El rector d'Alella i la seva concubina

Malgrat els esforços del Papa Francesc i de molts cristians de base, la simonia i la depravació sexual segueixen fent molt de mal a l'església catòlica. Ahir, l'amic Joaquim Graupera es va fer ressò de la publicació al diari Ara d'un article de la periodista Sílvia Marimón sobre les visites pastorals al bisbat d'Urgell a principis del segle XIV. La notícia pren com a base les investigacions dutes a terme per l'historiador Josep M. Palau i Baduell per a la seva tesi doctoral. Ni en principi ni en final, el tema no guarda relació amb l'allau de denúncies que aquests dies s'acumulen contra alguns docents del col·legi dels maristes de Sants-Les Corts, però aquest rerefons segurament n'explica el titular, que diu així: Més de la meitat dels capellans desobeïen el celibat al segle XIV.

Segons l'autor del treball, "un 50,8% de les parròquies visitades [els anys 1312 i 1315] tenien clergues que tenien relacions amb dones solteres o casades" i "en alguns deganats del bisbat el percentatge de capellans que tenien concubina era del 77%". Per exemple, el canonge de la Seu d'Urgell (escaient cançó de La Trinca, per cert) tenia tres amants i cinc fills. Era, doncs, un fet habitual i molt estès, sovint tolerat i de vegades consentit expressament. És el cas, per exemple, del rector de Santa Eugènia de Saga, el qual gaudia d'una dispensa del bisbe perquè "patia una malaltia al penis" i, segons ell, "no podia orinar fins que la dona li xuclés el membre". 

També al Maresme

A principis del segle XIV, el panorama al Baix Maresme era igual o pitjor. L'any 1305 el delegat del bisbe de Barcelona relatava que vivien en pecat els rectors d'Alella, Cabrera, Caldes d'Estrac, Sant Andreu de Llavaneres i Sant Vicenç de Burriac, així com el vicari i diversos preveres de Mataró (i no seguim perquè se'ns acaben els pobles, atès que Arenys de Munt ja pertanyia al bisbat de Girona).  

L'any 1991, l'historiador Pere Benito i Monclús va guanyar el premi Iluro amb un estudi sobre la mateixa temàtica i basat en les mateixes fonts documentals que el ressenyat ahir al diari: Les parròquies del Maresme a la Baixa Edat Mitjana, una aproximació des de les visites pastorals (1305-1447). El seu treball va ser, però, molt més ambiciós perquè abasta un període cronològic molt més extens i un nombre superior de visites, la qual cosa ofereix una perspectiva d'anàlisi més àmplia. 

Per a Benito, la relaxació moral dels religiosos era una de les xacres que afligien l'església, però n'hi havia d'altres encara més greus. Entre 1305 i 1447, la parròquia de Sant Feliu d'Alella va ser objecte de catorze visites pastorals. Per als seus feligresos, els principals problemes de relació amb el rector tenien a veure amb l'absentisme i la subdelegació de les seves funcions en favor del vicari a canvi de l'obtenció d'un rendiment econòmic -és el cas, per exemple, de Joan sa Plana (1406)-, així com la confusió que sovint s'establia entre l'exercici de la funció pastoral i la tinença del domini jurisdiccional del terme, com passa amb Arnau Desplà (1382) i Francesc Desplà (1425). Aquest fet afavoria la distracció per part dels rectors dels béns de la parròquia, com el delme del blat i la verema, en benefici propi a través de la comercialització del pa i el vi.

La relaxació moral i la negativa a fer testament o a impartir els sagraments al finat també són objecte de denúncia al visitador, i en tots dos casos les acusacions tenen un mateix culpable. 

Pere Ribaforta 

Pere de Ribaforta era rector d'Alella, pel cap baix, des de 1292. Probablement era natural del Vallès: a la parròquia de Sant Mamet de Corró d'Amunt hi ha un lloc anomenat Ribaforta i, per aquelles dates, el cognom està documentat a Espiells i Sant Esteve de Parets. D'ell es diu, l'any 1305, que té una filla amb una amasiam (amant) vocatur Maria et moratur Barchinone iuxta mare, et dicitur quod dicta mulier est de Vicho, però ell assegura que fa set anys que no hi té cap tracte. 

Davant la reiteració de l'acusació, el 1307 és amonestat amb 50 sous. Aleshores el rector reconeix que la visita sovint al barri de Vilanova de la Ribera, a Barcelona, i que intrat domum suam et bibit secum et comedit pluribus presentibus (entra a casa seva i beu i menja amb ella en presència de molts). També admet que la porta a la rectoria, però al·lega que ho fa únicament per caritat: tamquam amore Dei facit sibi bonum. 

Res no canvia, i el 1309 explica que es veuen cada setmana a Barcelona, però desmenteix que haguessin tingut mai cap criatura. El seu cas recorda, per la durada de la relació, el cas del rector de Llavaneres, Pere Amic, que el 1310 tenia a casa una dona des de feia trenta anys amb la qual tenia descendència. Però qui s'enduia la palma en aquests encontorns era el rector de Cabrera, Jaume Ferrer. Era un fletxa -tot "un pájaro", que diria en Ramon Coll-: vivia amb una amistançada anomenada Jaumeta i sis fills comuns. Li havia jurat amor etern davant l'altar del temple, però no desaprofitava cap oportunitat per practicar la poligàmia amb altres "pedissetes". El rector s'havia fet també les germanes Ramoneta i Elisenda Ponsa, de Lliçà de Vall, la feligresa Elisenda Català i la comare d'aquesta. A les tres darreres, a més, les va prenyar i en va repudiar les criatures. 

A banda de la relació carnal o afectiva, Benito explica que el concubinatge creava "un lligam de dependència econòmica" de la dona respecte del clergue "a causa del seu origen social o del desarrelament familiar", de manera que "per a una majoria de dones de baixa extracció social procedents de la ciutat el concubinatge podia significar una sortida i la consecució d'una certa estabilitat econòmica". 

Els pecats profans 

Les visites pastorals també es feien ressò dels pecats comesos pels feligresos alellencs (fornicadors, usurers, blasfems, adúlters, deutors i aquells qui faltaven a missa). 

El 1305 es diu que Martí de Casajosana va contraure matrimoni amb Saurina de Serra però que no vol solemnitzar-lo, i que Jaume Gurri fornica públicament amb Guillema des Soler, de la qual té un fill. El mateix fa el 1314 Jacobí d'Alella amb na Suau de Teià. 

El 1307 s'acusa Elisenda ses Graces de no voler cohabitar amb el seu marit i de cometre adulteri amb altres homes (maritata adulteratur publice cum multis). El 1413 es denuncia un altre cas: Maria abandona el seu marit, Joan de Puig, i comet adulteri amb un home, amb el qual viu a la parròquia de Santa Maria de Pineda. El mateix any s'excomunica la muller de Pere Serra perquè fa molt que no confessa ni va mai a església a escoltar missa. D'altra banda, s'apunta que Saura, de la parròquia d'Alella, conviu amb el vicari de Tiana però que és vella i de bona fama (senex et bone fame). 

Com és cosins, més endins

Per acabar, ressenyarem un cas incest de l'any 1309: les relació entre Arnau de Soler i la seva cosina embarassada Guillemona sa Sort.