El rei? El poble!

Més enllà dels raonaments ètics i morals que qüestionarien el sentit i la vigència de la monarquia en qualsevol societat democràtica, i més enllà també de tradicions polítiques com el republicanisme federal, l'anarquisme, el catalanisme i el separatisme a casa nostra, existeixen altres raons de caire històric per oposar-se a la proclamació de Felip VI com a nou rei d'Espanya. I no em refereixo només al fet que el seu pare, Joan Carles I, jurés els principios del movimiento i fos nomenat hereu del règim pel dictador Francisco Franco (recordeu les paraules de Sabino Quadra: "ni el padre, ni el hijo, ni el espíritu de Franco que anida en los dos"), sinó que em refereixo a l'exclusió de la dinastia borbònica del casal de Barcelona aprovada per les Corts catalanes l'any 1706. 

Certament, entre el 5 de desembre de 1705 i el 31 de març de 1706 se celebraren a Barcelona les anomenades Corts de l'arxiduc, en honor a Carles III. Aquelles Corts foren molt celebrades pels braços perquè s'acordà el reintegrament de les insaculacions i es resolgué el problema dels allotjaments militars, però també pel rei, ja que fou aprovada una constitució plantejada per ell i per la reina Anna d'Anglaterra -aleshores, la principal aliada dels catalans- que excloïa perpètuament els Borbons del comtat de Barcelona i, per extensió, dels regnes de la Corona: Aragó i València. 

Felip V, cap per avall

El sistema legislatiu catalano-aragonès establia que un rei sense descendència directa no podia designar successor. "Lo domini en Aragó i Catalunya no és feudal, ni dependent d'altre que de la successió" i "lo judici de la successió dúbia, o nova elecció si es necessitava, és privativament del poble libre [...] segons sa llei". L'any 1396, en ocasió de la mort del rei Joan I el caçador, "proclamà lo poble, en generals i libres corts, al germà del decedent i succeí D. Martín [l'Humà]". Altre tant va passar "en la immediata [mort] d'aquest, sens successió legítima, en 1412, decidí així mateix lo poble lo litigi entre molts a favor de D. Fernando, infant de Castilla". En puritat, doncs, a la mort de Carles II sense descendència l'any 1700, calia haver adoptat una solució de consens entre els diversos regnes i territoris de la Corona, com es féu el referit any de 1412 a Casp. En estricta observança legal, els compromissaris d'Aragó, Catalunya i València haurien d'haver cridat a Corts i triar entre els dos candidats millor situats: Felip d'Anjou (futur Felip V) i l'arxiduc Carles (futur Carles III). En lloc d'això, i gràcies a la falsificació del testament del difunt Carles II, accedí al tron el pretendent borbònic. 

Ben aviat, la "despotiquesa" envers les institucions i constitucions del país amb què actuava el nou monarca -i més que ell, els seus ministres- determinà catalans, aragonesos i valencians a proclamar rei l'arxiduc Carles l'any 1705 i entrar immediatament en guerra contra els exèrcits de Castella i França, al costat de la Quàdruple Aliança formada per l'Imperi austríac, Anglaterra, Portugal i Holanda. 

L'arxiduc, futur emperador amb el nom de Carles VI

Com apunta Eduard Martí i Fraga, ultra els arguments legals o dinàstics que el 1706 mogueren les Corts catalanes a excloure la dinastia borbònica, "sembla que tingueren molt més pes els factors conjunturals, com la possibilitat d'enemistar-se amb Anglaterra, el fet que fos dissenyada per catalans o la imminència d'un setge" per part de l'armada francesa. Per a alguns constitucionalistes, l'exclusió explícita de la casa d'Anjou vinculava en excés l'esdevenidor de Catalunya als designis dels Habsburg, però planava, per damunt de totes, la temença a perdre la llibertat: "aunque el amor [a Carles III] era el mayor a su persona, no era del todo ciego porque preveían a los peligros y contingencias que se exponían". "Entonces fue cuando -segons el cronista austriacista Francesc Castellví-, para más persuadirlos, hicieron entender a las cortes que el rey había confirmado la formación de la ley a don Miguel Calderó y al Dr. Francisco Solanes, entrambos sujetos de gran literatura y de entera satisfacción de los catalanes". 

