Felip VI, dit 'l'Il·legítim'

Avui, el rei Felip VI, en la seva condició de Cap d'Estat, ha deixat per inútil Mariano Rajoy i ha proposat el líder dels socialistes espanyols, Pedro Sánchez, com a candidat a presidir un govern que no sembla fàcil que pugui formar. 

A Felip VI l'anomenen el Preparat, tot i que segurament li escau més el sobrenom d'Il·legítim. Ja vam explicar que, d'acord amb les lleis dels país i per obra i gràcia d'un jurista alellenc, la casa de Borbó fou declarada dinastia "intrusa" al comtat de Barcelona i, per extensió, a tota la Corona d'Aragó; de manera que un cop emancipades de l'antiga metròpoli, una rere l'altra, les possessions d'Itàlia i Flandes i les colònies d'Ultramar, a Felip VI únicament li quedarien com a vedats de caça Castella i els seus satèl·lits. Però ni tan sols això no és clar. Tot apunta que en un Estat com l'espanyol, que fa bandera de l'imperi de la llei, el primer que se la salta a la torera és el seu màxim representant. Tot plegat em recorda les sàvies paraules de La Polla Records quan cantava allò que "un rey no es rey por voluntad divina, sino porque sus antepasados se lo montaron divinamente". 

Sense necessitat de recórrer a la llosa del franquisme, al·ludirem a dos aspectes -un de conegut i l'altre no tant- que qüestionen la legalitat de l'ascens al tron espanyol del seu ancestre Felip V. Ho farem de la mà d'un altre contemporani del primer Borbó vinculat a Alella: el qui fóra comte de Robres, Agustí Ponts de Mendoza. A mitjan segle XVI, aquest noble aragonès va vincular al seu solar Can Sans, l'antic mas Oliver que la duquesa Violant de Cardona tenia a Alella. A partir de llavors, la casa fou coneguda com la torre del comte de Robres. No debades, es tractava d'una casa fortificada. 

La 'Historia de las guerras civiles' 

El comte tenia el seu domicili habitual fixat a Saragossa i en relació a Alella es va comportar sempre com un propietari netament absentista, cobrant-ne censos i agrers. Arribada el 1705 la guerra successòria a l'Aragó, es va mantenir fidel al nou monarca d'origen francès. L'any següent, les autoritats catalanes van segrestar-ne totes les seves propietats a Barcelona. En aquell context va escriure la seva Historia de las guerras civiles de España, de 1700 a 1708. El llibre original, manuscrit, es conserva a la Biblioteca de Catalunya. Aquesta setmana l'he estat consultant, i ha estat la seva lectura que m'ha inspirat aquest article. 

Tot i que el novembre de 1701 Agustí Ponts fou enviat pel Consell de Cent a la frontera per rebre Maria de Savoia, primera muller de Felip V, la seva filiació borbònica no va ser incondicional. Bé, de fet podríem dir que ni tan sols era un monàrquic a l'ús. Era un aristòcrata aragonès que tenia clar que "los príncipes como personas públicas dependen del derecho de las gentes" (del dret civil, per entendre'ns). Que li ho diguin a la Infanta Cristina, això... El comte va denunciar els abusos i els desordres comesos per l'exèrcit francès sobre la població civil, i, en les seves memòries, va qüestionar la legitimitat del monarca. El qui fóra propietari del llibre entre 1849 i 1891, Antonio Ferrer del Río, va deixar escrit a la primera pàgina que "es lástima que sea tan corto porque es muy notable por la imparcialidad y buen juicio del autor, testigo ocular de los sucesos a los que se refiere". 

El testament de Carles II

Se n'ha parlat molt de la possible falsificació del testament de Carles II a favor de Felip V, tant que fins i tot ha donat peu a una novel·la: Secretum. Com és sabut, el darrer dels Àustries va morir sense descendència. Abans, però, va tenir temps de fer dos cops testament: el 1696 i el 1700. En el primer, el rei va nomenar successor un candidat de consens: l'infant Josep Ferran de Baviera, un vailet de quatre anys que plaïa especialment Anglaterra perquè garantia l'equilibri de forces al continent. El segon aspirant en la línia successòria designat per Carles II era el seu nebot, l'arxiduc Carles d'Àustria. A ell li hauria correspost regnar després que Josep Ferran va morir prematurament el 1699 si el seu oncle no hagués estampat la seva signatura en un nou document d'últimes voluntats en què es nomenava hereu el futur Felip V, nét del rei Lluís XIV de França. 

