Com a institució retrògrada, la monarquia borbònica va defensar posicions absolutistes durant bona part del segle XIX que únicament van ser relativitzades per l’extremisme ultramuntà de la seva branca carlina. En aquell context d’opressió i explotació, els corrents revolucionaris catalans –dels socialistes als anarquistes, passant pels republicans– van incorporar La Marsellesa al seu univers simbòlic. Gairebé cent anys després, l’himne per antonomàsia de la Revolució Francesa conservava tota la seva vigència a l’Espanya finisecular, ja que els valors de la Il·lustració –la igualtat, la fraternitat i la llibertat– han estat sempre incompatibles amb la reialesa.
Fills de la terra catalana,
Abans morir que ser esclaus!
Sone ja l’alarmant campana!
Muyran ja’ls opresors malvats!
[...]
A l’arma, ciutadans!
Alsem lo somatent!
Lo airat jovent
banya ses mans
en sanch de vils tirans!
A l’arma, a l’arma, fills del poble,
lo jorn de glòria ja ha arribat!
A les acaballes de segle, en plena restauració borbònica en la persona d’Alfons XII, el dramaturg vitalista Ignasi Iglésias va fer una adaptació del text de Clavé, reduint-lo de tres a dues estrofes. El poeta, que el 1909 va ser escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona per la Unió Federal Nacionalista Republicana de Francesc Layret, manté la invocació als “fills de la terra catalana” i els recorda que és “primer morir que viure esclaus”:
Tots a les armes, fills del poble:
el jorn de glòria és arribat!
Amb nostra causa justa i noble
triomfarà la llibertat.
Avant, avant, plens de coratge!
Lluitem a mort amb l’opressor
vessant la sang sense dolor,
que estem cansats de l’esclavatge!
Armem-nos ciutadans!
Alcem el Sometent!
Ardidament,
petits i grans,
lluitem contra els tirans!
L’any 1977, la Coral als 4 vents va enregistrar una tercera versió de La Marsellesa que refon, en certa manera, les dues anteriors. La imprecació als “fills de la terra catalana” es conserva, així com la crítica als “vils tirans” i als “opressors malvats”. Ara bé, les crides “a l’arma” de Clavé o “a les armes” d’Iglésias són substituïdes per una invitació genèrica – “tots a la lluita” – i s’introdueix un parell de versos totalment inèdits:
Enfront nostre s’alcen innobles
els tirans que ens han subjugat
Morin els opressors malvats
[...]
Mal siga el poble que les penes
suporta amb plor resignat.
Mal siga el poble esclavitzat
que no trenca a trossos les seves cadenes.
[...]
Si un poble és lliure, un és poble fort!
Ressò a la premsa
La penetració de les idees revolucionàries va donar lloc a un gran nombre de publicacions republicanes en què les al·lusions a La Marsellesa van ser constants fins a ben entrat el segle XX. En la seva Història de la premsa a Catalunya, Joan Torrent i Rafael Tasis documenten l’existència de dues capçaleres republicanes que duien per nom La Marsellesa.
L’agost de 1873 va sortir el primer número d’un “periòdich republicà, democràtich, federal” que declarava “la guerra despiadada y cruel als que governin ab procediments reaccionaris i despòtichs”. La publicació va desaparèixer el gener de 1874 amb el cop d’estat del general Polavieja.
Més de cinc anys després –el 24 de desembre de 1879– va aparèixer un altre setmanari amb la mateixa capçalera. El subtítol el definia com a “periòdich democràtich, satirich y no satirich” amb el propòsit de “veure agermanats baix al bandera de la Democràcia a tots los homes que de bona fe aceptin aquell credo polítich”. Un cop més, la publicació va ser suspesa el desembre de 1880, després de 34 números, a causa de les multes i la persecució del règim de la Restauració.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada