El PSC i el RCD Espanyol

Sempre he cregut que si fóssim un país normal els primers interessats a voler normalitzar-ne la situació haurien de ser el Partit dels Socialistes de Catalunya (PSC) i el Reial Club Deportiu Espanyol. En una Catalunya independent, el PSC seria el primer partit de les esquerres, i l'Espanyol jugaria sempre competicions europees. Per la mateixa raó -oh, gran paradoxa!- els principals perjudicats en aquest nou escenari serien Esquerra Republicana i el Futbol Club Barcelona. En una Catalunya sobirana, un partit independentista no tindria ni gaire sentit ni gaire futur, i el Barça veuria decaure els seus ingressos, la seva competitivitat i la seva projecció internacional. 

En la política espanyola, el PSC és alhora una crossa i un hostatge del PSOE: la seva contribució és indispensable per optar al Govern de l'Estat, però massa sovint resta supeditat als interessos i el dictat del seus companys espanyols. I en la lliga BBVA, l'Espanyol és un equip anodí com n'hi ha tants, com el Valladolid, el Saragossa o el Mallorca.

Malgrat l'obvietat dels arguments, tant el PSC com l'Espanyol han renunciat fins ara a aquesta possibilitat. És més: no només prefereixen ser espanyols, sinó que tot sovint fins i tot n'han fet bandera. Carme[n] Chacón o José Manuel Lara en són bons exemples.

Potser és només qüestió de temps que el president blanc-i-blau, Joan Collet -que és germà d'un exregidor independentista d'Argentona-, faci el primer gest, com aquestes darreres setmanes està fent Pere Navarro. De moment, i en un gir absolutament inesperat, sembla que el primer secretari del PSC ha decidit de reaccionar i posar fi a l'estat de confusió i desencís en què s'havia sumit el partit i els seus simpatitzants després del darrer cicle electoral. Recordem que, en només dos anys, el PSC ha perdut 50.000 vots i 8 diputats al Parlament de Catalunya. 

Política d'acostament 

El 13 de març, la cambra catalana va aprovar una proposta de resolució presentada pel PSC en què s'advocava per la convocatòria d'una consulta per decidir l'estatus polític i jurídic del país. Amb una condició: que fos pactada amb el Govern de l'Estat. La votació -que ha merescut l'epítet d'històrica per alguns mitjans- va rebre l'aval dels 104 diputats de CiU, ERC, PSC i ICV-EUiA. Com de costum, PP i Ciutadans s'hi van oposar amb grans dosis de patetisme i la CUP va escenificar una "abstenció incrèdula". 

La setmana anterior, 13 dels 14 diputats del PSC integrats en el grup parlamentari del PSOE al Congrés espanyol -tots, tret de Chacón- havien donat suport a sengles propostes de CiU i ICV en què s'instava el Govern del PP a negociar amb la Generalitat la celebració d'una consulta en els mateixos termes. Les dues votacions es van perdre, òbviament, però suposen un seriós toc d'atenció al PSOE. Per primera vegada des de 1977, el PSC va trencar la disciplina de vot imposada des del carrer Ferraz de Madrid. 

El cop d'efecte polític i el rebombori mediàtic estaven garantits. La cridòria interna dins la família socialista espanyola -amb veus que exigien el divorci-, també. Navarro ho sabia i per això es va afanyar a refermar els vincles amb el PSOE per la via del federalisme. De fet, Navarro té raó quan afirma que el PSC no s'ha mogut gens ni mica d'allà on era: únicament ha modulat el sentit del seu vot, de l'abstenció al vot afirmatiu. Amb el mateix argument, el PSC podria haver secundat sense pegues la declaració de sobirania del passat 23 de gener. Queda clar, doncs, que amb aquest viratge el PSC ha volgut reconciliar-se amb una part important dels seus electors, pressionat per l'opinió pública catalana i els sondejos demoscòpics. Només una pregunta queda en l'aire: la reacció arriba a temps? 

Massa tard

Per als catalans, els gestos són importants. I el PSC ja n'ha fet dos -un al Congrés i un altre al Parlament- que ara com ara tenen el valor que tenen -el d'un exercici retòric- i no més; però que s'afegeixen a d'altra simptomatologia recent. Fa pocs dies, els eurodiputats del PSC, CiU, ERC i ICV van denunciar conjuntament al Parlament Europeu les interferències de la política partidista de PSOE i PP en l'administració de Justícia. Estem davant d'un canvi d'actitud del PSC pel que fa a la seva relació amb el PSOE i l'exercici del dret a l'autodeterminació? I aquest canvi afecta només les formes o també el fons?

Per ara, el secretari dels socialistes catalans ha insistit a deixar clar quins són els límits del PSC: l'acord amb l'Estat pel que fa a l'organització d'una consulta, i el posicionament oficial del PSC, que en aquests moments faria campanya pel no a la independència. Seria una llàstima, però tot plegat amenaça de quedar reduït a un mer moviment tàctic del PSC per recuperar la centralitat política a Catalunya i allunyar-se del PSOE i del bloc intransigent dels constitucionalistes (PP i C's). També CiU s'ha expressat en termes tàctics. Ho va remarcar el seu portaveu a la cambra catalana, Jordi Turull, per a qui la votació del dia 13 va arribar en el millor moment: just després del revés al Congrés i de la decisió del Govern del PP de recórrer la declaració de sobirania del Parlament al Tribunal Constitucional. 

Dèiem que per als catalans els gestos són importants. De vegades massa i tot, perquè només amb proclames i declaracions de principis no anem enlloc. I cal anar-hi.