Ni la monarquia marca distàncies amb la corrupció, ni el catalanisme servil amb la monarquia. Acabem de saber que l'advocat Miquel Roca i Junyent, pare de la Constitució -al cel sia!-, portaveu de CiU al Congrés espanyol de 1977 a 1995 i secretari general de Convergència entre 1989 i 1996, serà l'encarregat de defensar la infanta Cristina als tribunals (si prospera la imputació, és clar).
Sincerament, jo el feia a l'ombra: assessorant el Govern d'Artur Mas des dels despatxos d'Abertis o Esade en el seu via crucis per aconseguir el reconeixement internacional de la república catalana; però tot sembla indicar que m'equivocava. En els instants previs al xoc de trens en què tothom, per força o per grat, s'haurà d'arrenglerar amb els seus, ha quedat meridianament clar quin bàndol -o quina locomotora- ha triat Roca.
Com a Jordi Solé Tura, diuen que també a ell li devem, gràcies a la seva generositat -llegiu-hi traïdoria- més que no pas a la seva clarividència, que els catalans no hàgim gaudit mai dels privilegis del concert econòmic de bascos i navarresos. Roca hi hauria renunciat obertament el 1977 en la ponència constitucional, i hauria tornat a fer-ho reiteradament i tàcita mentre va encapçalar la representació de la Generalitat de Catalunya en la comissió de cooperació bilateral amb l'administració de l'Estat, entre 1982 i 1995.
I què se'n podia esperar d'ell, un altre català beneitó convençut pels cants de sirenes dels seus aduladors que podia canviar Espanya? Es va presentar a les eleccions espanyoles de 1986 al capdavant del Partido Reformista Democrático amb "una proposta catalana per a la modernització de l'Estat" i li va sortir el tret per la culata. L'operació Roca -nom amb què es va batejar la maniobra- es va saldar amb fracàs estrepitós, però CiU li va tornar a fer confiança.
Persona 'non grata'
A Alella ja fa anys que el tenim clixat: Roca és l'autor d'un informe infame redactat a instàncies del grup SAS Escoles per evitar la construcció d'una escola pública al costat de l'Institut Internacional Laie amb tota mena d'arguments classistes, i és el responsable de les pressions polítiques sobre l'ex alcalde Salvador Artés, de CiU, que van dur el govern municipal a pactar la construcció de 181 habitatges amb els propietaris d'un sòl industrial a la vall de Rials, l'any 2003.
Afortunadament, ni la promoció immobiliària ni el polígon han vist la llum gràcies a la batalla legal i la política d'ampliació de l'Espai d'Interès Natural que va plantejar el nou consistori liderat per ERC+La Garnatxa, i l'escola pública La Serreta és una realitat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada