Companys de lluita

"Estem escrivint el present. Si no defallim, el futur està també en les nostres mans. El preu de la llibertat sempre és car; requereix esforç, perquè s'ho val. Francesc Macià, Ovidi Montllor, Lola Anglada... Tots ells ens observen esperançats que aquest cop serà la bona. Visca la llibertat! Visca Catalunya lliure! Visca els Països Catalans!" 

Enceto aquest escrit amb les mateixes paraules que tancaven el manifest de la segona marxa de torxes per la independència celebrada a Alella el passat 10 de setembre. Aquella nit 300 veïns i veïnes van passejar plegats i en silenci pels carrers del centre urbà, convocats per l'Ateneu Alellenc, el nucli local de la CAL, Cerquem les Arrels i La Garnatxa, amb el suport logístic de l'Ajuntament. 

Abans de sortir la comitiva, encapçalada pels timbalers i grallers de la colla de gegants, el cantautor Narcís Perich va interpretar al pati de Can Lleonart el tema Mà en mà, cançó de la Via Catalana per la Independència que l'endemà va sonar a la Rambla de Tarragona. 

Com l'any passat, el recorregut es va cloure a la plaça del poble. Enguany, el manifest fou llegit davant d'una composició fotogràfica feta amb els retrats de quaranta personatges del segle XX significats en la defensa de les llibertats nacionals i la promoció de la llengua i la cultura catalanes. Al final, alguns es van quedar al tinter, com mossèn Antoni Maria Alcover, Vicens Albert Ballester, Jordi Barre, Manuel Carrasco i Formiguera, Salvador Espriu o Pere Quart. Entre els cartells sí hi eren, en canvi, El més petit de tots i la miliciana Marina Ginestà, com a exemples del nostre compromís -el dels ciutadans anònims- amb els valors republicans.

En el terreny de la política hi havia gran profusió de noms del temps de la República; res d'estrany si tenim en compte que en aquell temps d'efervescència es creia possible avançar alhora cap a la plenitud nacional i l'emancipació social. Per representar aquest anhel -que segueix vigent i que és el nostre-, al costat dels rostres de Macià i Companys -amb les seves renúncies i contradiccions- hi havia els de Josep Maria Batista i Roca, Andreu Nin, Antoni Rovira i Virgili, el pinedenc d'adopció Manuel Serra i Moret i els de dos lluitadors llibertaris: el sindicalista Salvador Seguí, el noi del sucre, i el maqui Josep Lluís i Facerias. 

Els historiadors Josep Termes i l'arenyenc Fèlix Cucurull feien de pont entre els moviments obrer i d'alliberament nacional i el món de la cultura. Dins d'aquest àmbit, al plafó hi havia escriptors i intel·lectuals de la nació sencera, com la tianenca Lola Anglada; els catalans Avel·lí Artís-Gener, Tísner, Aurora Bertrana, Pere Calders, Joan Coromines, Miquel Martí i Pol, Maria Mercè-Marçal o Antònia Oliver; l'aragonès Jesús Moncada, de Mequinensa; els valencians Vicent Andrés Estellés, Joan Fuster, Ovidi Montllor i Enric Valor o els balears Biel Majoral, Biel Mesquida i Toni Roig. 

Amb aquest darrer músic, alma mater del grup Al Mayurqa, inicio el meu particular homenatge a algunes d'aquestes persones pels vincles emocionals que em susciten. La seva cançó Lluitadors -ja sia l'original o la versió d'Aramateix- és la millor banda sonora a aquest article. D'Al Mayurqa en coneixia ja bona part de la discografia -tenia a casa els elapés Projecte Roig (1995), De poetes i altres codolades (1997) i Fent Camí (2001)-, però no vaig tractar en Toni fins a 2006, quan va tocar, al costat de La Coixinera, a les festes de la Verema d'Alella. L'any següent vam fer-la petar a la fira de música al carrer de Vila-seca. Aleshores no sabíem que aquella conversa -amb tants temes sobre la taula- quedaria interrompuda pocs mesos més tard per culpa d'un atac de cor. 

Si la qüestió era parlar, amb el mataroní Pere Boix ho havíem fet força, tot i que ell era, en aparença, una persona reservada. Com em recordava no fa pas gaire en Genís Viada, en Pere també era dels que duien l'estelada negra al cor. Amb ells vam coincidir per primer cop a l'Assemblea d'Insubmisos del Maresme, al carrer de la Muralla, sota els auspicis d'en Pep Manté i al costat d'altres activistes com en Jaume Batlle, amb els quals ens aniríem trobant, anys a venir, en la coordinadora ecologista Xarxa Maresme. I just quan érem a punt de guanyar la batalla contra els laterals de l'autopista, en Pere ens deixava.

La seva mort em va afectar; com em va frapar l'abril de 1993 l'assassinat a ganivetades del maulet valencià Guillem Agulló a mans d'una colla de militants d'extrema dreta. Aleshores jo encara anava a l'institut i teníem, si fa no fa, la mateixa edat i les mateixes idees polítiques. Era impossible no veure's-hi reflectit. La seva mort -i la vergonyosa actuació de la justícia espanyola, que va dictar una sola pena de presó de 4 anys- l'han convertit en una icona de la lluita contra el feixisme i la intolerància. Per això, ara que es compleixen 20 anys de la seva mort els organitzadors de la Marxa volíem que l'esperit d'en Guillem hi estigués present; com també hem volgut que hi fossin l'alcalde d'Alella Antoni Pujadas i el regidor Melcior Perich, afusellats el 1939 al Camp de la Bota, en representació dels alellencs caiguts en els fronts de guerra i els represaliats per la dictadura franquista. 

Si avui som on som, al llindar de l'exercici del dret a l'autodeterminació, és gràcies a tots ells; als lluitadors i lluitadores de pedra picada que ens han precedit i que, amb el seu sacrifici, han mantingut viva la flama d'un poble que aspira a la sobirania plena; lluitadors i lluitadores que ho van arriscar tot per la llibertat i els ideals de la democràcia. És el cas d'en Jaume Cornudella, el pare de la Núria, que porta el seu tremp a la sang. Existeix una biografia seva titulada Un home del silenci escrita per Jaume Renyer i publicada per Pagès editors l'any 2001. En el pròleg, Víctor Torres rememora la seva militància a Estat Català, la participació en els fets d'octubre de 1934 i el seu internament al vaixell Uruguai. Durant la guerra, Cornudella "intervingué molt intensament en el salvament de moltes persones amenaçades pels extremistes" a través dels Pirineus. Amb el triomf del general Franco, s'exilià a Catalunya Nord i s'enquadrà en el Front Nacional de Catalunya -de fet, en presidí la delegació de Perpinyà- i, més endavant, col·laborà activament amb la Resistència -on prengué el nom de guerra d'Augé- i els serveis secrets francesos en contra de l'ocupació nazi. Integrat en la xarxa Maurice i la cadena d'evasió Bourgogne, esdevingué home de confiança del coronel Pailole i col·laborà fins a 1944 en l'evacuació de 329 francesos i 352 aviadors aliats que havien estat abatuts pels alemanys. Aquesta activitat li valgué diverses distincions honorífiques dels governs de França, Gran Bretanya i Estats Units. Avui, la seva vídua, resident a Perpinyà, desitjaria veure acomplert el seu somni; com també li agradaria a la Mercè Giralt, la nostra poetessa, una dona fràgil però "independentista" i "contestatària des de ben petita" que sempre ens ha fet costat.

La Via Catalana a Vinaròs

Dimecres, més d'un milió i mig de catalans i catalanes van participar en la Via Catalana cap a la independència. Centenars d'alellencs i alellenques s'hi van abocar. La majoria va acudir als trams 433 i 434, entre les rotondes del Masnou i Montgat, a l'antiga carretera N-II. D'altres van anar més lluny: el nucli local de l'ANC va organitzar un autocar de 55 places amb destinació a Sant Carles de la Ràpita (al tram 36) i diverses colles d'amics i famílies es van repartir per altres punts dels país: Santa Coloma de Farners, Amposta, L'Ampolla... Nosaltres vam anar a Vinaròs, al País Valencià. 

El trajecte per autopista va ser molt emotiu i revelador alhora; una mostra inequívoca que el moviment social a favor de la independència és transversal i que el procés no té aturador. A quarts d'onze del matí, el trànsit a l'AP-7 en direcció al sud era dens i no permetia sobrepassar els 90 km/h, amb milers de cotxes guarnits amb estelades, de tots els models i cilindrades, plens de persones somrients, orgulloses dels fets que anaven a protagonitzar. Estamos que nos vamos, s'hi podia llegir al vidre del darrera d'un cotxe d'alta gamma. 

Lo Sénia no és frontera 

Vam arribar al pont de la N-340 sobre el riu Sénia poc abans de la una del migdia, de manera que vam fer una breu incursió per reconèixer el terreny fins a la localitat castellonenca de Vinaròs, que és a 10 quilòmetres de distància. Feia poc que el Tribunal Superior de Justícia de la comunitat havia autoritzat la manifestació convocada per Acció Cultural del País Valencià en un tram de 400 metres. En aquells moments, al costat català només hi havia les unitats mòbils TVE i Catalunya Ràdio, un parell de vehicles dels Mossos d'Esquadra i mitja dotzena de manifestants que feien temps vora un camp de tarongers. Al costat valencià, en canvi, l'eix central de la carretera estava ple de balises i el desplegament de la Guàrdia Civil era imponent. Com emula Joan Rusiñol en la seva crònica al diari Ara d'ahir, per uns instants jo també em vaig imaginar al bell mig d'un spaghetti western. 

Arribada l'hora, els agents de la Benemérita van constrènyer els manifestants al carril dret de la via. A 400 metres clavats del checkpoint -ni un de més, ni un de menys- hi havia quatre lleteres dels antiavalots custodiades per un cordó de gegantassos amb cara de pocs amics. L'actitud era intimidatòria, però passiva. Ocupaven tota la calçada, amb la sola excepció del voral. En aparença, ningú no els comandava; de manera que no van donar consignes expresses als concentrats, que dubtaven entre aturar-se o prosseguir la marxa. La resolució d'uns quants valents per donar forma a la cadena i de tibar-la cap a Vinaròs va deixar enrere el dispositiu de seguretat, encerclat de joves, adults, infants i famílies amb estelades. Va ser llavors quan els agents van ordenar-los que abandonessin la calçada. Allò de "todos a la cuneta" va sonar fatal. 

Quan va ser l'hora de marxar, els agents van provar d'impedir el retorn a alguns manifestants. Aquesta actitud va merèixer la reprovació de la gent. En Pol, amb l'Iu al coll, els deia que sols cercaven la provocació. "Per què us vestiu així, amb cascos i escuts?". "Por si nos tiran piedras", va respondre un agent. Un senyor gran els deia que allò estava "muy mal organizado" y que ja li ho podien trametre "a su capitán o comandante"; a la qual cosa la seva muller hi afegia: "y se lo digo yo, que soy hija de Guàrdia Civil". 

En aquell ambient de crispació, els piròmans es van inflamar. L'exdiputat al Parlament de Solidaritat Alfons López Tena i el president del Cercle d'Estudis Sobiranistes, Maiol Sanaüja, van provocar, amb crits i empentes, la seva detenció. Després d'aconseguir ser alliberats gràcies a la pressió popular -"llibertat, detinguts!", cridava tothom- hi van reincidir i la Guàrdia Civil va tornar a detenir-los. L'espectacle va ser patètic, però va acontentar les dues parts. López Tena va tenir la dosi de protagonisme que cercava i el seu comportament ha servit els mitjans espanyolistes per centrar l'atenció en aquest episodi. Ben a prop, l'exdiputat valencià d'ERC al Congrés, Agustí Cerdà, s'ho mirava amb incredulitat. 

Un quilòmetre de pancatalanisme 

Fetes les degudes comprovacions a través de Google Maps, la Via Catalana (o Valenciana, tant és) va penetrar un quilòmetre en província de Castelló, fins al trencant amb l'anomenada carretera de la costa. En aquell indret la capçalera de la marxa va topar amb una nova barrera policial, rere la qual s'aixoplugaven mitja dotzena d'ultres que feien voleiar una bandera espanyola davant la indiferència dels assistents. Amb les mans entrellaçades, la gent va provar d'esquivar el bloqueig a través dels camps de garrofers mentre era tots i cadascun dels presents era enregistrat en vídeo per les càmeres de la Guàrdia Civil. 

