09 de juliol 2012

Progressar a costa dels altres

Ahir diumenge, el president de la Junta d'Andalusia, José Antonio Griñán, va ser reelegit com a secretari general de la federació andalusa del PSOE en el marc del XIIè congrés del partit en aquella comunitat. Griñán va aprofitar la presència a Almeria del líder dels socialistes espanyols, Alfredo Pérez Rubalcaba, per exhortar-lo a no donar suport a cap altra comunitat que vulgui "progressar a costa d'Andalusia"

Pocs dies abans, els màxims mandataris de Finlàndia i els Països Baixos havien dit una cosa similar, però aplicada a la Unió Europa: "preferim sortir de l'euro abans que pagar els deutes dels altres". El altres són els països del Sud. No sé si Griñán s'hi ha sentit al·ludit; però algú hauria de prendre nota a la plaça de Sant Jaume. No pot ser que qui és contribuent nat no tingui res a dir sobre el destí, l'ús i l'import de la quota de solidaritat que paga, i encara menys pugui qüestionar-se si aquesta llosa ha de pesar-li in secula seculorum.  

En ocasió de la inauguració de les obres d'arranjament del nucli urbà d'Alella l'any 2002, l'aleshores president de la Generalitat, Jordi Pujol, va esperonar la concurrència reunida al pati de Can Lleonart a convertir Catalunya en els Països Baixos de la Mediterrània. Una dècada després, dos estats petits: el nostre model a emular, Holanda, amb 17 milions d'habitants, i Finlàndia, amb poc més de 5, fan trontollar els mercats i obliguen l'Eurogrup a reconsiderar les condicions en què el Banc Central Europeu insufla diners a les economies més febles del continent. I mentre això està passant, Catalunya, amb 7,5 milions d'habitants i una crisi econòmica que causa estralls, és incapaç de commoure el govern de l'Estat i de fer canviar el pensament de cap ciutadà espanyol. Per a ells, seguim sent els mateixos insolidaris de sempre. 

La subversió andalusa 

Griñán -que és més educat i pulcre que el seu homòleg extremeny, el popular José Antonio Monago- no va dir noms, però tothom ho ha entès perfectament, començant per Pere Navarro: la federació andalusa del PSOE -la més nombrosa i influent de totes- s'oposarà amb "ungles i dents" -fent servir paraules de Carme Chacón- a qualsevol proposta de millora de finançament per a Catalunya. Si fem cas de l'advertiment, queda clar que el pacte fiscal que planteja CiU no tindrà el suport del PSC: "no vull entrar en polèmiques sobre l'evolució del model autonòmic -va dir Griñán-, però Andalusia té el seu propi fet diferencial pel qual no lluitem contra ningú, ni demanem cap privilegi, sinó que l'Estat de les autonomies conservi la igualtat".

L'afirmació és escruixidora i digna d'anàlisi. En tan sols una frase, Griñán ens trasllada dues imatges que farien les delícies del maniqueisme més refinat. Primera: que els andalusos són bona gent, en contraposició a d'altres -els catalans, potser?- que mantenen una actitud bel·ligerant per reclamar determinats "privilegis". I segona: que el fet diferencial andalús es fonamenta en l'exigència i l'observança del principi d'igualtat entre totes les autonomies. 

Això no té res a veure amb el camí emancipador teoritzat per Blas Infante; enlloc de promoure el canvi social, el cooperativisme, l'autocupació i el repartiment dels latifundis improductius entre els jornalers -com sí s'ha fet, a escala local, a Marinaleda-, el Govern andalús ha preferit conrear la cultura de la subvenció i la submissió mitjançant el subsidi agrari i la compra de voluntats. 

Amb les seves declaracions, Griñán pretén aigualir qualsevol pretensió d'establir mecanismes de relació i negociació bilaterals entre el govern català i el govern estatal. Que ho faci un mateix està bé; que ho facin els altres, passi; però que ho faci Catalunya, mai de la vida. A Espanya se sobreentén que Andalusia i la resta de comunitats són fidels al principi d'igualtat, però Catalunya sempre aixeca sospites. I tenen raó: perquè Catalunya és sediciosa per definició; Catalunya és un cos estrany allotjat dins d'una Espanya de matriu castellana. I o bé els espanyols s'adonen que cal extirpar-lo, o bé els catalans no deixarem mai d'infringir-li fiblades, simplement perquè no hi estem bé, no ens sentim còmodes i no som compatibles (encara que la nostra sang sigui zero universal). 

Griñán confon aquestes fiblades amb "privilegis". Ho fa interessadament, perquè els únics privilegis que condicionen la viabilitat econòmica d'Espanya com a Estat són els que detenten els bascos i els navarresos des del punt de vista fiscal, i Andalusia i la resta de regions més o menys artificials que van accedir al règim autonòmic sense ser econòmicament viables, ni el 1980, ni ara. 

En aquest context, les paraules del president andalús són una cortina de fum per amagar un fracàs. L'estat autonòmic està tocat de mort. Després de 32 anys de governs democràtics de tots colors, les regions subsidiades se segueixen nodrint de l'esforç fiscal de Catalunya, el País Valencià i Balears (i de Madrid, per raons òbvies). Ho recordava, ahir al vespre, el programa '30 minuts' de TV3, que va tornar a emetre el documental Història del cafè (per a tothom). 

Explicat amb absoluta nitidesa pels seus protagonistes -ministres i polítics del moment, com Rodolfo Martín Villa i Gregorio Peces Barba-, el documental exposa com l'Estat compost va ser formulat per reconèixer expressament la singularitat política i l'encaix a Espanya de Catalunya i el País Basc; però els esdeveniments motivaren que el seu desplegament fos precipitat i improvisat i que s'acabés conformant gairebé per juxtaposició. L'expresident socialista de la comunitat de Madrid, Joaquín Leguina, parla obertament d'"emulació" (per oposició i/o comparació amb Catalunya i per aigualir les seves aspiracions nacionals). 

Feta la llei, feta la trampa

La causa de la generalització del cafè per a tothom va ser precisament Andalusia. Amb la cobertura política del PSOE, que pretenia erosionar el govern d'Adolfo Suárez, el seu president, Rafael Escudero, va fer cèlebre la frase següent: "no volem ser més que ningú, però tampoc menys". "Moguts pel desequilibri d'un nord políticament i econòmicament dinàmic, i un sud fagocitat per una Espanya invertebrada", els andalusos van forçar la celebració d'un referèndum que enlloc no havia estat previst. El es va imposar per majoria absoluta a set de les vuit circumscripcions, però va fer figa a Almeria. I no un cop, sinó dos

Peces Barba relata com el van pressionar perquè resolgués l'atzucac. "Què voleu, que falsegem els vots?", va dir. I es va fer un tripijoc ("un chanchullo inconstitucional", segons La Voz de Almería): davant la manca de prou suport a les urnes, els diputats provincials d'Almeria van sol·licitar al Congrés l'accés a l'autonomia per la via prevista en l'article 151 de la Constitució i es va reformar la Llei Orgànica de Modalitats de Referèndum al·legant motius "d'interès nacional".  

Han passat 32 anys. Durant aquest temps hem sentit a parlar insistentment del xantatge català -"si se quieren ir, que se vayan"-, però mai de la topinada andalusa. I mentrestant, uns segueixen vivint per sobre de les seves possibilitats per motius d'igualtat, i els altres no ens enlairem per raons de solidaritat. I tot això ho deia Griñán ahir. A Almeria, precisament.

2 comentaris:

Francisco ha dit...

Soy andaluz, he leido el artículo con gran interés por la parte que me toca y simplemente quería decir que me parece lamentable la versión histórica que se está difundiendo tanto por parte del centralismo español como por parte de los nacionalismos periféricos con respecto al proceso autonómico andaluz. Se empieza a exponer como un accidente histórico y producto de la voluntad política de ciertos partidos en la búsqueda de la compensación electoral. La verdad es que el proceso autonómico no estaba previsto, como bien dices, y sólo es planteado porque el pueblo fué exigente al respecto, consiguieron que se planteara la consulta electoral y aunque en Almería no fué posible la mayoría asboluta en cambio se logró una mayoría simple con sólo el 4,02% de votos en contra. Si los andaluces fuimos exigentes, no lo fué menos el Estado y a punto estuvimos de perder la autonomía si no fuera por esa voluntad popular inquebrantable que costó algunas vidas. Me parece cada vez más evidente la instrumentalización que hacéis de Andalucía para favorecer intereses propios, por ejemplo la exclusividad que pretendeis imponer, está claro que para que Catalunya crezca, España debe ser más homogenea, vil y chapucera de lo que en realidad es (de ahí el chantaje). Andalucía no es una región artificial. La trayectoria de su modelo autonómico de hecho, ha sido la más original y también la más extendida, pero no tenemos la culpa de sus excesos. Andalucía seguirá un camino propio que no tiene por qué coincidir con el de otros territorios, a los cuales respeto, respeten ustedes también el mío.

Àlex Asensio Ferrer ha dit...

Bon dia, Francisco.
En primer lloc, volia agrair el comentari i dir-te que hi estic parcialment d'acord. No tinc cap dubte que, per molts motius, Andalusia mereixia l'autonomia i probablement no et falta raó quan dius que es troba entre les comunitats que més i millor han explorat les vies de l'autogovern regional. Això no vol dir, com molt bé apuntes, que Andalusia s'hagi de conformar o de veure limitada en les seves aspiracions. Ben al contrari, és segur que seguirà el camí que vulgui, i jo, personalment, me'n felicitaré.
Espero i desitjo que això que és tan fàcil d'entendre, sigui també comprensible a la inversa: que es respecti la voluntat dels ciutadans i les institucions de Catalunya a l'hora de triar el camí que majoritàriament i democràticament volem recórrer.
Per últim, un aclariment. Del procés autonòmic andalús ningú no en parla, ni el qüestiona. I precisament perquè no se'n parla a molts ens han passat desapercebudes durant tota una colla d'anys les circumstàncies en què es va produir. No hi vulguis veure, doncs, cap "versió històrica" des del "nacionalisme perifèric" perquè no n'he estat mai, de nacionalista. Aspiro a la independència del meu país per acabar d'una vegada amb les ingerències foranes i la coartada política del nacionalisme conservador a la qual donen ales i poder abordar els problemes reals d'aquesta terra i la seva gent: el respecte al territori i el progrés i la justícia social dels meus veïns i veïnes (entre els quals s'hi comptem, per cert, força amics catalans d'origen o ascendent andalús que volen el millor per als seus fills i néts).