Si fins ara la llei o les normatives sectorials en el món de l'esport punien les accions dels individus o col·lectius específics que les transgredien, ara tot això ha canviat per obra i gràcia del nacionalisme espanyol. Ja no es persegueix la violència física o verbal en els estadis, ara es castiga la llibertat d'expressió. Es tracta, però, d'una persecució selectiva, ja que només censura el comportament i l'opinió política d'una part dels súbdits del Regne d'Espanya: els circumscrits a la comunitat autònoma de Catalunya.
En l'última setmana, l'Estat espanyol ha intentat criminalitzar l'univers simbòlic de l'independentisme català en els terrenys de joc, però ho ha fet de forma tan matussera i maldestre que una vegada més ha esdevingut el millor altaveu de les reivindicacions sobiranistes a escala planetària.
Com ja va succeir amb la negativa a pactar les condicions per a la celebració d'un referèndum d'autodeterminació, el Govern del PP l'ha tornada a espifiar. Mitjançant pressions diplomàtiques, l'Estat pretenia que una entitat de dret privat com la UEFA condemnés a ulls del món l'exhibició massiva de senyeres estelades i els crits d'independència de la final de Champions disputada a Berlín entre el Barça i la Juve. El rebombori que se n'ha generat a nivell internacional ha estat considerable. I tot, per un preu mòdic: la informació esportiva és la més llaminera, i la sanció de 30.000 euros imposada al FC Barcelona per part de la UEFA ha servit perquè tothom conegui el significat de l'estelada i per internacionalitzar encara més el cas dels catalans.
Sens dubte, les autoritats espanyoles han comès un nou error de càlcul: han obsequiat les reivindicacions catalanes amb una campanya publicitària d'abast mundial, a canvi de tustar-nos a garrotades a nivell intern. La participació de la UEFA en aquest contuberni ha estat absolutament imprescindible per donar cobertura al Consejo Superior de Deportes (CSD) i la comissió antiviolència que en depèn perquè actuessin en cascada i complissin l'amenaça que els xiulets contra l'himne espanyol de l'última final de la Copa del Rei no quedarien impunes, com ja va passar el 2009, 2012 i 2014.
I la pregunta és: si aleshores no es van prendre mesures expeditives, què ha canviat? Per què ara sí? I la resposta només pot ser una: per enviar un missatge ferm i contundent als catalans i catalanes de cara a les eleccions plebiscitàries del 27-S. "Espanya no admetrà vel·leïtats".
Efectivament, ahir vam conèixer la identitat dels encartats i l'import de les propostes de sanció per l'escridassada del Camp Nou a la final de Copa disputada entre el FC Barcelona i l'Athletic de Bilbao. Al costat del club blaugrana hi trobem les dotze entitats sobiranistes que van subscriure un manifest a favor de la xiulada -les més conegudes: Sobirania i Progrés, i la Plataforma pel Dret a Decidir- i un particular: l'histriònic Santiago Espot. Per a tots ells es demanen multes mai vistes que sumen un import global de més d'un milió d'euros.
Miopia reial
Les casualitats no existeixen i entre els anuncis de totes dues sancions va tenir lloc la recepció del president Artur Mas al palau de la Zarzuela. El Molt Honorable va arribar "en so de pau", però no es va estalviar l'arrambatge. Com recull la portada d'El Periódico, Felip VI li va donar un "toc d'atenció" i li va recordar els "límits legals" de la seva actuació. La situació ho diu tot d'Espanya: un rei Borbó imposat pel franquisme -el sol nom del qual (Copa del Rei, Marcha Real...) és el desencadenant i el destinatari de la xiuladissa- pretén acoquinar el representant d'una col·lectivitat escollit democràticament. I una setmana després, els bufons de la cort li fan un flac favor a la institució que ell encarna.
La roda de premsa celebrada ahir a la seu del CSD pel seu president, Miguel Cardenal, i el secretari d'Estat per a la Seguretat, Francisco Martínez, va ser esperpèntica. Un i altre van tornar a parlar de "greuge", "falta de respecte" i "menyspreu a tots els espanyols", d'"ofensa intolerable de extrema gravetat" i d'"incitació a la violència". Com van apuntar diversos mitjans, "dado que el Camp Nou es el estadio más grande de Europa (con capacidad para 99.354 espectadores) ha sido la mayor pitada de la historia que se recuerde, rozando los 120 decibelios, similar al ruido producido por un avión despegando".
Deu ser cosa personal meva, però jo ja passo. Si m'escoltés els lladrucs del constitucionalisme espanyol estaria tot el dia agreujat, com milers de catalans. Potser aquests milers d'espanyols -o milions, segons diuen Cardenal i Martínez- que se senten dolguts per la xiulada es prenguin una til·la i passin de tot ells també. O al final serà que l'escola que adoctrina, que els partits que enverinen els cervells de la gent i que els mitjans que manipulen són els espanyols, més que no pas els catalans.
A mi, personalment, aplaudir o xiular un himne o una bandera, o enarborar-ne una en comptes d'una altra, em semblen formes d'expressió més o menys primàries de joia i rebuig. Quan Catalunya guanyi la independència, m'agradaria que qui vulgui fer-ho pugui xiular Els Segadors o eixugar-se el cul amb la senyera. Simplement perquè no hi ha himnes i banderes de primera i de segona categoria. Una mica com la pilota de l'estelada, a la qual li pots etzibar un punxot rere l'altre fins a petar-la sense perill que et posin cap multa per "mancillar y ultrajar los símbolos patrios".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada