Un any amb Moebius

El passat 10 de març es va complir el primer aniversari de la mort del dibuixant i guionista de còmics Jean Giraud, més conegut com a Moebius, a l'edat de 73 anys. Tan bon punt me'n vaig assabentar vaig sentir la necessitat de baixar a la llibreria del pare per resseguir amb els dits el llom dels àlbums i espi-golar-ne els seus d'entre els cen-tenars de revistes i publicacions que omplen les prestatgeries. 

Des de llavors li he tornat a seguir la pista, recuperant algunes lectures i sessions de cinema; de manera que, en la seva absència, l'he tingut més present que mai. 

Abans del manga 

A Moebius -com a Manara, Crepax, Toppi, Pratt, Bilal o Pichard- el vaig conèixer de ben petit. Amb 9 o 10 anys a tot estirar. Potser un pèl precoç, vista la temàtica d'alguns d'ells. Llavors em captivava el dibuix, el traç, i, sobretot, l'ambientació: històrica o fantàstica, majoritàriament. D'adolescent vaig tornar a rellegir-los i em van obrir noves perspectives; metafísica, en el cas que ens ocupa. 

A casa era costum, almenys un diumenge al mes, d'anar al mercat de Sant Antoni, a Barcelona, i remenar les parades de còmics. Aleshores, la novel·la gràfica europea vivia el seu apogeu i sortia a compte firar-s'hi. Jo duia la guia; una agenda d'anelles amb el nom d'infinitat de col·leccions, ordenades alfabèticament, i els números que cercàvem. Anàvem a preu fet. El pare atacava les piles de revistes i em cantava els números, com al bingo; mentre jo l'advertia d'aquells que ens faltaven i actuava en conseqüència, eliminant-los de la llista fent un guixot amb el boli. I d'aquí, al sarró. El pare duia el petate de la mili creuat en bandolera per anar-lo omplint. De vegades fèiem dos o tres viatges al cotxe a descarregar. I després, al Marcelino a dinar. 

Records d'infantesa 

L'habitació de la meva infantesa va estar presidida per dues imatges; dos pòsters adquirits al Saló del Còmic a Montjuïc: un de Josep Maria Beà, amb els personatges de La taverna galàctica, i un altre de Moebius. En el primer -en format vertical, paper satinat i predomini del color verd- hi apareixia un guerrer sideral amb cap de felí i una pistola a les mans. Inquietava. No sols pels éssers i criatures que hi havia en segon pla, als quals semblava protegir, sinó perquè produïa la sensació òptica, des de qualsevol angle, que la mirada i l'arma et seguissin tothora. 

L'altra làmina estava impresa sobre paper rugós, simulant un paspartús. Era més gran, apaisada i irradiava tonalitats rogenques, gairebé crepusculars. Era aquesta: la panoràmica d'un pas de muntanya on té lloc l'escomesa d'unes hosts, muntades a la gropa de saures, sobre unes altres que no en poden contenir l'avanç i es precipiten al buit d'un avenc. Al fons, on s'obre la plana, hi ha la ciutat objecte de disputa. La imatge està captada des de dalt, acompanyant el vol d'Arzak i el seu inseparable pterodàctil blanc. 

El primer pòster el vaig jubilar al cap dels anys. En canvi, Moebius sempre va ocupar un lloc preferent a les parets de la meva cambra fins que vaig volar del niu. 

Arzak i el Major Grundtel 

A l'Estat espanyol, Moebius -com la resta de l'elenc de dibuixants europeus del moment- va arribar de la mà de dues revistes: Totem i Blue Jeans. El 1977, l'Editorial Nueva Frontera de Madrid va publicar el primer número de Totem amb la finalitat de "difundir en España las obras maestras del comic universal". La revista incloïa el primer lliurament d'Arzach, una sèrie protagonitzada per un enigmàtic genet volador -més tard anomenat Harzak, Harzack, Arzach...- caracteritzada per l'absència de diàlegs, un nou enfocament gràfic -amb vinyetes a pàgina sencera- i la profusió del color. Incorporat a la seva nòmina mensual, Totem li va dedicar un número especial (l'11, amb entrevista inclosa) i va difondre altres creacions del dibuixant com ara El cachondo loco (núm. 16), Matador de pocos (núm. 18), The long tomorrow (núm. 19), Ktulu (núm. 24) o diversos reculls d'historietes curtes (núm. 27 i 40). 

Durant tres anys plens d'interferències i de manera totalment inusitada -gairebé improvisada: "com un joc", "sense guió previ", "amb la més absoluta despreocupació"- Moebius va compondre una obra excelsa: El Garatge hermètic, una narració qualificada de "mítica" i "llegendària" curulla de contradiccions i incoherències aparents. Per al seu amic i col·laborador Alejandro Jodorowski allò representava "el súmmum del còmic contemporani. Obre un camí increïble i serà considerada la pedra angular d'una nova cultura". Totem no li va estalviar lloances: "És molt més que un còmic. És un punt de ruptura". 

En principi, la saga "més complexa i profunda del nou còmic" havia d'apadrinar el debut de l'edició en castellà de Metal Hurlant, que prenia el nom de la revista fundada a França a finals de 1974 pels autodenominats humanoides associats: Druillet, Dionnet, Farkas i el mateix Moebius. "Dificultats legals i econòmiques" amb els titulars dels drets a París feren endarrerir els plans. Al final, Totem va avançar l'obra en episodis (núm. 20 i 28 a 37) i, temps després, Metal Hurlant els va recopil·lar en sengles àlbums monogràfics: Major Fatal (col·lecció negra núm. 16) i El Garatge hermètic (núm. 17). La mateixa capçalera va editar l'altra joia del dibuixant, els sis volums de L'Incal, dins de la col·lecció Humanoides. Existeix una edició integral d'aquesta obra traduïda al català feta per Glénat. 

El tinent Blueberry

I d'una obra excelsa, a l'opera magna: El tinent Blueberry. Per casa en corren mitja dotzena d'àbums, d'un total de 29 a mitges amb Jean-Michel Char-lier com a guionista. Moltes vegades he pensat a completar la col·lecció -aquesta i la d'Àlix, de Jacques Martin-, però els preus són prohibitius, fins i tot de segona mà. 

Com hem apuntat al principi, Moebius és la segona pell de Jean Giraud, un dibuixant que ha viscut desdoblat des de 1963 en dos alter ego. El mateix any en què adopta el pseudònim del físic alemany, pren també volada la firma artística de Gir amb l'aparició d'un oficial del setè de cavalleria a la revista Pilote. La saga comença amb l'episodi de Fort Navajo i es perllonga -en una primera etapa amb el guió a càrrec de Charlier- per espai de dotze anys, amb algunes interferències. El 1975 la sèrie va passar a les pàgines de Nouveau Tintin i el 1979 a Métal Hurlant, amb l'estrena de Nez Cassé. A l'Estat espanyol és Bruguera qui primer dóna a conèixer les seves aventures, si bé serà Júnior Grijalbo qui n'acabarà editant els àlbums. 

Tret de L'home de l'estrella de plata, convé advertir que els relats no són autoconcloents, sinó que una mateixa trama ocupa diversos volums (quatre o cinc, per regla general). Tot i que abans ja s'hi havien produït altres aproximacions al western des del còmic realista força reeixides -Broncho Bill (de Harry O'Neill), Cuto (de Jesús Blasco), Sargento Kirk (d'Héctor Oesterheld i Hugo Pratt) o Jerry Spring (de Jijé)-, el tinent Blueberry era tot una altra cosa. No hi ha dubte que va crear escola i va inspirar nous antiherois com el sergent Mac Coy, Jonathan Cartland o Durango, tots ells editats també per Grijalbo Dargaud. 

Vista en perspectiva, la trajectòria de Gir no discorre del tot paral·lela a la de Moebius, sinó que n'acusa, cada cop més, la seva ascendència: no sols pel que fa a l'ambientació -gust pels paisatges àrids i desolats, els rumbs solitaris, el desarrelament i la fantasia-, sinó també per l'estil gràfic i, sobretot, per l'evolució i la complexitat dels personatges. Si al començament Blueberry és un soldat individualista, però disciplinat; al final esdevé una mena de "trànsfuga de l'stablishment" -en paraules del crític Xavier Coma- que acaba confraternitzant i àdhuc integrant-se en la tribu d'indis navajos a la qual combatia. Aquesta és la història de Nez Cassé, que l'any 2004 va inspirar la pel·lícula Blueberry, l'experiència secreta. "És rara", recordo haver sentit. I coses molt pitjors també. A mi m'agrada. També m'agrada Dead Man, de Jim Jarmusch, però és que a mi el western m'agrada tot: des de John Ford a Sam Peckinpah, passant per Clint Eastwood, Sergio Leone o John Sturges. 

Del novè al setè art

El llegat artístic de Moebius depassa amb escreix el món de la historieta. Va fer incursions en el món de la literatura; va il·lustrar poesia i va col·laborar en l'adaptació de dos best-sellers de l'escriptor brasiler Paulo Coelho: L'alquimista, al món del còmic, i El pelegrí de Compostela, als videojocs. A més de Pilgrim, Moebius va dissenyar els personatges dels jocs per a consoles Panzer Dragoon (1995) i Seven Samurai 20XX (2004).

El seu idil·li amb l'animació per ordinador estava cantada. Si els seus dibuixos a The Long Tomorrow van marcar l'estètica de Blade Runner (1982), Moebius també va deixar una petja insondable -a voltes com a dissenyador, a voltes com a director artístic- en algunes de les obres mestres de la ciència ficció cinematogràfica: Alien, el octavo pasajero (1979), Tron (1982), Dune (1984), Willow (1988) o El quinto elemento (1997), entre d'altres.