L'abdicació del rei i la quadratura del cercle, 300 anys després

L'any que es compleixen 300 anys de l'ocupació militar de Catalunya per part dels exèrcits de Felip V, un altre Borbó, vés per on, accedeix al tron de la monarquia hispànica. El xicot duu el mateix patronímic que el duc d'Anjou, aquell que va suprimir a sang i foc les constitucions i llibertats del país. L'hi va posar el seu pare, Joan Carles I; ben conscient de la seva significació, desoint els consells d'alguns col·laboracionistes catalans. 46 anys després, el rei ha abdicat. El discurs oficial n'atribueix la renúncia a l'edat. És un vell xaruc, d'acord; però per damunt de tot és una figura que políticament fa més nosa que servei; amortitzada, caduca, inútil. 

El seu relleu estava cantat, però no precisament ara. L'escenari de fons és substancialment el mateix de fa tres o quatre anys: els tripijocs de la família reial vénen de lluny i la pèrdua de confiança en les institucions de l'Estat per part de l'opinió pública és consubstancial a l'esclat de la crisi i a la seva connivència amb el poder econòmic. És evident, doncs, que hi ha un factor desencadenant que n'ha precipitat la successió: la pulsió catalana, exactament com fa 300 anys. 

De les municipals de 1931 a les europees de 2014

Fins avui, el Govern espanyol -i amb ell, tota la maquinària de l'Estat- s'havia mostrat inflexible davant del desafiament democràtic plantejat per la societat catalana. Com si la Constitució fos un dic infranquejable. Per si no en tenien prou amb els estudis demoscòpics i la feina bruta del CNI a les xarxes socials, l'Estat ha esperat a la revàlida electoral del 25 de maig per activar el pla B: la "gran maniobra" de què parla Vicent Partal. El triomf d'ERC a les eleccions europees els ha fet veure les orelles al llop: el pol sobiranista gaudeix de bona salut -per contra, l'unionisme recula i es fragmenta-, l'11 de setembre és al caure, el 9 de novembre s'acosta i el Govern i el Parlament de Catalunya no s'arronsen. 

Canvieu les sigles del PP per les de la CEDA i comprovareu que estem
igual que fa 80 anys: intentant sobreposar-nos a l'Espanya nacional.

A Madrid han fet memòria i s'han recordat que l'abril de 1931 unes eleccions municipals van acabar amb el regnat d'Alfons XIII i amb la instauració de la Segona República. Per això l'Estat s'avança a les municipals previstes per a 2015. No només per la pulsió catalana; sinó també per les mostres evidents de fatiga que mostren els dos principals partits espanyols i l'emergència sobtada de noves formacions polítiques alternatives que posen en tela de judici tot el sistema. L'Estat corre el risc de voler-ne fer un capmàs i resoldre els dos fenòmens alhora mitjançant una nova restauració monàrquica. 

A Madrid han fet memòria i s'han recordat que, a diferència de la Commonwealth, els borbons només són reis d'Espanya, la metròpoli d'un vast imperi on mai no es ponia el sol. Per això la setmana passada els membres del Consell General del Poder Judicial demanaven a Santiago Vidal si una hipotètica Catalunya independent acceptaria compartir un mateix cap d'Estat. 

Vist el descrèdit de la reialesa, aquest no podia ser altre que Felip VI. El 21 d'abril de 1990, l'aleshores príncep de Girona va afirmar en una visita al Parlament que "Catalunya serà el que els catalans vulguin que sigui"; una frase que avui de ben segur matisaria: els catalans sols? Segur que no. Els catalans i la resta d'espanyols? 

L'Estat i els poders fàctics -segurament amb assessorament diplomàtic exterior- acaba d'engegar la segona transició, però se'n sortirà? Només si arriba a temps. Aquesta és la clau: la diferència entre els calendaris català i espanyol, i això únicament dependrà de la nostra determinació. Hem de forçar la màquina; no afluixar. Amb el seu immobilisme, l'Estat va cedir-nos la iniciativa. No deixem que ens l'arrabassi. No esperem a sentir què ens ofereix Espanya. El 1931, l'Estat va degradar a regió autònoma la República Catalana de Francesc Macià, i això no va estalviar-nos cap maldecap. Tampoc no ho ha fet el cafè per a tothom. La consecució del nostre objectiu aquí i ara -aconseguir la independència per canviar-ho tot- passa ineludiblement pel referèndum del 9 de novembre i, en el seu defecte, d'unes plebiscitàries abans de la primavera de 2015. 

300 anys després, la quadratura del cercle és possible. Donec perficiam.