Isolat del món, al Pallars estant, en Pep Mosca va deixar-me un xerrac i, de regal, l'edició del diari Ara de diumenge passat. Al vespre, vora l'estufa, vaig devorar-lo amb fruïció. Com de costum, no hi mancaven les notícies -incom-prensibles, per a mi- relacionades amb les noves tecnologies, com aquella d'un jove llumenera de 17 anyets que havia venut a Yahoo una aplicació per a mòbils per 30 milions de dòlars. Davant per davant d'aquesta realitat líquida, la capçalera dedicava el tema del dia a les repercussions de la crisi sobre les polítiques socials a Catalunya. El titular era d'allò més eloqüent: "L'estat del benestar, al límit".
En ple debat sobre els pressupostos de la Generalitat per a 2013, el reportatge és d'allò més escaient ja que compleix amb la funció social del periodisme d'explicar el destí i la finalitat dels recursos públics, i dóna una idea de la feblesa econòmica, fiscal i financera de l'autogovern català. A la pèssima gestió dels executius catalans -en política d'infraestructures, per exemple-, s'afegeix la llosa de l'espoli fiscal i el xantatge i l'asfíxia econòmic del Govern espanyol. De la lectura i anàlisi de xifres se'n poden treure algunes conclusions:
1. Tots els diners de la Generalitat per a 2013 no podrien cobrir la despesa social de 2009. Tot i que el reportatge parla d'uns pressupostos "bolcats en les polítiques socials", la veritat és que entre 2010 i 2012 les retallades han estat constants, en un percentatge acumulat que se situa a l'entorn del 12%. En matèria de sanitat i salut, la rebaixa ha estat de 1.053 milions d'euros; en Educació, de 627; i en Benestar Social i Família, de 213.
2. Tot i ser, nominalment, la quarta comunitat autònoma més rica -únicament superada pel País Basc, Navarra i Madrid-, Catalunya ocupa el catorzè lloc en despesa social. El 2010 hi destinava poc més del 21% del PIB, quatre punts per sota de la mitjana espanyola.
3. En el context europeu, Catalunya se situa a la cua: només per davant de Romania i netament per darrera de països com França (36%), Itàlia (31%) Portugal (29,7%) o Hongria (27,6%).
4. Si repassem els comptes, ens adonarem que la Generalitat destina partides exigües a combatre la crisi: 27 milions d'euros a projecció exterior, 236 a polítiques culturals, 503 a recerca i desenvolupament (R+D+I) o 644 al foment de l'ocupació. En l'altre plat de la balança hi trobem 3.500 milions anuals per amortitzar part del deute acumulat.
En l'origen d'aquests retrocessos hi ha les retallades i les polítiques d'austeritat de què ha fet bandera fins ara el Govern d'Artur Mas. El temps ha demostrat que les receptes neoliberals contribueixen encara més a la recessió en afavorir la destrucció de llocs de treball, la caiguda del poder adquisitiu de la major part de la ciutadania i, de retruc, la disminució del consum. Amb una taxa de 18 habitants per cada empleat públic que és la més baixa de tota la UE, el catedràtic de Polítiques Públiques de la UPF Vicenç Navarro ho té clar: "el problema més greu dels serveis públics no és la seva ineficiència, sinó el seu subfinançament". I a Catalunya, el subfinançament ha estat sempre crònic per raons de connivència política en benefici de l'existència d'una doble xarxa sanitària i educativa de titularitat privada. Encara ara, amb la que està caient, es paguen amb diners públics 23 milions d'euros a concerts amb centres d'elit; per no parlar dels negocis tèrbols de l'administració amb hospitals i laboratoris privats.
Com dèiem, tot això té efectes directes sobre la cohesió social i la qualitat de vida de les classes populars. En posarem alguns exemples. L'any passat, el Departament de Salut va destinar 1.500 milions d'euros a atenció primària, 830 a operacions quirúrgiques i 140 a la lluita contra el càncer. Tot plegat representa una despesa sanitària de 1.100 euros per càpita; menys del 8% del PIB català. El resultat ja el coneixem: tancament i reducció horària d'ambulatoris, supressió de llits, clausura de quiròfans i augment del 50% de les llistes d'espera.
A Holanda, França i altres països, els estats assignen un ajut econòmic pels fills fins que assoleixen la majoria d'edat. A casa nostra, en canvi, la Generalitat retalla les subvencions als ajuntaments per al sosteniment de les llars d'infants i amb prou feina destina 50 milions a lloguer social, sense tenir en compte el drama dels desnonaments.
Amb ERC en el punt de mira
Amb la seva actitud -conseqüent, diria jo, amb l'ideari d'un partit independentista d'esquerres-, ERC s'ha tornat a situar en el centre de totes les crítiques i deixa les coses molt fàcils al Govern espanyol: n'hi ha prou que Madrid no accepti el 2% demanat per CiU perquè el Parlament no pugui aprovar els pressupostos i la fiabilitat d'ERC com a soci quedi seriosament compromesa. Malgrat aquest risc, espero que Junqueras no afluixi i que ni ICV ni la CUP vulguin treure més pit que ningú. Entre d'altres raons, perquè cada dia que passa falta menys per exercir el dret d'autodeterminació i es fa més necessària la formació d'un front sobiranista que pugui imposar-se amb garanties en les properes eleccions, que, aquestes sí, seran anticipades i plebiscitàries.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada