Quan els catalans parlàvem valencià

Els seus pares i avis censuraven i segrestaven les edicions de premsa que consideraven desafectes al règim. Ells, en canvi, tanquen emissores de ràdio i televisió i ens vigilen a través d'Internet i telefonia mòbil. Precisament la xarxa pot ser la propera víctima, sota qualsevol excusa, amb la finalitat de tallar els fluxos d'informació i d'impedir els moviments de resposta i coordinació entre els diversos territoris de parla catalana. 

Què els molesta, dels mitjans de comunicació en català: allò que diuen, com ho diuen, o que ho expressin en una determinada llengua? Hi ha, certament, matisos segons quina sigui la resposta; però només hi ha una evidència: a l'Estat espanyol s'està cometent un genocidi cultural contra la comunitat lingüística catalana. A l'Aragó, a les illes Balears i Pitiüses, al País Valencià. I al Principat, de moment, perquè no gosen; però tot arribarà. 

València, l'ase dels cops

Dimarts, la Generalitat valenciana, amb la inestimable cobertura del Ministeri d'Indústria espanyol, el seu braç executor, va forçar la desconnexió dels equips d'Acció Cultural del País Valencià (ACPV) que duien la veu de Catalunya Ràdio a les comarques del sud dels Països Catalans. L'entitat que presideix l'incombustible activista Eliseu Climent no ha tingut cap més sortida, després d'haver estat comminada a fer-ho, sota amenaça de sengles sancions econòmiques de mig milió d'euros cadascuna. 

Amb aquesta actuació -emparada, com sempre, en qüestions legals que durant anys i panys ningú no havia adduït- el PP ha aconseguit una cosa inèdita i inaudita en democràcia: silenciar tots els mitjans públics generalistes en llengua catalana que tenien presència al País Valencià. Després del tancament de la xarxa de repetidors de TV3 i de la posterior clausura de la corporació de ràdio i televisió pública autonòmica, el PP remata amb el silenciament de les emissores públiques catalanes de ràdio la seva política de terra cremada de què parlàvem en aquest altre post. Aquesta és una de les lectures possibles -no deixar res a qui vingui darrere- perfectament compatible i complementària amb la interpretació que en fa Climent. Per a ell, el PP s'acarnissa amb els valencians, conculcant els seus drets lingüístics, per fer pagar als catalans el seu atreviment. 

L'any 2012, ACPV va impulsar una iniciativa legislativa popular (ILP) per fer possible la recepció de televisions en la mateixa llengua entre comunitats autònomes diverses: ETB al País Basc i Navarra, i TV3, C9 i IB3 als Països Catalans. La campanya duia per nom Televisió sense fronteres i va aplegar 651.650 signatures (entre elles, la meva). La distribució dels suports per àmbits territorials és simptomàtica i diu molt de la idea de pluralisme que té la societat espanyola (vegeu gràfic adjunt). Com era d'esperar, la ILP es va presentar al congrés espanyol i va ser rebutjada per la majoria absoluta del PP i d'UPyD. Aleshores hi havia 10 canals de ràdio i televisió en català al País València. Dos anys després no en queda cap.

No fa gaire, el president espanyol, Mariano Rajoy, assegurava que el seu Govern tenia un pla per evitar la consulta sobre la independència de Catalunya. I potser sí impedirà que la voluntat popular s'expressi lliurament a les urnes, però amb accions com aquestes, que són absolutament contràries als principis i drets democràtics més elementals, no podrà evitar l'ascens de l'independentisme. 

'Aquí no vota la razón'

"Aquí no vota la razón sino la fuerza", deien al segle XVII les autoritats castellanes que volien sotmetre a plom i a foc el país i les seves institucions. I allò passava justament quan els catalans encara parlàvem valencià. O alguna cosa pareguda. 

Aleshores, comptàvem desset i denou -i com d'accents no en gastaven, no sé pas quina seria la síl·laba tònica-, les sortides es deien axides ("el sol ix", i "l'aigua sobre eix"), els cops eren colps, els dies sovint eren jornades, omens era el plural d'home, els dipòsits s'anomenaven deposits, això era ço o asso (perço, ço és, tot ço), petit era xich, aquestes eren estes i aquells eren essos. Els possessius per excel·lència eren mia ("mia anima", "la torra mia"), mon (germà), ma (muller), meu ("lo gendra meu"), mos (pares), mas (fillas), sua ("muller sua"), sa ("a sa bona disposicio" o "a sas llibres voluntats")... I les formes verbals també paraven boges: elegesch, afagesch, instituesch, deix, atorg, fas i orden. Partesca, servesca, prevalesca, competescan i assistescan. Puga, vinga, hajan i degan en lloc de pugui, vingui, hagin i deguin. Sie en comptes de sigui. Fosen i no fossin, i anàs i executàs en lloc d'anés i executés. I els infinitius: viurer, veurer, traurer i contraurer. 

I és que, malgrat els esforços i la malvolença dels ocupants durant aquests darrers 300 anys, el català és una llengua viva. Ho demostra una altra expressió cèlebre d'aquella època que segueix plenament vigent avui: visca la terra, muyra lo mal govern!