolució són alhora condicions i mecanismes per eludir qualsevol dilació: "la consulta s'ha de convocar i celebrar abans que finalitzi l'any 2014", "la convocatòria la farà el Govern de la Generalitat" i "el procediment per realitzar la consulta i les seves garanties seran els que determina la legislació reguladora dels processos referendaris i electorals, i, si s'escau, en el decret del Govern de la Generalitat que convoqui la consulta". 

Arribats a aquest punt, lamento profundament l'abstenció de la CUP. Desconec com s'ha fixat el posicionament -si hi ha hagut intervenció d'algun òrgan intern o pressió externa d'alguna organització política-, però l'abstenció no convida precisament a fer de la CUP un interlocutor ni un representant gaire fiable, ni per a la resta de partits, ni per als seus electors. Jo mateix em pensava que la unitat popular que pregona la CUP es construïa des de la pluralitat de les esquerres, i no des de l'ortodòxia. Si haguessin dividit el vot -dues abstencions i un sí crític, per exemple-, almenys podríem parlar de coherència. 

I mentre això passava a Catalunya, a Madrid el diputat general de Guipúscoa, Martin Garitano, d'EH Bildu, assistia a la firma de l'acord entre representants de l'Estat i del PNB que permetrà la transferència de set nous impostos a Euskadi. Vejam si ho entenen els caps pensants de la CUP.