En les seves memòries, el comte de Robres acusa el "Senado de Castilla" i el cardenal Luis Fernández Portocarrero de provocar aquest gir. El rei -escriu- "era de tiernísima conciencia, conque fue muy natural el que le convenciesen las exortaciones de la púrpura, libre ya del escrupulo en el D[e]recho, de que resultó su testamento admitido de la corte con aplauso universal". Ja aleshores, "era muy conocida la negociación del Señor Luys 14 para este testamento, y muy antigua". I n'explica els motius: "Porque repugnando el ya difunto Rey a mudar las disposiciones de su padre y aguelos le representaron los togados, que no comprendían este caso en q la fecundidad de la Real estirpe de Francia desvanecia el inconveniente de unirse las dos mayores coronas de la Heuropa, q fue el motivo de excluirla de la sucesión los Reyes pasados y por otra parte le sugiria el cardenal graves escrupulos, si dexando sus dominios desarmados, sus erarios exaustos, y demolidas las mexores fortaleças, persistia en no convenir con las pretenciones de la Francia, q armada en el confín poderosamente, amenaçava hierro y fuego en consequencia de desaire, de q no podía auxiliar a sus vasallos los distantes socorros Alemanes". 

A Agustí Ponts hi ha dues coses que el van fer desconfiar. D'una banda, afirmava que "yo bien sé q en un memorial de los Padres Dominicos [...] alegando q no mudó el Rey su testamento en su última enfermedad q fue el mismo año 1696 aconcexado principalmente por su confesor con la sola mudanza de la fecha, y devo creer q los Padres tendrían gran fundamento para imprimirlo, aunque imprimiese lo contrario después en su manifiesto el Almirante de Castilla". I de l'altra, "la intempestiva orden al Conde de Oropesa, sobre su marcha a la corte, ya muerto el rey, de no entrar en ella, me acen sospechar de q tenga fundamento el q quedava governador universal de la monarquia en otro testamento antecedente favorable a la casa Himperial". 

La renúncia expressa de les infantes d'Espanya 

Però tornem un moment enrere i recuperem aquella altra afirmació en què el comte exposava que "el inconveniente de unirse las dos mayores coronas de la Heuropa", la hispànica i la francesa, fou "el motivo de excluirla [a la segona] de la sucesión los Reyes pasados". I aquesta és la mare dels ous. L'autor ens recorda que el 1615 les Corts castellanes van acordar la renúncia de la infanta Anna Maurícia al tron i la de tots els seus descendents quan va ser promesa en matrimoni a Lluís XIII de França. I quan el 1659, la princesa Maria Teresa, germana de Carles II, va ser lliurada als braços del rei Sol com a addenda al Tractat dels Pirineus per segellar la pau amb França, l'acord matrimonial quedà estipulat de la forma següent: "Y para que esta Paz, y Union [...] sea tanto mas firme, durable, è indisoluble [...] assentado el Matrimonio del Rey Christianissimo con la Serenissima Infanta Doña María Teresa [...] nunca jamàs puedan succeder (ni a ella ni sus descendientes) ni succedan de aquí adelante en los Reynos, Estados, Señorìos, y Dominios que pertenecen a S. M. Catholica". 

Així les coses -sostè el comte de Robres-, "si se atiende la ley fundamental establecida en Castilla era preciso que la derogase en Cortes generales pues solas ellas y el Rey pueden derogar leyes q establecen el Rey con ellas", però "ni el q las mismas cortes ayan jurado despues a Phelipe [...] puede haver derogado la ley porque cortes legitimas solo puede convocarlas y celebrarlas Rey legitimo y por todo lo dicho no puede serlo Phelipe". 

Casp i la derivada catalana 

Malgrat decantar-se -com ja hem dit- pel candidat borbònic -ja que "el tiempo y las comunes conveniencias podrían facilitar la eternidad de alianza entre Hespañoles y Franceses"-, el nostre protagonista tenia clar qui era l'aspirant legítim. El comte de Robres traça un clar paral·lelisme entre l'arxiduc Carles i el comte d'Urgell, Jaume II, que el 1413 es va revoltar contra la decisió dels compromissaris d'Aragó, Catalunya i València reunits a Casp d'escollir Ferran d'Antequera com a successor del Martí l'Humà. "Y por las mismas razones q se han alegado, y es cierto, q si el conde de Urgel en el interregno no se uviera sugetado al Tribunal de Caspe nunca se le uviera podido tratar de revelde, por no convenir la declaración".