L'extinció de la monarquia: del pacte de Gènova de 1705 a la Pau de Viena de 1725 

Sovint els catalans hem cridat que no tenim rei: ni d'esperit, ni de iure. I efectivament així és, almenys des de 1725, sinó de molt abans. 

Com ja hem dit, el juny de 1705 una delegació catalana rubricà a Gènova un tractat amb el ministre plenipotenciari de la reina d'Anglaterra, Mitford Crowe, que garantia el respecte a les Constitucions del país i reconeixia l'arxiduc com a rei dels catalans. A canvi, els catalans comprometien la seva participació en la guerra al costat dels federats. El pacte es complí: el 9 d'octubre els austriacistes arrabassaren Barcelona al virrei Velasco i el 7 de novembre Carles III jurà Constitucions i fou proclamat rei. Establí llavors la cort reial a Barcelona, on romangué fins al 27 de setembre de 1711, quan l'abandonà amb destí a Viena per succeir el seu difunt germà, Josep I, com a emperador: no tornaria a trepitjar més Barcelona, si bé hi deixà com a penyora i garantia del seu compromís amb Catalunya part de la cort i la seva muller, Elisabet Cristina de Brunsvic. 

La reina Elisabet Cristina de Brunsvic a la seva arribada a Mataró, el 25 de juliol de 1708     

Des de llavors i fins a mitjan 1713, el Principat van ser assolat pels exèrcits borbònics de les Dues Corones. El juny d'aquell any, representants de les potències estrangeres de tots dos bàndols signaren d'esquenes als catalans l'anomenat conveni de l'Hospitalet: un acord secret pel qual s'establia l'evacuació de les tropes aliades del Principat i el lliurament de totes les places fortes als filipistes. Només Barcelona i Cardona restaren sota obediència catalana. Amb els soldats aliats, salparen també l'emperadriu i el seu seguici. A la pràctica, Catalunya era lliurada a l'enemic. Lluny, però, de claudicar, les autoritats catalanes resolgueren prendre la decisió de prosseguir la lluita en solitari i declarar la guerra a ultrança a l'ocupant. S'inicia així l'anomenat "moment republicà", de juliol de 1713 fins a setembre de 1714. 

Tot i l'absència del rei i la manca de socors exterior, la Junta General de Braços i els tres comuns -la Diputació, el Consell de Cent i el Braç militar- seguiren actuant en nom seu durant tot el setge de Barcelona, amb l'esperança de ser auxiliats. De fet, la renúncia de l'emperador als regnes d'Espanya no es va fer efectiva fins a la firma, el 30 de juny de 1725, del tractat de Viena, que posava oficialment fi a la Guerra de Successió iniciada el 1702. 

Ni pau, ni treva als Borbons

Tanmateix, els representants catalans de l'anomenat "austriacisme persistent" a l'exili d'Itàlia i Àustria reclamaren amb certa insistència a les cancelleries europees almenys fins a 1741 la revisió dels tractats de pau "encadenats" d'Utrecht (1713), Londres (1718), Viena (1725 i 1731) i Sevilla (1729) amb l'objectiu de rescabalar a la Corona d'Aragó "la llibertat mal perduda". N'és un bon exemple Via fora als adormits: un document atribuït a l'antic secretari de Mitford Crow, l'enigmàtic sr. Broak. 

Si el personatge era fictici o realment va existir no ho sabem, però la finalitat del text -editat en català i francès, a partir d'una traducció de l'anglès- és clara: convèncer la Gran Bretanya que ha de complir el compromís adquirit amb els catalans a Gènova el 1705. El document, publicat l'any 1734, es manifesta contrari a "fer ni Pau ni Tregua mai, mentre quedàs en Espanya Felip V o altra raça de Borbon dominant" i es demana si "estos agraviats pobles [Catalunya i Aragó], podrien culpar-se d'ingrats, si no s'oposaven a que un príncep Borbon avassallàs a tota l'Europa, ja que esta los ha fet esclaus perquè han procurat salvar ab la pròpia, la comuna llibertat?". I rebla: "quan la llei o sentència d'exclusió exprimeix lo fi, no comprèn a aquells en qui dit fi ha cessat. Tal fou la sobre dita exclusió de Borbons. Lo fi d'esta és exprés: per inhabilitar als Borbons", qualsevol que aquest sia. Inclòs Felip VI.