Avui, Felip VI ha visitat Girona. Una quinzena d'entitats han convocat una concentració per rebre'l "com es mereix". No és la primera mostra de rebuig que rep el nou monarca per part de la societat i les institucions catalanes: a les peticions dels ajuntaments de Girona, Montblanc, Cervera i Balaguer per retirar-li els títols de príncep, duc, comte i senyor, respectivament, s'afegeix la moció aprovada aquest mateix matí pel Parlament reclamant un referèndum sobre monarquia o república. La petició ha prosperat gràcies als 33 vots d'ICV-EUiA, ERC i CUP i l'abstenció de CiU, PSC i C's. Només el PP hi ha votat en contra. També la Diputació de Barcelona ha pres un acord similar.
Com ja vam dir a propòsit de l'abdicació de Joan Carles I i de la proclamació de Felip VI, la dinastia Borbó, com a descendent de Felip V, és "intrusa" a Catalunya i, per extensió, també a la resta de la corona. Ja se sap: el comte de Barcelona és rei d'Aragó. Doncs bé, com explicàvem llavors, les Corts catalanes van acordar, l'any 1706, l'exclusió a perpetuïtat de la casa d'Anjou per la seva "despotiquesa". Aleshores, Europa estava immersa en una guerra per l'hegemonia mundial que enfrontava França i Anglaterra, i els seus aliats respectius. A casa nostra, aquest conflicte rep el nom de Guerra de Successió perquè enfrontava dos pretendents al tron de la monarquia hispànica: Felip V, amb el patrocini del seu avi, Lluís XIV, i Carles III, l'arxiduc d'Àustria.
A més dels interessos particulars de cada contendent, els bàndols encarnaven models de govern ben diferents, gairebé oposats. La França de Lluís XIV, com més endavant l'Espanya de Felip V, representava l'absolutisme rampant; la voluntat del rei per damunt de tot. Aleshores, els règims parlamentaris al món es podien comptar amb els dits d'una mà: Anglaterra, Escòcia, Holanda, Suècia i la corona d'Aragó. Un vell axioma català diu "faci la llei lo rei y la Cort, ab la Cort", que és "l'essència del pactisme", com consigna Patrícia Gabancho a Les dones de 1714. L'historiador Joaquim Albareda ho defineix com a "republicanisme monàrquic", la pedra angular del qual eren les Constitucions: el cos de lleis d'un Estat aprovades a les Corts pels diputats dels braços militar, eclesiàstic i reial, i sancionades pel rei. I justament això esperaven els catalans de Carles III.
Efectivament, el nou rei va jurar les Constitucions el 7 de novembre de 1705 i immediatament després va convocar Corts, les darreres mai celebrades. Entre els acords que s'hi van adoptar hi ha l'exclusió de la casa de Borbó dels drets successoris al comtat de Barcelona. Ja vam dir que la decisió va ser molt discutida pels diputats, tant pel fons com per la forma, ja que ho fiava tot a una sola carta -la casa d'Habsburg- i perquè no es tractava d'una constitució impulsada pels braços, sinó d'un capítol de cort promogut a l'ensems per Carles III i la reina Anna d'Anglaterra. Si finalment van transigir va ser, entre d'altres raons, perquè la veu popular atribuïa l'autoria de l'argumentari a Miquel Calderó i Masdovelles.
En pagament al seu suport, el 23 de juny de 1706, Carles III el nomenà primer inquisidor de Catalunya i regent honorari del Suprem Consell d'Aragó, l'òrgan assessor de la monarquia per als afers d'Aragó, Catalunya, Mallorca, València i Sardenya.
En motiu del treball de recerca històrica sobre Alella a l'entorn de la Guerra de Successió, redactat a quatre mans amb Jordi Albaladejo, he tingut l'oportunitat de recompondre bona part de la trajectòria vital del personatge.