També hi havia Canal 9, a qui molts van recriminar la "manipulació informativa". Dos xicots, brandant la bandera de les quatre barres amb la franja blava, esperonaven els periodistes a gravar. "Ací també hi ha valencians!", els deien. 

L'espantall del pancatalanisme fa el joc al PP. No era el cas de la cadena humana, però i què si ho hagués estat? Alguns assistents bromejaven amb la idea de sol·licitar "asil polític" a Catalunya i un alacantí ens deia que alguna grinyola en aquesta democràcia quan "resulta normal que el PP i el PSOE es presentin a Catalunya, però que partits com Esquerra o la CUP ho facin al País Valencià sigui vist com una provocació".

Entre desemparats i esperançats 

Ni la Muixeranga a les 17:07, ni Els segadors a les 17:14. Al tram -1 de la Via no es va entonar cap himne; els càntics més corejats van ser dos: País Valencià, Països Catalans i el nostre valencià, el català de tots. Segons ACPV, entre 3.000 i 5.000 persones van respondre a la seva crida. La majoria procedia dels pobles de la rodalia, però també n'hi havia d'Almenara, Benicàssim, Crevillent, Gandia, Elx, Sueca, València o Vila-real. Com en Francisco Plaza, un militant històric de les lluites socials a Castelló amb qui vam xerrar pels carrers d'Alcanar. S'hi va arribar en cotxe de línia, després d'assabentar-se, el dia abans, de la prohibició inicial decretada pel Ministeri de l'Interior. Per a ell, que és nascut en un poblet de Castella-La Manxa, "s'ha de fer costat als independentistes catalans, i després s'ha de lluitar per la consecució de la República a Espanya perquè les relacions entre els dos països siguin fraternals". 

A diferència de molts valencians que temen quedar orfes si el Principat s'emancipa, per a Josep Barberà, a qui li van faltar 52 vots per eixir escollit regidor per ERPV a Benicarló, la independència de pot ser un estímul. "Quan els empresaris valencians s'adonin de la marxa de l'economia catalana obriran els ulls i canviaran de parer. Llavors serà la nostra". I això Espanya encara ho ha de veure.

Els nostres aliats

Poc abans que tingui lloc la Via Catalana del proper dia 11 segueixen arribant noves mostres de suport a la demanda d'independència del Principat de Catalunya. A les cadenes humanes realitzades arreu del món el 30 i 31 d'agost s'afegeix la nova tongada d'aquest cap de setmana. Ahir se'n van fer a l'acròpoli d'Atenes, Ljubljana (Eslovènia) i a Independence, Minneapolis i San Francisco, als Estats Units. Dissabte va ser el torn, entre d'altres, de Tolosa de Llenguadoc i de les quatre capitals basques: Pamplona, Bilbao, Vitòria i Sant Sebastià. I és justament d'aquestes darreres expressions de solidaritat que vull parlar. 

El passat 3 de setembre vaig ensopegar una entrevista radiofònica al president del Consell Assessor per a la Transició Nacional, Carles Viver i Pi-Sunyer, en què aquest s'anticipava a Artur Mas i feia córrer la brama que era "possible" que la consulta no es pogués celebrar el 2014 i calgués donar pas, més endavant, a unes eleccions plebiscitàries. Viver atribuïa aquesta contingència no tant a l'oposició de l'Estat espanyol com a la manca d'aliats i "padrins" internacionals: "Així com Kosovo i Montenegro tenien darrere els Estats Units, Alemanya i fins i tot al Vaticà, nosaltres no tenim un estat que hi hagi apostat de manera clara", va dir. 

Aquestes afirmacions -que, com s'ha fet palès aquests dies, formen part d'una campanya dilatòria ben planificada pel partit de Govern- em van indignar. D'una banda, són presa de pèl, ja que una cosa és clara: si la projecció internacional dirigida des de l'àmbit institucional -públic o privat: des dels Jocs de Barcelona'92 al Barça, passant per l'acció exterior de la Generalitat- no ha servit per fer-nos entendre i teixir complicitats al llarg d'aquests darrers vint anys, per què hauríem d'empassar-nos ara que en dos anys, d'aquí al 2016, el Govern de CiU ho aconseguirà? 

Declaracions com aquestes em semblen, a més, un menyspreu a la ciutadania perquè per davant de tot i en qualsevol tessitura ens tenim a nosaltres mateixos i, com a molt i tirant llarg, als nostres companys de viatge tradicionals. Molts occitans, bascos, corsos i sards entenen perfectament les nostres reivindicacions i comparteixen les nostres aspiracions socials i nacionals perquè saben el pa que s'hi dóna. Potser no podran influir perquè Alemanya o la Gran Bretanya reconeguin la nostra sobirania l'endemà d'haver-la exercida, però el seu alè és el més sincer i el més pur de tots perquè és a canvi de res. 

Occitans i sards, emmirallats 

A diferència de Marsella, on finalment no ha reeixit la cadena humana que es plantejava, 150 persones es van aplegar aquest dissabte a la Prada dels Filtres de Tolosa per estrènyer-se les mans i projectar el desig que, tant de bo, algun dia ens espolsem del damunt el malson de Muret i deixem de donar-nos l'esquena. Des de setembre de l'any passat, alguns col·lectius occitans segueixen amb atenció el procés polític que viu el Principat. De fet, nombrosos occitans ja han confirmat la seva assistència a la Via Catalana als trams del Pertús i Girona.

També ens segueixen de prop els independentistes sards, cada cop més nombrosos. Per a ells, Catalunya és alhora un exemple i un laboratori d'assaig. Van visitar-nos en motiu de les consultes independentistes de 2009 i 2010 i ara tornaran a ser-hi per mitjà d'una delegació d'Indipendèntzia-Repùbrica de Sardigna (IRS) encapçalada pel seu president, l'activista Gavino Sale. En espera de conèixer el tram on seran enviats, Sale confessa la seva admiració per la "independència inclusiva" que promou Catalunya: "per a nosaltres és un honor perquè serà un moment històric. La història ens passa per damunt". "Als sards el procés català ens fascina i ens empeny. La qüestió a Catalunya ja no és 'independència sí' o 'independència no', sinó 'independència quan i com'. Catalunya ha arribat a un punt del procés que és irreversible. I la comunitat internacional ho sap. I la comunitat espanyola també ho hauria de saber. Per a nosaltres, el procés català és un exemple que, juntament amb Escòcia, és l'avantguarda de l'independentisme, tant de pensament com de procés polític", diu Sale a Vilaweb.

I els bascos? 

La relació entre bascos i catalans és, si més no, curiosa. Tan aviat ens ensabonem com ens fem la guitza, políticament parlant. L'autonomia fiscal dels primers -navarresos inclosos- fa que, sovint, les necessitats, els problemes i les solucions siguin diferents dels nostres, i això ens fa més febles. Amb tot, existeix un corrent mutu d'estimació i simpatia entre els dos pobles. A més d'anar-hi amb certa profusió, en el meu cas això va convertir l'Osasuna en el meu segon equip de futbol (i parlo de fa molts de temps: quan confiava a veure guanyar la Vuelta a Julián Gorospe en les files del Reynolds!). 

Des de la desfeta del Pla Ibarretxe i la fi de la lluita armada per part d'ETA, les notícies sobre la política basca arriben a Catalunya amb comptagotes. I ells, què en saben, del nostre procés d'emancipació nacional? El periodista Martxelo Otamendi creu que "les organitzacions polítiques han adoptat la mateixa actitud que adoptarien si es tractés d'un iceberg despoblat de Grenlàndia" i opina que "molta gent del País Basc, i també molta gent catalana, veuria amb bons ulls que [el lehendakari] Urkulllu fes una visita institucional a Catalunya". "Seria el mínim -conclou- per a la terra que molta gent d'aquí considera la seva altra pàtria". 

Potser sigui una mica així com descriu en Martxelo -al cap i a la fi, cada terra fa sa guerra-, però jo també vull dir-hi la meva: temps enrere vaig escriure una sèrie d'articles sobre la commemoració dels 500 anys de la conquesta castellana de Navarra i el moviment ciutadà que se n'ha derivat, tant a l'antic regne com a Euskal Herria en general. El cas és que des de llavors estic en contacte amb col·lectius sobiranistes nabarresos (amb b) i no hi ha dubte -creieu-me- que segueixen amb atenció les nostres passes. 

Dissabte, centenars de persones van formar cadenes humanes a Bilbao, Pamplona, Sant Sebastià, Vitòria i Hendaia. Els actes han estat convocats per la plataforma Independentistak i han comptat amb el suport de la coalició EH Bildu  i l'assistència de l'alcalde donostiarra, Juan Karlos Izagirre. En declaracions al diari Gara, el portaveu de la plataforma, Txutxi Ariznabarreta, afirma que "hem d'aprendre molt del procés català. Com que tots dos països lluitem per l'estat propi, és el moment de treure la reivindicació al carrer" . A més, en motiu de la Diada, diversos parlamentaris i simpatitzants de l'esquerra abertzale tenen previst de venir a Barcelona i participar en la cadena humana. Els independentistes nabarresos (amb b) estaran al tram 733, al Passeig de Gràcia de Barcelona, entre Consell de Cent i Ronda Universitat. 

Aquesta és l'autèntica solidaritat internacionalista. Visca els pobles!

La Via Barçalana al món

La cadena humana que enllaçarà simbòlicament el país entre el Voló i Vinaròs el proper Onze de Setembre compta ja amb més de 400.000 persones inscrites. Moltes més -com jo mateix- hi aniran per lliure. Tot plegat fa presagiar que la convocatòria serà un èxit rotund, com l'any passat. 

"La nostra moral és de victòria", deia fa poc als alellencs la presidenta de l'ANC, Carme Forcadell. I té raó. Amplis sectors de la societat viuen permanentment mobilitzats, esperançats amb el futur i prestos a fer palesa la seva determinació en tota mena d'actes al carrer. 

Aquesta il·lusió s'ha contagiat arreu on hi ha un independentista: resident, estudiant, turista o treballador precari. El món n'està sent testimoni. Des de fa tot just una setmana, les comunitats catalanes a l'exterior han fet d'altaveu de l'anhel de llibertat que viu Catalunya i han organitzat marxes, concentracions i cadenes humanes a diversos països. Numèricament, la diàspora catalana és reduïda, però té la virtut d'estar escampada pertot: hi ha hagut rèpliques de la Via Catalana a la Xina, Sud-Àfrica, Tailàndia, Nova Zelanda, Austràlia, Canadà, Estats Units, Brasil, Colòmbia, Perú, Xile o Mèxic, i, a Europa, a Bèlgica, Irlanda, Noruega, Dinamarca, Finlàndia, Escòcia, Suïssa, Alemanya, Anglaterra i França. 

De Munic... 

A diferència de l'entrenador del Bayern Pep Guardiola, l'alellenca Berta Giralt no va faltar a la convocatòria de Munic. Giralt té 27 anys i estudia a la universitat Ludwig-Maximilians de la capital bavaresa. 

"La crida es va fer a través de Facebook el 19 d’agost per ser realitzada el dia 30. En un principi es comptava que seríem una vuitantena però vam arribar a 157 persones sense comptar els curiosos que estaven de pas i que es van incorporar espontàniament: alguns s'afegien a la cadena i molts altres ens observaven tot creant una altra rotllana i que encerclava la nostra. Bon senyal!", exclama. 

L'acte tenir com a escenari Marienplatz, al centre de la ciutat. "Al mig de la plaça hi ha la Mariensäule [la columna de Maria], al voltant de la qual ens vam donar les mans tot fent una gran rotllana. Va durar cinc minuts i tothom cridava in-inde-independència! sense parar i movíem les mans rítmicament. I ningú parava ni un moment perquè, en estar agafats per les mans, s’encomanava l’energia! L'acte va acabar -explica emocionada- amb un fort aplaudiment, el cant dels Segadors i molts crits de Visca Catalunya lliure!".

L'esdeveniment -del qual se n'ha fet ressò el diari d'orientació marxista Junge Welt- va ser organitzat pel Centre Català de Munic, que tot just s’ha posat en marxa el passat mes de març; una mostra de com l'efervescència independentista ha dinamitzat i cohesionat els catalans que són lluny de casa. "Els últims a marxar vam anar a fer caliu a un Biergarten, d'on va sorgir la idea de fer un grup de teatre i organitzar altres activitats relacionades amb la cultura catalana". 

... a Nova York 

Els catalans residents als Estats Units podien escollir entre Los Ángeles, a Califòrnia; Miami, a Florida; Boulder, Colorado, i Nova York. La Marianna Nadeu i en Romà Rofes van triar passejar-se pel cor de la Gran Poma, entre Central Park i Times Square, amb l'estelada al coll. Ella és berguedana; ell, del Camp de Tarragona. Tenen 30 i 31 anys respectivament i són investigadors i professors a la Universitat de Penn State, a Pennsylvania. 

Com l'economista Xavier Sala-Martín -"que va arribar-hi a misses dites i guardant certa distància de la plebs", Rofes també va abillar-se per a l'ocasió amb les quatre barres. En comptes d'americana, ell duia la segona equipació del FC Barcelona, omnipresent a la Via Catalana. Tot i que no se li veu la cara, una fotografia seva, encadenat a una noia -que no és la Marianna, que quedi clar!- amb uns shorts amb barres i estrelles, va ser portada de l'Ara.  

"De quin equip és aquesta samarreta?", li demanava molta gent. "Aquella escena va corroborar el nostre temor. Malgrat les nostres explicacions, en veure'ns desfilar per les artèries de l'imperi, la majoria de públic es preguntava si el Barça estava de gira". "Qui sap -reflexiona Rofes- si n'acabarem traient res més, però si d'alguna cosa va servir l'Onze de setembre de 2012 va ser perquè finalment Nike, la directiva blaugrana o tots plegats veiessin que era un crim econòmic no fer una segona vestimenta amb la senyera perquè els catalans ens hi tiraríem com a lleons. Llàstima que no haguéssim fet la macromanifestació fa uns anys, quan la samarreta estava immaculada de logos publicitaris". 

Les estàtues humanes d'en Hulk, l'Ironman i l'Spiderman van adonar-se de l'oportunitat de negoci i per set dòlars -"en demanaven deu, però vam regatejar", precisa Nadeu-, tots tres es van penjar les estelades, fent postures d'atac mentre ens hi fotografiàvem. "Encara bo que no hi havia en Marhuenda per allà", diu Rofes. "Si no, l'endemà La Razón hauria titulat Independentismo a golpe de talonario, o alguna cosa per l'estil. Ja m'imagino el peu de foto: Ellos abrazan la estelada por 7 dólares seguros. Son más listos que los cenutrios de los catalanes, que la abrazan engañados con la falsa promesa de un futuro económico mejor". 

Malgrat l'estranyesa i el desconeixement de la majoria de l'opinió pública de la primera potència mundial, "no us penseu que tot això ho veiem amb resignació, amargor o tristesa", coincideixen tots dos. "Al contrari, estàvem eufòrics no només per la quantitat de gent que s'hi va aplegar, sinó sobretot per alguns companys que ens feien costat. Com la nostra amiga Meghan, o un costarriqueny que es considerava catalán de corazón pel fet d'haver estat un any a Barcelona i tenir-hi molts amigos del alma i que es va enfrontar dialècticament a un nord-americà per defensar el nostre dret campar lliures: “Si penses això, demana que us tornin a annexionar al regne de la Gran Bretanya”, va etzibar-li. 

O com en Tony, un ianki que parla mallorquí a la perfecció i que havia viatjat més de deu hores per poder ser-hi. "Esperem -diuen Nadeu i Rofes- que la Via Catalana sigui un èxit i no sàpiga mai que hi ha catalans a qui els fa mandra les dues hores que hi ha fins a les Terres de l’Ebre".

El PSZZZz... i l'oportunitat d'ERC

Ho reconec: de tant sentir-los parlar de les seves coses -i no precisament bé, ni guardant les formes- i de tant veure'ls aparèixer amb cara de pomes agres cada dia als mitjans de comunicació, al final, el PSC ha aconseguit avorrir-me; com les reposicions de Mr Bean i Bola de Drac (Z, la dolenta). Quan no diu una bajanada en Navarro, la diu en Lucena, en Collboni o qui sigui. Allò és com a cal seixanta, un desori.

L'aposta electoral per la centralitat política i, sobretot, la contribució històrica del socialisme a favor de la cohesió social a Catalunya toca a la seva fi. No ho dubteu: les properes eleccions certificaran la defunció del projecte socialista i per a molts s'acabarà la bicoca de viure gràcies al partit. 

El PSC viu temps difícils, allunyat dels centres de poder i dividit sobre la qüestió de l'autogovern i el dret a decidir. No és una qüestió menor. Políticament parlant, a Catalunya, l'agenda social i l'agenda nacional són -o haurien de ser- indissociables, i més ara, que s'albiren moments transcendentals per al país. 

En temps de crisi les contradiccions internes s'aguditzen i transcendeixen a l'opinió pública, si bé la tibantor entre les dues ànimes del partit no ha parat de créixer des de la defenestració de Pasqual Maragall, la desfeta de la reforma estatutària i l'assalt frustrat a la secretaria general del PSOE per part de Carme[n] Chacón. N'és una bona mostra el distanciament progressiu i fins la deserció pública d'antics càrrecs del partit, sobretot a comarques. El degoteig ha estat constant; primer van ser militants anònims i antics regidors i ara ja són personatges il·lustres -com l'expresident de la Diputació de Barcelona, Antoni Dalmau- i grups municipals sencers. A Vilamacolum i Berga, per exemple, el PSC s'ha quedat sense representació als ajuntaments. Alella tampoc no se n'escapa. I amb aquest capital humà el PSC ja no hi pot comptar. 

A aquestes tres via d'aigua -la divisió interna, la impostura del federalisme i el seguidisme del PSOE- s'afegeixen els casos de corrupció i les maniobres dels capitans del partit. Fernández, Bustos, Zaragoza, Muñoz i d'altres donen a la marca del PSC una pàtina entre cutre i camorrista, i la presència d'algunes rèmores del passat com Josep Maria Sala -condemnat pel cas Filesa- ho fa tot més galdós encara. 

Fa poc, Joan Ollé, en una carta oberta a Laia Bonet publicada a El Periódico, deia que sentia simpatia pels "díscols" i no pas "pel nucli dur" perquè trobava els segons "bastant lletjos un per un i encara més lletjos en retrat de família: la seva veritat els torna rígids i no miren als ulls". Poc abans i en el mateix mitjà, un dels més lletjos, el secretari d'Acció Política i número 2 del partit, Antonio Balmón, contraposava el dret a decidir dels independentistes al "dret a existir" dels socialistes, i advertia que "a diferència d'uns altres, jo sí crec que al PSC hi sobra gent". Tot plegat ha donat ales a Agustí Colomines per parlar de "pràctiques estalinistes". L'articulista també critica l'exili daurat de Chacón als Estats Units: encara que renunciï a l'escó, "falta al compromís amb els electors [contret fins a 2015] i a sobre diu que no abandona la política".  

La proximitat de l'Onze de Setembre i l'èxit de la cadena humana impulsada per l'ANC tornen a incomodar el PSC. Pere Navarro no sols ha deixat clar que els socialistes no secunden la convocatòria perquè és "irresponsable" i "clarament independentista" i a ell, personalment, no li agraden les cadenes perquè "serveixen per tancar, per lligar", sinó que a més ha demanat que els organitzadors es facin càrrec del cost econòmic dels recursos públics que suposarà la mobilització. 

ERC, pal de paller?

Fins ara, el PSC havia donat peixet a ICV renunciant a cobrir espais propis de l'esquerra alternativa com el feminisme i l'ecologisme (o la sostenibilitat, si ho preferiu). Ara sembla que està disposat a reforçar el lideratge d'ERC. Fins i tot l'exconsellera Montserrat Tura creu que Esquerra pot ser "el principal referent". 

A més de caïnita, ERC és un partit bonzo. Anys enrere, algun dels seus dirigents havia arribat a dir que Esquerra era una eina al servei de la ciutadania per arribar a la independència i que, un cop assolida, probablement es dissoldria en altres partits. Ara que les enquestes fan d'ERC la primera força en intenció directa de vot -per davant de CiU- confio que Oriol Junqueras se'n sortirà i no arrossegarà el partit al punt del sacrifici. Ben al contrari, coincideixo amb Tura que els republicans poden ser el pal de paller de l'esquerra reformista; com la CUP pot ser-ho de l'esquerra transformadora. 

Veient el tarannà, l'edat i la trajectòria de molts exregidors del PSC del meu poble des dels anys 80 -Serra, Julià, Ortensi, Balfegó, Loscos, Vilajosana o Serés-, és clar que hi ha un espai catalanista d'esquerres que es troba orfe, del qual no me'n sento partícip, però que respecto, al qual poden ser útils la mateixa Tura, Jordi Martí i, sobretot, Rocío Martínez-Sampere (de qui, confesso, no conec ni les seves ambicions ni els seus pecats). Segurament, ni ells ni molt menys Geli, Nadal o Maragall siguin a temps de recuperar la centralitat política, però sí de formular la seva proposta per al país i la seva gent, i arribat el cas, reforçar una alternativa d'esquerres al conservadorisme moral i el liberalisme econòmic de CiU. Som set milions i mig, i en aquest bocí de país no hi sobra ningú.

Capitalisme clientelar

"Tot esclata, pel cap o per la pota", cantava Ovidi Montllor. I aquest article també havia d'esclatar. Fa una pila d'anys que moltes persones ens rosegaven per dins imaginant la impostura i la podridura de la fal·laç democràcia espanyola i les seves institucions: des de la monarquia als ajuntaments, passant per l'administració de l'Estat, els governs autonòmics, les diputacions provincials, els partits polítics i el poder judicial. Això sí, amb prou feines podíem entrellucar l'abast de la gangrena gràcies a la benvolença dels jutges, el fair play parlamentari, el clientelisme institucional i la indulgència dels electors. 

La representativitat democràtica servia per legitimar-ho tot; inclosa la corrupció, i els casos Naseiro, Filesa, Treball o Turisme apareixien com a episodis aïllats que acabaven sobreseguts o fent pagar els plats trencats a algun home de palla que poc després era indultat pel Govern de torn. I aquí pau i demà glòria. Durant trenta anys, l'opinió pública va copsar com a meres disfuncions aquelles errades a Màtrix, i no en va fer cabal perquè l'economia rutllava, la gent anava fent la viu-viu i, què caram, molts en el seu lloc haurien fet el mateix! 

Ara és diferent; la crisi ho ha posat tot potes enlaire. Però tinguem-ho clar: la crisi no és econòmica. L'estafa és financera -i és legal, gràcies a la cobertura del Banc Central Europeu i la Unió Europea-, mentre la crisi pròpiament dita és de valors i de confiança. És tot el sistema que està en entredit; la banca, les indemnitzacions milionàries, les portes giratòries... 

Per això és un pecat -i un error, del qual ens planyerem més endavant- que siguin els mateixos actors que ens hi han portat els encarregats d'endreçar la situació; i no de redreçar-la, perquè d'això es tracta: d'aprofitar la coartada de la crisi per cremar una nova etapa del capitalisme. A la vista de les receptes -austeritat, privatitzacions, retallades...- ja podem albirar-ne el resultat: aniquilació de la classe mitja, pauperització de les classes populars, desmantellament de l'estat del benestar, cronificació de l'atur i precarització del mercat laboral. En resum, els rics cada cop més grassos, i els pobres cada cop més pelats. 

La menjadora 

Esperar una reacció des de Castella endins és políticament improbable. I històricament impossible, com s'ha demostrat al llarg dels darrers cinc-cents anys. Ahir en vam tenir la millor prova: ni Rajoy, ni Rubalcaba; ni la dreta, ni l'esquerra espanyoles no ens trauran d'aquest mal pas. 

Mort el 15M i la spanish revolution, sortosament els catalans i catalanes tenim un objectiu col·lectiu millor pel qual lluitar. Si l'independen-tisme combatiu sempre havia propugnat un gir revolucionari -de vegades des de posicions massa dogmàtiques-, avui és clar i àmpliament acceptat que ens cal la independència per canviar-ho tot. 

Entre 1987 i 2007, CiU va rebre 42 milions d'euros en donacions anònimes (23 per a Convergència i 19 per a Unió); una xifra que es devia engrossir -i força- amb motiu de les conteses electorals de 2010 i 2012. Qui van ser els donants i a canvi de què van fer aquestes contribucions?

Com veieu, el repte és gran i engrescador alhora, com ho proven les xarxes clientelars de corruptes i corruptors que s'han desenvolupat arreu del país en aquests trenta anys mercès a l'intercanvi de favors polítics i adjudicacions públiques en benefici dels interessos particulars. 

Aquests dies hem sabut que el 2006 i el 2008 l'Obra Social de la Caixa hauria donat 600.000 euros a l'Institut Cartogràfic de Catalunya (ICC) per a l'edició d'una col·lecció facsímil d'una vintena de mapes de luxe per regalar a diverses autoritats. I l'ICC, al seu torn, hauria encarregat diversos treballs per aquest concepte entre 2008 i 2011 per un import global de més d'un milió d'euros. Doncs bé, les empreses que van fer la feina -que no és clar que la fessin tota- eren propietat d'Ivo Fornesa, el fill de l'aleshores president de l'entitat bancària: Ricard Fornesa. Gràcies a això, sembla que el noi s'ha arreglat un castell a la vall del Loira.

Amb exemples com aquest i d'altres com els casos Palau, ITV, Formentera, Pallerols, 3%, Calvià, Puigneró, Estevill, Can Domenge, Gürtel, Pretòria, Terra Mítica, Andratx, Fabra o Innova, qui dubta que tenim molta feina per davant als Països Catalans? 

Jo m'hi veig amb cor: #femforalamafia. I si això ens situa fora de la Unió Europea, ells s'ho perden!

Francesc Desplà i Pere Company, cara a cara

En el darrer article ressenyava alguns punts de contacte, centrats en la figura del rei Joan II, entre els fets esdevinguts a Navarra a mitjan segle XIV i la política catalana d'aquell període. Tot plegat m'ha fet venir ganes de recuperar el fil de la guerra civil catalana i el conflicte remença que s'hi va barrejar per presentar-vos dos personatges històrics alellencs que encarnen a la perfecció els interessos de dos estaments enfrontats: nobles i remences. 

Alella patí de ple l'agitació social que es visqué a la Catalunya Vella a l'entorn de segona guerra remença, entre 1481 i 1486. Aleshores, al terme amb prou feines hi havia quaranta nuclis d'habitació -entre cases i masies- en els quals hi vivien a l'entorn de 200 persones, a tenor dels fogatges de 1470 i 1497. Una part important d'aquells camperols eren remences; pagesos adscrits a un mas i la seva gleva en virtut d'un contracte emfitèutic d'establiment amb caràcter perpetu que els prohibia abandonar aquelles terres, sota diverses penes de punició, tret que compressin la seva llibertat i redimissin econòmicament el seu senyor. A diferència dels aloers, els remences menaven terra d'altri: en detentaven l'usdefruit (el domini útil, se'n deia) però la propietat real (el domini directe) corresponia als senyors eminents: no només nobles, sinó també ciutadans honrats o la jerarquia eclesiàstica. 

A la parròquia de Sant Feliu d'Alella el principal llinatge nobiliari era la família Desplà, que va ostentar la titularitat de la Casa d'Alella durant prop de dos segles i, com a tal, retenia la domus o casa forta de les Quatre Torres. La Casa d'Alella era també anomenada casa del Terso [o del Terçó] perquè es repartia amb el rector un terç -sinó més- de les exaccions en espècies de fruits i grans que tothom -inclosos els Desplà- estaven obligats a satisfer a la parròquia en concepte de delme. 

A més d'una desena part de les collites, sobre els remences pesaven altres obligacions, com ara pagar censos, agrers i lluïsmes; així com restar sotmesos als mals usos, un seguit de preceptes legals que facultaven els senyors per maltractar, abusar i desposseir els pagesos i les seves famílies dels seus béns. 

'El temps de la servitud ja ha passat' 

Amb aquest crit, el camp català s'esvalotà a finals del segle XIV a causa de les males collites, les plagues, les epidèmies i l'ambició desmesurada dels nobles; es cremaren arxius, s'assolaren conreus i s'abandonaren molts masos: els anomenats masos rònecs. El conflicte havia emergit, però trigaria un segle a resoldre's. 

El 1462 esclatà la primera guerra remença, que s'inscriu com a conflicte social dins la guerra civil catalana que enfrontava el rei Joan II amb l'aristocràcia i la noblesa, que copaven les institucions representatives del Principat: les Corts, la Diputació del General i el Consell de Cent. La tensió i la divisió que vivia el país va afavorir el rei, que va sumar els remences a la seva causa. 

Comandats per Francesc de Verntallat, aquests s'havien fet forts a la muntanya osonenca, la Garrotxa i les Guilleries, i fins havien posat setge a Girona. Guanyada la guerra una dècada després, els remences no veieren correspostes les seves expectatives i, succeït Joan II pel seu fill Ferran II el Catòlic, es tornaren a sollevar el 1484. Aquest cop, la guerra afectà de ple el Maresme i la plana vallesana. Pere Joan Sala encapçalà els revoltats, que el gener de 1485 es van emparar del castell de Montornès (a la fotografia), on van derrotar l'exèrcit de la Generalitat, i van ocupar Granollers. Poc després, Sala seria vençut a la batalla de Llerona i decapitat a Barcelona. 

Tot i la desfeta, la fortalesa de Verntallat i la seva gent, va permetre els remences d'aconseguir l'arbitratge reial amb els nobles i negociar una sortida digna a les seves reivindicacions. Per dirimir-les, els remences enviaren una legació al monestir extremeny de Santa Maria de Guadalupe. Finalment, el 21 d'abril de 1486 el rei va dictar una sentència que permetia de redimir els mals usos previ pagament de 10 sous per cada mal ús (remença, intestia, àrsia, cugúcia, eixorquia i ferma d'espoli); això és, 60 per mas. 

Per a Paul H. Freedman, la dels remences fou la primera revolta pagesa que triomfà a Europa. Per contra, per a Àngel Casals i Valentí Gual, "la sentència va significar la restauració d’un sistema feudal que s’havia vist seriosament amenaçat". També lluny de la visió idíl·lica de Vicens Vives -el qual considerava que la sentència havia afavorit la consolidació d'una pagesia benestant (que ell anomenava pagesos grassos)-, Rosa Lluch sosté que, a la pràctica, molts pagesos no van satisfer la totalitat de la redempció. I n'explica el motiu: la por -real o imaginària- a hipotètiques escomeses per part de les autoritats reials, eclesiàstiques o senyorials en el futur. D'acord amb aquesta tesi, no fou per manca de capacitat econòmica que molts no es van redimir, sinó per la creença que si pagaven de cop el cens compensatori algun dia podien veure posats en dubte els drets sobre el seu mas. En el fons, s'havien acostumat a haver de demostrar documentalment per quins drets retenien certes terres o masies, i el recordatori de la condició d'homes propis, solius i afocats era un argument defensiu i acreditatiu d'aquests drets. 

Veïns enfrontats 

El 1462, Francesc Coromines, àlies Desplà, era el senyor d'Alella; diuen que en fou el més important. De fet, va ser ell qui va capbrevar totes les terres alodials sobre les quals tenia drets i atribucions. Coromines obtingué la jurisdicció -i en mudà el cognom- pel seu casament amb Elionor Desplà, filla de Guillem Desplà i pubilla de les Quatre Torres. La casa, a la fotografia, fou enderrocada i totalment refeta el segle XIX. A la documentació de l'època se l'anomena "militis" (cavaller) i "honorabili domini". 

Com a conseller de Barcelona, Desplà intervingué en les lluites polítiques entre la Busca i la Biga, partit del qual en formava part. Amic del príncep Carles de Viana, tingué un paper destacat en el marc de la guerra civil contra Joan II. Segons Vicens Vives, en el conflicte que seguí contra França, Desplà va actuar com a intermediari per oferir el tron de la Corona d'Aragó a Lluís XI. 

La guerra civil es clogué el 1472 amb la Capitulació de Pedralbes; una pau en veritat inusual: sense vencedors ni vençuts. Sense patir-ne, doncs, cap represàlia, tornem a trobar Desplà exercint zelosament els drets feudals mercès a la derogació de Ferran II d'una pragmàtica del seu oncle Alfons el Magnànim que esmorteïa els abusos sobre els pagesos. 

Després de la sentència de Guadalupe, Desplà fou requerit formalment pel Sindicat Remença per tal que s'atengués a les resolucions acordades. Potser va ser un veí seu, Pere Company, qui li va parar els peus? 

Company fou un dels cabdills remences que va prendre les armes el 1484. Acabada la guerra, va ser un dels divuit síndics remences presents a Guadalupe. Després de quatre mesos de negociacions, el rei promulgà l'esmentada sentència i Company fou condemnat a mort, ja que la sentència amnistiava els pagesos però no els seus dirigents. El veredicte, però, restava condicionat: Ferran II el perdonaria si Company l'acompanyava en la conquesta del regne de Granada. I podria ser que se'n sortís prou bé i que tingués una llarga -llarguíssima vida- si aquell remença és el mateix Pere Company que va morir al llit el 25 de gener de 1539.

De Company de Vall a Can Viló 

Pere Company vivia a l'actual Can Viló, a la sagrera d'Alella. Representava la quarta o cinquena generació de la nissaga que hi residia, raó de més perquè l'heretat s'anomenés Company de Vall. Pels volts de 1412, Bernat Company -el seu besavi?- hauria fet una casa del que abans n'eren dues. La casa disposava d'un hort annex i es tenia per Bonanat Jonch; és a dir, la família Company gaudia de l'usdefruit però no per raó de cap establiment, sinó d'un sotsestabliment. Bonanat Jonch, doncs, no tindria el domini directe, sinó la dominació mitjana: "quidem domus dum erant separate et etiam nunch pro ut sunt una tenedo tenent in dominatione media per Bonanatum Jonch dicte parrochie ad censum decem septem solidorum barcinonensium singulis anniis solvendorum, hoc est, medietas in festo Nathalis domini et alia medietas in festo sancti Joannis mensis junii". Probablement, el domini eminent d'una de les finques originàries pertanyia al bisbat, i l'altra a la rectoria "a cens de 2 gallinas" o "a censo de seis dineros y dos pares de gallinas buenas y aceptables", segons les fonts. 

En qualsevol cas, els Company havien de satisfer a Bonanat Jonch un cens de disset sous cada any coincidint amb les festivitats de Nadal i Sant Joan. És possible que, amb els anys, el domini mitjà fos adquirit per un altre pagès d'Alella, Antoni Fontanills, que el 1523 vengué "un censal de pensio divuit sous que rebia sobre las ditas casas". 

El 1439, Joan Company -el seu avi?- confessava tenir en alou de la rectoria una "altra casa cuberta de teulada a cens de una gallina [...] que fou despues pallissa" i que el 1610 fou venuda al sastre Salvi Baró. Sobre les gallines que tocava pagar no hi ha unanimitat, de manera que donem per bo el testimoni que el rector Francesc Talavera deixà escrit al seu llibre de rendes, on s'afirma que "pagaran los dits Companys 5 gallinas de cens fins lo any 1609". 

Tot i el seu antagonisme, els Company se sadollaven i regaven l'hort amb l'aigua procedent de la Casa d'Alella que des de 1511 aquesta venia a la rectoria i que la rectoria, al seu torn, "subvenia" a "un sou de cens per la aigua que sobre eix del safareix". 

La nissaga dels Company de Vall restà vinculada a Alella fins a 1639, data en què Francesc Company vengué el mas al paraire Pau Cerdà, ciutadà de Barcelona. Avui, Can Viló torna a estar en venda.