La meva bandera: l'estelada negra

Sóc independentista i la meva bandera és l'estelada, l'ensenya ideada el 1908 pel masnoví d'adopció Vicens A. Ballester. La seva tomba -oblidada i descuidada al final d'un rengle de nínxols, sense cap honor ni recordatori- contrasta amb l'èxit esclatant de la seva creació. 

Probablement, l'estelada és una excepció en el món de la vexil·lologia: una bandera de combat que ha fet fortuna i que avui dia és tan o més popular que la mateixa senyera que va inspirar-la. Només cal veure com s'ha invertit la proporció d'una i altra en qualsevol manifestació política, festiva o esportiva en el decurs dels darrers anys per capir fins a quin punt la bandera separatista s'ha guanyat el cor de la gent i fins ha desplaçat la tradicional en l'ideari i l'imaginari de molts compatriotes. És el meu cas. 

La popularització de l'estelada constitueix un fet inèdit molt meritori si tenim en compte que es tracta d'un estendard al servei d'una causa -l'alliberament nacional- i que el seu caràcter és deliberadament provisional: un cop acomplert l'objectiu, la bandera de la casa comtal de Barcelona retornarà "ben alta, ben dreta i ben sola". Tot plegat és molt simptomàtic; vol dir que 300 anys d'ocupació i sotmetiment no han pogut amb la voluntat d'un poble i fa bona la consigna per excel·lència del nostre esperit de lluita i resistència: 'ocupats, però no vençuts'. 

Les banderes estelades hegemòniques són dues: la del triangle blau amb l'estel blanc, i la del triangle groc amb l'estel vermell. Avui, i gràcies a l'extensió social del sentiment independentista, les friccions ideològiques entre elles s'han diluït força. Personalment, m'estimo més l'estel roig perquè incorpora el vector social a l'eix nacional. És el símbol del canvi social, de la voluntat de capgirar l'status quo i de construir una Catalunya nacionalment plena i socialment justa. Amb tot, sento un respecte profund pel simbolisme i la trajectòria de la primera estelada. No només perquè encarna l'aspiració de llibertat nacional del poble català, sinó perquè fou la bandera de la República proclamada el 1931 per Francesc Macià des del balcó del Palau de la Generalitat; la mateixa que lluïren els voluntaris catalans a la Primera Guerra Mundial, els insurgents d'Estat Català traïts en el complot de Prats de Molló, els combatents separatistes que lluitaren a la Guerra Civil enquadrats en la columna Macià-Companys i el Regiment Pirinenc Núm.1, així com els militants del Front Nacional de Catalunya en la clandestinitat. 

Entre l'anarquisme i la guerra a ultrança 

Tot i amb això, la meva estelada particular és una altra. Vaig adoptar-la ara fa mitja vida, després de saber per Internet, a la facultat de Ciències de la Informació de la UAB, de l'existència d'una bandera d'inspiració anarco-indenpendentista amb el triangle negre i un estel vermell de vuit puntes al mig. 

Aleshores, jo m'havia declarat insubmís al servei militar i desbordava simpatia pel moviment llibertari: m'agradava pensar que els catalans érem gent indòmita i que l'anarquisme s'esqueia com anell al dit al nostre caràcter, i que per això havia estat el primer corrent ideològic netament revolucionari que hi va arrelar i el més preponderant entre les classes populars. Admirava la vida -i les morts, perquè ja se sap que una bella morte tutta la vita onora- de Ferrer i Guàrdia, alellenc com jo, Francesc Layret i el Noi del Sucre, i sublimava les gestes de la CNT durant la Guerra Civil. El coratge i la perícia dels seus homes i dones -amb Durruti, Ascaso i García Oliver al capdavant- va sufocar, fusell en mà, el cop militar a Catalunya. L'estiu de 1936, la CNT-FAI era plenipotenciària i, malgrat tot, va ser condescendent amb el poder legalment instituït i el seu màxim representant: el president Lluís Companys. Podem jutjar si enviar a cop calent els seus milicians al front d'Aragó va ser més o menys efectiu, però, en fer-ho, els anarquistes no sols van frenar l'avanç dels sollevats i van estabilitzar la primera línia de combat, sinó que van donar tres anys de coll al Govern de la Generalitat per gestionar el país i organitzar la indústria de guerra, sovint al marge de Madrid. Malgrat els clarobscurs, amb la seva actitud la CNT va donar una oportunitat a la causa catalana, que era la causa de la llibertat. 

Només això, al meu entendre, ja justificava amb escreix l'elecció de l'estelada negra; i quan un xic més endavant vaig conèixer el significat militar de la bandera negra i l'ús que se'n féu a Catalunya el 1640 i el 1705-14, llavors ja no en vaig tenir cap dubte. 

Si la bandera blanca indica rendició o parlament, la bandera negra simbolitza tot el contrari: guerra a mort. El nostre himne nacional, en la seva versió antiga (Catalunya, comtat gran), descriu com els segadors revoltats contra Felip IV duien com a capità i com a ensenya "el bon Jesús tot cobert amb un vel negre" (en una imatge que fou recreada el 1907 pel pintor Miquel Estruch, a Corpus de Sang).

En esclatar la Guerra de Successió, a la muntanya de Montjuïc fou hissat un estendard negre amb la inscripció Mort o els nostres privilegis conservats, i a Cardona, els regiments reclutats duien banderes negres amb la llegenda Viurem lliures o morirem. Amb la signatura del Tractat d'Utrech per part dels contendents es posà fi a la Guerra de Successió i es deixà amb el cul enlaire els territoris de la Corona d'Aragó. Quan, a la vista de la traïció, l'estiu de 1713 els representants de la Junta de Braços decidiren declarar la guerra a ultrança a Felip V, els consellers canviaren les gramalles porpres que duien com a símbol de la seva autoritat per túniques fosques, i feren onejar, al costat de la Bandera Gran de Santa Eulàlia, la bandera negra per assabentar l'enemic de la seva determinació. Són diversos els gravats historicistes del segle XIX que recullen aquest fet. 

Per a mi, l'estelada negra és una bandera d'esperança. Cada cop és més clar que anem a (re)construir un estat. Fem, doncs, que aquest no sigui un estat a l'ús, com n'hi ha a cabassos. Si hem hagut d'esperar tant, almenys fem-ho millor que els altres: sense exèrcit, sense comissionistes ni especuladors, amb democràcia directa, amb justícia social, amb uns serveis públics universals i de qualitat, i amb respecte pel medi i pel territori; com correspon a un poble format per homes i dones lliures que anomenen terra a la nació que estimen ('Visca la terra, mori el mal govern').

Una bandera per somiar

Després d'alguns anys desada al bagul, aquest Onze de Setembre l'he tornada a enarborar. No és una bandera "de dol", com molta gent m'havia preguntat sempre; ni és una bandera netament "anarco", com d'altres es pensen. És una ensenya que recull el millor de les dues tradicions de lluita per antonomàsia a casa nostra: la lluita per l'alliberament nacional i la lluita per la laïcitat, l'emancipació social i l'internacionalisme. En el meu ideari, l'estel roig de cinc puntes substitueix les vuit teòriques que correspondrien als territoris de parla catalana (Catalunya, Catalunya Nord, País Valencià, Balears i Pitiüses, Andorra, Franja de Ponent, El Carxe i L'Alguer), i representa l'ideal de llibertat i l'anhel d'equitat. Per tant, és una ensenya volgudament eclèctica que adopta l'aparença de la bandera de combat que va concebre Vicens A. Ballester i l'hi afegeix el color negre dels irreductibles; d'aquells qui mai no es rendeixen. Com nosaltres, 300 anys després.