Després de passar cinc dies a la presó, l'Audiència Nacional va deixar dimecres en llibertat vigilada -sense passaports i sense feina, amb les eines de treball requisades- els dos titellaires de la companyia Títeres desde Abajo acusats d'enaltiment del terrorisme per haver mostrat una pancarta en què es podia llegir Gora Alka-ETA durant la representació de l'espectacle La bruja y don Cristóbal, a Madrid. Es diria que la detenció en plena funció dels autors d'una obra que denuncia els muntatges policials per criminalitzar el moviment llibertari és el paroxisme de l'esperpent, sinó fos perquè, també aquesta setmana, la policia espanyola ha posat a disposició judicial un xicot que exhibia una pancarta amb mateix lema quan participava en el carnaval d'Ourense.
S'han tornat bojos, aquests romans.
La millor coartada
ETA es va equivocar quan va seguir més enllà de 1978. No direm que contra Franco els etarres vivien millor perquè s'arriscaven a ser condemnats a la pena capital, de la mateixa manera que tampoc no afirmarem que ara és el PP qui els troba a faltar; però no hi ha dubte que el fantasma d'ETA és un as a la màniga dels populars, sobretot quan les circumstàncies els desborden.
Potser la coartada d'ETA esllangueix com a esquer electoral i ja no es tan obvi allò que sostenia Iñaki Gabilondo fa tot just un any -que "el viejo hueso de ETA aún deja su buen caldo electoral"-, però els ajuda a tancar files i a generar soroll mediàtic. No és l'únic espantall amb què compta el PP per a les seves maniobres d'intoxicació i distracció massiva, ni tan sols el més important, però és un condiment que combina molt bé amb d'altres com el nazisme, l'independentisme català o el populisme veneçolà gràcies a les males arts de personatges com María Dolores de Cospedal i Jorge Fernández Díaz, dignes successors de ministres d'infausta memòria com Miguel Ángel Acebes i Jaime Mayor Oreja.
Per al sociòleg i escriptor Javier Moruna, "al régimen le cuesta cada vez más convencer a los ciudadanos y necesita apelar más a elementos como la fuerza, las leyes restrictivas y al miedo. Es un síntoma de decadencia". És la mateixa lògica que aplicava dimarts el president espanyol al cas català quan advertia que "el gobierno está en funciones, pero la ley, la Constitución y el Estado ni están en funciones, ni están en tregua".
Conflicte polític
S'ha discutit molt si la violència etarra era l'expressió malaltissa d'un conflicte polític. L'Estat ho ha negat sempre, com si això fos una font de legitimitat i reconèixer-hi aquestes connotacions impliqués necessàriament combregar amb la desraó del terrorisme. En general no s'ha reconegut mai aquesta condició a l'adversari i fins se l'ha combatut amb la guerra bruta i la dispersió dels seus convictes, però paral·lelament i sota l'empara de la legislació antiterrorista i de la llei de partits s'ha fet molta política: s'han patrocinat pactes com el d'Ajuria Enea per bandejar l'esquerra abertzale de les institucions, s'han clausurat diaris i ràdios, s'ha confiscat patrimoni, s'han il·legalitzat partits i s'ha silenciat la veu d'una part de la societat en conteses electorals (fins a l'extrem d'usurpar durant quatre anys un govern presidit pel socialista Patxi López), i s'ha processat i empresonat tots i cadascun dels líders de les seves meses nacionals, sindicats i organitzacions juvenils. Sobretot aquells que, en determinats escenaris, podien obrir una escletxa al diàleg, des de Jon Idigoras a Arnaldo Otegi. I la cosa no aflaca: fa pocs dies, el Tribunal Suprem va condemnar el portaveu de Batasuna a sis anys i mig d'inhabilitació perquè un cop surti de la seva cel·la no pugui ser candidat a la lehendakaritza en les pròximes eleccions basques que tindran lloc el mes d'octubre.
Poc o molt, doncs, l'espantall d'ETA continua sent útil al PP i als poders de l'Estat. Fa quatre anys llargs que la banda terrorista basca va deixar les armes, però el Govern espanyol fa com qui sent ploure i es nega a afrontar la resolució definitiva del conflicte (perquè aquesta sí haurà de ser política). Per això es nega a verificar el lliurament de l'arsenal o a facilitar l'acostament dels presos a centres penitenciaris del País Basc i Navarra. Oficialment el tema no forma part de l'agenda del Govern, i continuar abordant la qüestió des de la lògica de l'ordre públic i la seguretat és la millor manera de tenir-la eternament al congelador, a punt per ficar-la al microones.
Tot és ETA
Fins fa un temps, la persecució de presumptes delictes d'opinió associats a l'apologia i l'enaltiment del terrorisme se circumscrivia als rengles de l'esquerra abertzale i, en menor mesura, de l'anarquisme. Ara, aquestes acusacions s'han desbordat i poden afectar ciutadans de tota mena i condició, sobretot si ets internauta.
Els marges de la llibertat d'expressió s'han estret. Ens fan creure que amb les xarxes socials som més lliures i, qui més qui menys, estem tots fitxats i subjectes a la vigilància del gran germà i els serveis d'intel·ligència. Paradoxalment, en els anys del plom estava socialment admès i era perfectament legal realitzar aproximacions totalment desinhibides al fenomen de la violència -la legal, la paralegal i la terrorista- i expressar posicionaments públics molt més hostils al sistema que no pas ara. Només cal fer una ullada a l'escena punk dels 80 i pensar en noms de grups com Kortatu, Parabellum o V Asamblea, i en l'actitud i algunes de les cançons de Barricada, Cicatriz, Eskorbuto, MCD, La Polla, RIP o Vómito; a més d'altres manifestacions de la cultura suburbana com el còmic, els fanzines, les emissores pirates i les ràdios lliures.
Ara tot això s'ha acabat. Les xarxes socials són també un mecanisme de control social, i en molts àmbits del pensament i l'expressió artística sovintegen l'autocensura i la censura prèvia. El cas dels titellaires demostra l'engany de voler confondre expressament representació i realitat, i posa en risc el lliure exercici de la creació intel·lectual, fins al punt que em pregunto si reportatges com La pilota basca i pel·lícules com El caso Almería, Ander y Yul i Días contados -o Makinavaja!- tindrien avui el mateix trànsit per les pantalles que en el seu dia.
Amb Espanya anem de cul
Els viaranys de la política espanyola en aquests darrers lustres i la seva judicialització han laminat les llibertats col·lectives i individuals no sols del món abertzale, sinó les de tots els ciutadans de l'Estat: de Cadis a Xixón, passant per Vallecas. La involució en termes de drets és total i absoluta. I encara més quan a la llotja del Bernabeu coincideixen les idees polítiques del conservadorisme més ranci i les del neoliberalisme econòmic.
Recordo les velles manis independentistes. Aleshores no eren tan nodrides com ara i solia haver espai per bellugar-s'hi. Tot d'una, aturaves la marxa, caminaves uns metres de recules mentre corejaves diverses vegades la consigna amb Espanya anem de cul i, acte seguit, arrencaves a córrer desbocat. Allò que abans era una performance, ara és una urgència social i democràtica. I això és el que espero: que ens desempalleguem ràpidament d'Espanya i de la seva mentalitat inquisitorial i recuperem el terreny perdut.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada