El fantasma de Rials, mort i enterrat

Avui és un dia per estar feliços. I és que aquest migdia el Govern de la Generalitat ha aprovat l’ampliació del 57% de la superfície del Parc de la Serralada Litoral, inclòs dins l’espai del Pla d’espais d’interès natural (PEIN) de la Conreria-Sant Mateu-Céllecs. En concret, la superfície protegida passa de 4.700 a 7.400 hectàrees a cavall de les comarques del Maresme i el Vallès Occidental. 

Amb aquesta decisió, el Departament de Territori i Sostenibilitat culmina un procés llargament reclamat a escala local per les entitats ecologistes i alguns ajuntaments. És el cas d'Alella, on aquesta qüestió va centrar -i crispar- el debat polític entre 2003 i 2011, fins al punt de provocar un terratrèmol electoral que va acabar amb 20 anys d'alcaldes convergents i que ha consolidat el republicà Andreu Francisco al capdavant del Govern municipal. 

Des d'aquest punt de vista, l'acord de la Generalitat suposa el més bell floró a la gestió duta a terme per l'Ajuntament d'Alella en matèria urbanística i protecció mediambiental. Però el més important no és la glòria política, sinó el llegat que deixem a les generacions futures: uns retalls de sòl verge arrabassats a la cobdícia humana que poden ser, algun dia, una oportunitat per a la recuperació i la valorització de l'agricultura de proximitat. 

Ara fa 10 anys 

L'any 2003, el col·lectiu ecologista La Garnatxa i la secció local d'ERC van arribar a un acord per concórrer plegats a les eleccions municipals d'aquell any, amb un cavall de batalla molt clar: posar fi al creixement urbanístic desfermat el 1999 a cop de modificacions puntuals i plans parcials, i preservar el sòl agrícola periurbà de l'especulació immobiliària. Entre les 50 idees per canviar Alella que duien al seu programa n'hi havia una que es comprometia a "promoure l'ampliació de l'EIN del Parc de la Serralada Litoral seguint un criteri de màxims i impulsar l'aprovació del Pla Especial que el desenvolupa". I les urnes els van fer confiança. 

Per fer-ho possible calia actuar a dos nivells, i ràpid: suspendre els convenis urbanístics signats pel consistori anterior i iniciar els treballs de redacció d'un nou Pla d'Ordenació Urbanística Municipal (POUM). Això afectava de ple els interessos dels propietaris d'un sòl industrial a la vall de Rials que havien tancat un principi d'acord amb el govern sortint per bescanviar l'aprofitament urbanístic en prop de 200 habitatges unifamiliars i transferir als àmbits de Can Serra i el Pla, mitjançant la creació d'un sector discontinu. 

El setembre d'aquell mateix any, en un acte públic celebrat al Casal en què no hi cabia una agulla, ERC+La Garnatxa va anunciar que revocaria el conveni. Ho va fer amb el suport dels regidors del PP i la Lliga Social, en un Acord de governabilitat per una Alella sostenible que trobareu reproduït a El Full núm. 189 i que incorporava, com a annex, un Compromís per Rials. La denúncia del conveni per part del Govern va donar peu a la propietat a iniciar la via contenciosa; una atzarosa batalla legal que es va saldar definitivament l'any 2008 amb una demolidora sentència favorable a les tesis d'ERC+La Garnatxa. Aquest procés està perfectament relatat per Valerià Paül a Alella: Viñedos e identidad. Un estudio sobre la transformación de un paisaje agrario periurbano y los conflictos territoriales asociados. 

La batalla legal per la desclassificació 

El Compromís per Rials obligava el partits del govern a "treballar per la classificació com a no urbanitzables" de les 8,2 hectàrees de sòl industrial programades pel Pla General de 1987 a Rials, "sense que d'això se'n derivi cap mena de compensació que no s'avingui a dret", d'acord amb els informes jurídics emesos per Salvador Milà, l'any 2001, i, sobretot, per Francesc Lliset, el setembre de 2003. 

El 3 de febrer de 2011, el ple de l'Ajuntament aprovava amb els vots a favor d'ERC+La Garnatxa, PSC, CiU, PP i COR el nou planejament en la seva fase inicial; un POUM que preservava com a sòl no urbanitzable dos terços del municipi (632 hectàrees: 241 com a espais d'interès natural; 229 com a sòl agrícola d'especial protecció i 122 com a forestals). A més, el document delimitava tres àmbits de protecció ambiental i paisatgística que abastaven 136 hectàrees, entre les quals s'hi comptava Rials. L'ampliació, avui, de l'EIN per part de la Generalitat avala els passos fets per l'Ajuntament d'Alella. 

A nivell territorial, l'ampliació dóna coherència a la delimitació inicial de 1992 -feta sota la pressió del moment- i n'afavoreix la viabilitat ecològica, tal com es desprèn de l'augment de superfícies de la taula següent.

En proporció, i juntament amb Martorelles i Montornès (que no hi eren), Alella és el municipi on més augmenta el sòl protegit: el 130%. I no és per casualitat. La proposta tramesa a la Generalitat per acord del ple municipal del 26 de juny 2008 era més ambiciosa encara: plantejava la inclusió de 311 hectàrees i la creació d'un corredor verd-blau entre la platja i el rerepaís a través del torrent de Vallcirera, en la ratlla amb Montgat, per esmenar la plana al Pla Director Urbanístic del Sistema Costaner de 2005.

Però quedem-nos amb la part positiva. Amb l'ampliació de l'EIN, la Generalitat tanca procedimentalment el cercle iniciat el 1994 amb l'aprovació definitiva del Pla Parcial del polígon industrial de Rials. Confessat per qui va fer-ho, va ser l'escalafó tècnic de la Direcció General d'Urbanisme qui va cercar la manera de parar el cop, condicionant-ne l'executivitat fins a trobar una "solució satisfactòria dels accessos al sector" que, a la pràctica, era impossible. Això obligava l'Ajuntament a pactar amb la propietat una solució lucrativa, o a dirimir responsabilitats en els tribunals. No sense vacil·lacions, ERC+La Garnatxa va triar la segona opció. I ara, quasi vint anys després d'aquell atzucac, ha estat l'escalafó tècnic de la Direcció General de Medi Natural qui ha enterrat per sempre més el fantasma de Rials. Pel camí, és clar, qui es va menjar aquell marró -negociacions amb la propietat, judicis, tensió ciutadana, pugna partidista...- van ser els responsables i tècnics municipals, fins a deixar el camí expedit.

En qualsevol cas, el sacrifici ha pagat la pena des del punt de vista de l'ètica i la moral públiques: no s'ha de compensar ningú per meres expectatives urbanístiques. La competència planificadora és dels poders públics i no dels interessos privats.

Gràcies a vosaltres

Ara fa 10 anys, ningú no confiava que ens en sortiríem. Ni a casa meva no s'ho creien. Ho vam comprovar amb en Jacint Borràs, aleshores regidor de Més x Vallromanes, l'estiu de 2003. Ens vam entrevistar a l'edifici del carrer Dr. Roux amb la directora general de Medi Natural, Isabel Boncompte, per demanar-li dues coses: l'aprovació definitiva del Pla Especial del Parc, i l'ampliació de l'EIN. Va obrir uns ulls com taronges. "És la primera vegada que uns regidors em demanen l'ampliació d'un espai natural", va confessar-nos, abans d'engegar-nos a dida.

Mesos després hi vam tornar amb les esperances dipositades en el nou titular, Ramón Luque, d'EUiA; un poca-solta que el 2006 va rebutjar la inclusió de Rials en la Xarxa Natura 2000 amb un escrit que faria a miques l'eslògan D'esquerres i ecologistes de debò. En el seu lloc, va recomanar-nos que tots els ajuntaments presents al Consorci del Parc fessin una proposta conjunta; una gesta veritablement complexa tractant-se de 14 municipis amb casuístiques, governs i interessos diversos. Al final, en van ser nou a cursar la petició. 

I fins aquí hem arribat, amb convicció i perseverança.

  

Avui, doncs, vull fer explícit aquest reconeixement a tots els que ens vau donar suport: als irreductibles de La Garnatxa per no defallir mai; a Pep Riera, Pep Montes, Rafael Vallbona i la gent de Codesema i Xarxa Maresme pels seus articles al diari El Punt -una injecció de moral enmig del linxament mediàtic-, i molt especialment al Pere Boix. Salutacions també al coordinador del Pla Territorial Metropolità, Josep Maria Carrera, per la seva receptivitat. M'agradaria pensar que la Vilassar connection -Roser Loire i Salvador Grau- ha funcionat raonablement bé i que, d'alguna manera, s'hi ha deixat sentir l'empenta de la gerent del Parc, Iguazel Pac, i d'alguns tècnics de la Diputació. Un record, també, per a l'alcalde de Teià i president del Consorci durant aquells anys, Andreu Bosch, i per a l'Emma Peiró, amb qui en més d'una ocasió hauríem saltat a la jugular dels buròcrates que ens demanaven calma i paciència. És mèrit de tots ells que avui s'hagi ampliat l'EIN, per a desgràcia d'alguns cacics i arribistes.