En motiu del treball de recerca històrica sobre Alella a l'entorn de la Guerra de Successió, redactat a quatre mans amb Jordi Albaladejo, he tingut l'oportunitat de recompondre bona part de la trajectòria vital del personatge.
Artífex del partit austríac
Can Calderó, antic mas Resplans |
Nat a Barcelona l'any 1635, Miquel era fill del lleidatà Domènec Calderó i d'Isabel Masdovelles, oriünda de Vilafranca del Penedès. Vers el 1655 contragué matrimoni amb la pubilla del mas Resplans d'Alella, que d'aleshores ençà mudaria el nom pel de can Calderó, encara vigent. El matrimoni va donar origen a una nissaga compromesa amb la causa austriacista. Fins a tres generacions es veieren implicades en el conflicte. Pare, fill i néts participaren en les Corts de 1701-1702. Francesc Calderó i Resplans estigué present a les Corts de 1705-1706, i Miquel Calderó i Vidal assistí a la Junta de Braços de 1713 i serví com a capità a la Coronela.
Miquel Calderó i Masdovelles fou un dels artífex de la formació i organització del partit austriacista. Des de primera hora intrigà per guanyar-se el favor de Jordi de Darmstadt en el plet dinàstic. Tot just coneguda la mort de Carles II, el novembre de 1700, Calderó i altres "sujetos de la mayor representación y crédito del país" van oferir al virrei alemany el suport dels Tres Comuns: la Diputació del General, el Consell de Cent i el Braç militar. I ja aleshores, com a regent de la Reial Audiència, Calderó encapçalà la facció dels jutges partidària de l'arxiduc, tot i estar en minoria.
Una ascensió social fulgurant
Retrat de Miquel Calderó i Masdovelles (Arxiu Calderó) |
Miquel Calderó personifica a la perfecció l'escalada social cap a l'ennobliment que van protagonitzar molts dels anomenats gaudins -juristes, com ell, però també metges i negociants-, en el darrer terç del segle XVII; expressió del dinamisme i la pulsió social del moment. Vegem-ho: el 20 d'octubre de 1671 assolí la dignitat de cavaller i la de noble el 26 de febrer de 1685. Com a cavaller armat destacà pel seu servei a l'administració virregnal com a encarregat del proveïment de l'exèrcit, el reclutament de tropes i la formació de sometents. Fou assessor de la Capitania General "y además se le nombró abogado fiscal de la misma".
Entre 1674 i 1690, participà "en diez campañas, con la frecuente ocupación de todo género de asistencias al Real Exército", i el 1691 fou nomenat tresorer de l'exèrcit reial. Contribuí a alleugerir el problema endèmic dels allotjaments militars amb la construcció d'una caserna a les Drassanes, la qual cosa no obstà perquè prengués part en la repressió de la revolta dels Gorretes o Barretines a petició del virrei duc de Villahermosa, tot i que Eduard Puig atribueix a Calderó un cert paper contemporitzador.
Com a catedràtic de dret civil a la Universitat de Barcelona i jurisconsult de renom, ostentà càrrecs importants en l'administració de justícia: ingressà en la Reial Audiència -el tribunal suprem del Principat-, on fou jutge de cort, advocat fiscal patrimonial, regent de la Reial Tresoreria i membre del Reial Consell. No fou mai, però, canceller, tot i que reunia els requisits d'ençà que el 1703 obtingués la dispensa apostòlica del papa Climent XI, per tal que el bisbe de Barcelona, Benet Sala, l'ordenés sacerdot.
Per a Miquel Àngel Martínez, "su carrera fue de las más completas en esta etapa final de la Real Audiencia foral" i cap dels regents no va tenir "una trayectoria tan dilatada y variada". Bona part de la seva doctrina es troba recopilada en tres volums -Sacri regii criminalis concilii Cathaloniae decisiones- publicats els anys 1686, 1687 i 1701 per la Generalitat. Calderó forma part dels anomenats autors decisionistes pel fet que foren lletrats que sistematitzaren i veieren publicades les seves conclusions i sentències, a mode de jurisprudència. Com ha observat Xavier Gil, tots ells "van constituir un grup singularment influent en la vida política del Principat", "tant per la seva actuació professional en els diversos organismes judicials i administratius com per la seva producció doctrinal". Segons Joan Lluís Palos i Ramon Ragués, des de "la fi de 1630 els lletrats constituïren la corporació professional més influent del país"; un cos que "aspirava a moure els fils del poder" des d'una "convicció sincerament assumida" que l'acció política restava subordinada a la llei i la tradició, de les quals ells n'eren els intèrprets.
Essent regent de l'Audiència, el 1695 s'enfrontà al Sant Ofici per raons de jurisdicció i els inquisidors l'excomunicaren, però el Consell d'Aragó li va fer costat. El conflicte s'originà per l'oposició de Calderó a autoritzar l'interrogatori d'un reclús francès dins la presó reial. Paradoxes del destí, i com ja hem referit, anys a venir Calderó seria nomenat primer inquisidor. Vidu d'ençà 1696, sol·licità l'ingrés en religió; dispensa que aconseguí de sa santedat el Papa a principis de 1703 i que el rei Felip V ratificà el mes d'abril. Amb anterioritat, havia estat advocat de la Província Tarraconense i de la comunitat monàstica de Montserrat. Segons Lluís Galera, "Miquel Calderó manà obrar el mas [d'Alella] i, fervent devot de la Mare de Déu de Núria, volgué edificar una capella per a honor seu" que fou inaugurada per fra Oleguer de Montserrat, ardiaca major de Tarragona i membre del consell de sa magestat. L'11 de juliol de 1682 li fou concedida llicència per celebrar-hi missa pel vicari general de Barcelona.
L'afer Jäger i la guerra a ultrança
Les Corts de 1701-1702 van reinstaurar el Tribunal de Contrafaccions, un òrgan judicial per dirimir els conflictes de competències, limitar el poder plenipotenciari del rei i garantir la legalitat paccionada. A Calderó li pertocava, com a regent, presidir-lo i posar-lo en execució a requeriment dels comuns; com va passar quan Felip V va ordenar l'embargament dels béns i l'expulsió dels súbdits anglesos i holandesos residents al país i l'excònsol Arnold Jäger va sol·licitar l'empara dels comuns per evitar-ho. A tenor de la seva actuació dilatòria, l'afer degué sotmetre Calderó a un gran desgast, oimés si tenim en compte que segurament es coneixien: Calderó tenia casa a Alella i Jäger a Teià, i tots dos tenien família política en comú.
Juntament amb l'exclusió dels Borbons, el dictamen més important de tots els que va proferir Miquel Calderó va tenir lloc el 7 de juliol de 1713. Després d'un llarg debat i d'una aferrissada votació, la junta general de braços va declarar la guerra a ultrança a les Dues Corones en un moment en què els seus exèrcits estrenyien el setge sobre Barcelona i les darreres tropes aliades s'afanyaven a abandonar el país. La decisió seria transcendental, raó per la qual se sotmeté secretament i amb caràcter previ a examen i aprovació de sengles juntes de teòlegs i de lletrats. La primera analitzà si eren justos o no els motius per emprendre la guerra. La segona, en canvi, es pronuncià sobre la legitimitat dels braços i el grau de discrecionalitat dels diputats per complir la resolució. Aquesta darrera junta, la qual estava encapçalada per "el sabio don Miguel de Calderó [...] cuyos escritos hacen de él el más verdadero encomio", resolgué el dubte unànimement: "no les quedaba más acción ni poder que obedecer".
Després de la victòria borbònica i a la vista d'aquests antecedents, Miquel Calderó fou destituït dels seus càrrecs i desposseït dels seus béns. Dos anys després moria a Alella. El seu cos rebé sepultura al claustre del monestir de Montalegre, a Tiana, el 9 de setembre de 1716.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada