L'alellenc Fèlix Amat i el Carnestoltes de Barcelona

Els carnestoltes de Barcelona dels segles XVI, XVII i XVIII se situen, per la seva fastuositat, entre els més importants de tot Europa i, juntament amb els saraus, les farses, les cavalcades, les mascarades i els balls públics i privats, ocupava ben bé una quarta part de l'any. Aleshores, segons Amadeu Carbó (El Carnestoltes a Barcelona el segle XVIIIè), "les celebracions carnavalesques començaven al desembre" -des d'aquest punt de vista cal interpretar la cavalcada de Reis com "una mascarada al servei dels infants"- i duraven fins al Dimecres de Cendra, quan la vella Quaresma posava fi a aquesta disbauxa. 

En paraules de Mireia Campabadal (El carnestoltes a la Barcelona de l'Edat Moderna), "la personificació de la festa en un ninot" i la seva tràgica fi, "predestinada i ineludible", després d'haver-ne fet lectura pública del seu testament, "simbolitza el retorn a l'ordre establert i l'inici d'una nova etapa, la primavera, període de renovació total". L'autora ens recorda que "el diumenge de carnestoltes a la tarda els senyors pagaven als seus criats les millors localitats del teatre i els deixaven les seves robes i joies". En el fons, els etnòlegs veuen en aquest període llicenciós i transgressor un "instrument de legitimació del poder", una mena de "catarsi social" que "en realitat servia per consolidar encara més les posicions socials, de les quals el poble era més conscient quan les capgirava a través de la disfressa". 

En aquella època, explica Campabadal, "les disfresses més habituals són les de personatges històrics, mitològics i exòtics (com les de moro, xinès, egipci i indià), les que impliquen la simulació de canvi de sexe o la representació d'éssers grotescos i estrambòtics". Altres costums i elements lúdics inherents a la festivitat són els banquets, la música "i els balls de tota mena, com ara el dels matutxins (figures grotesques de tradició italiana), la sardana, el ball pla, els jocs al carrer (pilota, argolla, passadeu)", les comparses i les cavalcades. 

El testament del Carnestoltes de Barcelona de 1758.

Com les persones, independentment de la seva edat, gènere o condició social, també la ciutat mudava de pell, "mitjançant cadafals, diversos elements d’arquitectura efímera, edificis i palaus engalanats i enllumenats". En origen, l'epicentre de la gresca se situava al carrer de la Palla i els voltants de la Plaça Nova i del Pi, per bé que al llarg dels segles XVIII i XIX els escenaris es van eixamplar. El Born seguia sent l'indret predilecte de l'aristocràcia, que cada any hostatjava generosament als seus palaus del carrer de Montcada la fictícia ambaixada d'una emperadriu xinesa -la reina del Catai- i el seu nombrós seguici. "Les dames nobles -descriu Campabadal- ocupaven un lloc privilegiat en els cadafals, mentre que la resta del poble contemplava l'espectacle des de finestres i terrats [...] També era costum de representar en un bosc simulat enmig de la plaça una cacera, justes i un torneig en honor a la dama (paper desenvolupat per un jove barbamec), i de dreçar un palau en honor a Carnestoltes a la cruïlla amb els carrers dels Flassaders i del Rec". L'expectació era tan gran, que el 1783 es va esfondrar el cadafal, accident que una crònica sorneguera va atribuir a l'acumulació de tanta gent de pes, "expressió usada amb el doble sentit de gent noble i de gent que pesava molt físicament". Entre els damnificats hi havia el canonge de la Catedral i vicari general Francesc Sans i Sala, germà del noble Ramon, propietari de la masia de can Sans, a Alella. 

En l'altre extrem trobem els balls populars que tenien lloc a l'incipient barri de la Barceloneta, els preferits per la gent de caient humil: criats, cuineres, aprenents... I, entre tots dos, ela Rambla, un lloc extramurs que conservava el caràcter primitiu de riera. Al seu entorn, "les tardes del diumenge, el dilluns i el dimarts abans de Quaresma se celebrava una rua de carruatges" de l'alta societat barcelonina, tal com recull el baró de Maldà en el seu Calaix de sastre. 

Entre l'excés i la repressió

A la seva obra Visions barcelonines, Francesc Curet sostè que "el carnaval és una flor del Renaixement i que la restauració de l'antiguitat clàssica fa que s'esfumin els monstres grotescos de la festa dels Folls, les figures vivents de les gàrgoles gòtiques i els espectres comicotràgics de la Dansa de la mort per donar pas a Arlequí, a Pulcinella i a d'altres personatges de la Commedia dell'Arte". L'eclosió del Carnestoltes estableix, doncs, una clara transició entre l'època medieval i la moderna. La tradició es trobava tan arrelada que l'any 1587 el mateix lloctinent Manrique de Lara va advertir del risc de cancel·lar-la: "assò dels balls y màscaras en temps de carnestoltes està tan arahigat y en hús en esta ciutat que ab difficultat se pot remediar y que lo poble ho sentiria molt". En aquella ocasió la festa va ser suspesa durant tres anys per motius d'higiene i salubritat. Però hi havia altres raons més poderoses: religioses, polítiques i d'ordre públic, ja que la màscara i la disfressa emparaven l'anonimat en la comissió de crims, delictes o bretolades. Des del segle XIV era costum entre les colles de joves llançar-se, amb ballestes o amb la mà, taronges, segó, serradures, confits de guix o, fins i tot, ous podrits. L'historiador García Espuche (La Barcelona de 1700) hi afegeix les fangades, terrades, immundícies i pedres, i el folklorista Joan Amades (El Carnestoltes a Barcelona el segle XIXè) ressenya que "els pastissers guardaven les closques dels ous que durant tot l'any gastaven [...] i per Carnestoltes les omplien de guix [...] Les robes quedaven desgraciades de polsina blanca; el sòl de la Rambla, brut per molt temps, i no hi havia any que algú o altre no prengués mal per la fúria d'algun projectil". Així les coses, el virrei Alexandre de Bournonville va suspendre el "mascaras, disfraços y balls tant de dia com de nits" l'any 1684 pels "abusos y desordes" ocasionats "en los anys passats". 

Com va passar a Alella durant la dictadura de Primo de Rivera, en què l'alcalde va prohibir el ball de Carnestoltes, les circumstàncies polítiques van provocar-ne l'abolició a perpetuïtat l'any 1641, en motiu de la Guerra de Separació, tot i que es va restablir el 1653. També Felip V va suprimir la celebració tot just després de la Guerra de Successió, el 1716, sota pena de "cuatro años de presidio para un noble que se disfrazara y el mismo tiempo de galeras para los plebeyos además de multa de mil ducados a ambos", fins que Carles III la va reinstaurar el 1783 per celebrar la pau amb Anglaterra. 

La literatura carnavalesca 

Ca les Monges, aleshores dita ca n'Amat, a Alella. Imatge: AFCEC.

Experta en la literatura del Setcents, Campabadal (La Reial Acadèmia de les Bones Lletres en el segle XVIII) considera que existeix una "profusa literatura carnavalesca en llengua catalana, que constitueix un cicle temàtic de la història literària". Es tracta de "manifestacions de tota mena, que podien circular manuscrites o impreses (són nombrosos els fulls volanders impresos en els segles XVIII i XIX), anònimes o amb nom d'autor, populars (o popularitzants) o amb voluntat culta, i dins un ampli ventall de gèneres: cançons, goigs, romanços, relacions, cròniques, dietaris, discursos, etc". 

Entre les mostres més cultes i elitistes trobem els discursos que cada any per Carnestoltes componien i recitaven els membres de l'Acadèmia de les Bones Lletres de Barcelona davant dels seus companys. Durant aquell període de l'any, els seus integrants aparcaven la rutina i es prestaven al joc i la dissertació mitjançant la constitució d'una institució paral·lela: l'Academia de Carnestolendas. L'edició de 1736 és especialment prolixa. Els acadèmics es demanen coses com ara Si Carnestolendas ha de ser propriamente del género masculino o femenino, Si se huviessen de señalar hijos a Carnestolendas ¿quáles serían?, Si don Carnestolendas padeció en su vida enfermedad de hipocondria o ¿En qué funda el derecho de Carnestolendas para la impunidad de sus locuras? i fins es plantegen la possibilitat d'admetre'l com a col·lega (Arenga del embaxador de Carnestolendas pidiendo la entrada en la Academia, entre d'altres). 

Dins d'aquest club d'erudits trobem Fèlix Amat i Llentisclar, propietari de la masia alellenca que avui es coneix com a can Cardona o ca les Monges, a la riera de la Coma Clara. El nostre protagonista era fill del noble austriacista Francesc Amat i Grevalosa, comte de Castellar; el qual comprà la finca a les monges de Lestonac l'any 1709 i hi féu construir el pavelló romàntic de la Font de la Salut, guarnit amb diversos plafons ceràmics que actualment s'exposen al Museu del Disseny de Barcelona. 

Els Amat tenien el domicili fixat al carrer de Montcada i durant les festes de carnaval sovint hi acollien saraus aristocràtics, dels quals n'ha quedat constància en dues obres "fonamentals de la literatura setcentista": el Poema anafòric (1720) de Francesc Tegell i el susdit Calaix de sastre del baró de Maldà. El seu autor, Rafael d'Amat i Cortada, era parent i amic íntim de la família i va visitar Alella el 1771. 

En el seu discurs de 1736, Fèlix Amat és l'únic membre de l'Acadèmia que va emprar la llengua catalana. Duu per títol Arbre genealògic d'en Carnestoltes i fou llegit el 3 de febrer; ara fa tot just 280 anys. Campabadal explica que "Amat empra el recurs típic de l'ambaixador d'en Carnestoltes [...] En aquest cas, es tracta del seu rei d'armes, el qual va explicant tots els cognoms dels acadèmics que apareixen a l'arbre genealògic, tot relacionant-los amb elements propis d'aquesta festa [...] a través d'anagrames i jocs de lletres amb els seus cognoms". Heus ací un fragment: