04 de setembre 2015

Felipe González i la ruptura emocional amb Espanya

El mateix dia que tornava a la civilització després d'unes setmanes de retir a les muntanyes, Felipe González signava una carta al diari més progressista de les Espanyes adreçada 'A los catalanes' que ha aixecat polseguera. Lamento anar de sobrat, però a mi, personalment, ni m'ha sorprès, ni m'ha decebut. Ni per la persona que la subscriu, ni pel moment en què es publica. Quant al contingut, l'article és immund: totalment exempt d'arguments, el seu autor s'alinea -per si algú en tenia cap dubte- amb el discurs oficial de l'unionisme i recorre a aquella fórmula tan gastada de comparar l'independentisme català amb "la aventura alemana o italiana de los años treinta del siglo pasado". De l'estreta col·laboració del PSOE amb la dictadura del general Primo de Rivera no en fa esment, però. Assegura González que "la desconnexió" catalana seria "un despropòsit" que acabaria "en una veritable via morta", "en un estrany acte fallit", en un "aïllament" que convertiria Catalunya en "una espècie d'Albània del segle XXI". Al final i com a bon constitucionalista, l'expresident espanyol expressa una fe cega en l'ordre establert "sea cual sea el resultado electoral". 

Però no em malinterpreteu. Aquest post no és tant una reacció a l'escrit de González, com una reflexió sobre els efectes i les conseqüències que, d'aquí al 27-S, generaran a Catalunya missatges apocalíptics com el seu i d'altres maniobres maldestres que s'activin a la desesperada al servei de la salvaguarda de l'status quo. I això va des de la persecució policial a determinats partits i líders polítics fins al posicionament de la direcció de Foment del Treball a favor de la unitat d'Espanya, passant per la reforma exprés de la Constitució o de la llei orgànica del Tribunal Constitucional. 

Ja cal que s'ho rumiïn dos cops abans de badar boca tots aquests que usufructuen el poder i que mouen els fils des de les altes institucions de l'Estat. En realitat hi ha molts més separadors a Espanya que no pas separatistes a Catalunya, i les seves declaracions estimulen la desafecció. 

Fa poc més d'una dècada hauria estat impossible una reacció tan massiva, i tan unànime, com la que hem llegit, vist i sentit aquesta setmana. Gràcies a les xarxes socials, milers de catalans han expressat als quatre vents la seva opinió sobre la carta de l'expresident. Molts han estat periodistes i opinadors (Bassas, Partal, Sanchis, Villatoro...), però molts més d'altres han estat subscrites per ciutadans. M'atreviria a dir que han estat desenes de milers, com catalans hi havia que van votar les candidatures socialistes durant 20 anys. Entre ells, en voldria destacar especialment tres, totes en castellà: la de l'exdelegat del govern central a Catalunya entre 1982 i 1993, Francesc Martí Jusmet; la del president de Súmate i candidat número 6 de Junts pel Sí, Eduardo Reyes, i la d'un blogaire, José Rodríguez, que es confessa "exsocialista i independentista".  

Decebut, Martí Jusmet escriu al seu Facebook que "en veinte años la reculada ha sido brutal. Y muchos se preguntan si vale la pena continuar así, entre los restos de un Imperio ya muerto [...] La mayoría del pueblo la única cosa que quiere es ser com es, y que le dejen decidir. El catalán medio lo que quiere es ser ciudadano, no súbdito". I rebla: "los realmente nazi-fascistas están entre la Moncloa y el Paseo de la Castellana, y en la lógica anti-política de algún sector de una pseudoizquierda”. 

Indignat, Reyes renega de González i els seus. "Usted y muchos de ustedes siguen diciendo que son socialistas, pero muchos como yo ya sabemos que son: socios y muy listos [...] Ya no somos socialistas porque usted nos engañó, y porque los que vinieron detrás de usted también [...] Váyase a disfrutar la fortuna que ha hecho con sus mentiras, disfrute de su mansión y su yate pero deje en paz a los catalanes, nosotros no les queremos". I afirma: "Catalunya será lo que los catalanes quieran, porque nosotros solo aceptaremos democráticamente lo que digan las urnas"

Analític, Rodríguez constata que "el gran grueso de los actuales independentistas son ex-federalistas, gente de orden, no unos exaltados de extrema izquierda" i n'apunta alguns dels motius. En concret, l'autor corresponsabilitza González del fracàs del sistema autonòmic -"la aplicación de la LOAPA transformó un proceso que en su diseño constitucional iba a ser asimétrico en un desarrollo simétrico"-, del sistema de finançament -"la Generalitat sólo puede decidir sobre impuestos que representan un ridículo 2% de sus ingresos"- i de l'ús partidista del Tribunal Constitucional. Per acabar, el blogaire desemmascara la immodèstia de González i el seu paper en tot aquest afer: "Se presenta como un ciudadano de a pie pero eso es falso, él es ex-Presidente, y eso es una figura institucional, le guste o no. Le pagamos por ello", raó que explica la seva irrupció, tot just ara. "Otra institución del estado español que es utilizada en contra de una parte de sus ciudadanos", sentencia. 

Ruptura total 

Encara que sembli increïble, a tres setmanes del plebiscit la fàbrica d'independentistes del PP-PSOE segueix produint a ple rendiment. Ahir va ser María Dolores de Cospedal (la secretaria general dels populars va dir que "los gobernantes catalanes se creen por encima de ley" i quan això passa "se cae en el populismo y después en la dictadura") i avui, Soraya Sáenz de Santamaría (la vicepresidenta espanyola ha acusat Mas de llançar-se a un procés d'independència "con lo justito" i li ha exigit que "deje de engañar a los catalanes").  

La carta de González s'inscriu en aquesta lògica. Amb ella es consuma la ruptura emocional amb Espanya de desenes de milers de catalans. Acabi com acabi el procés, una cosa és clara: I'idili d'una part del poble català amb el socialisme espanyol s'ha trencat per sempre més. Catalunya ja no serà mai més aquell graner de vots que el PSOE necessitava per intercanviar-se el poder amb el PP. 

I això, que jo jutjo com a positiu per als catalans, crec que també pot ser el millor revulsiu per a la regeneració del que ells en diuen Espanya, o del que en quedi, ja que també es podria complir el vaticini d'Eduardo Reyes: "Le aseguro que Catalunya será un país, una nación independiente, y le seguirán otros cuando demostremos que hay otras maneras, otras formas, de todos y para todos". El mateix González es pregunta de quina Espanya volen desconnectar els catalans: "¿La que excluye también Aragón, Valencia y Baleares?"

Per a mi, el 'señor X' 

Des de fa anys, l'expresident espanyol era per a mi un personatge amortitzat, com ho era també Jordi Pujol. Només els seus pecats fan que els dediqui atenció. Per a molts, González va ser un estadista, tot i que jo l'he considerat sempre un hipòcrita i una mala persona (atributs perfectament compatibles amb el primer).

Personalment em queda la satisfacció de no haver-lo votat mai; ni a ell, ni als seus. Els inicis de la seva trajectòria política els conec sumàriament per via indirecta -el congrés de Suresnes, el pacte constitucional amb la monarquia, els acords de la Moncloa, la pinça a la UCD, la LOAPA i la seva actuació a l'entorn del cas Banca Catalana-, però als 11 anys vaig fer-li creu i ratlla. Va ser en motiu del referèndum de l'OTAN. A casa tothom ho tenia clar i els carrers de Santa Coloma de Gramenet i el Barcelonès Nord eren plens de cartells i murals en contra. Llegint a l'amic Xavier Amat m'adono que deu ser un trauma generacional. Tots dos vam fer la mateixa reflexió: si a Catalunya ha guanyat el no, què hi fem nosaltres, a l'OTAN? I ja ho veieu: en pocs anys vam passar de la campanya socialista De entrada, no a tenir com a secretari general de l'organització l'exministre Javier Solana! 

Aquell mateix any 1986 es va instituir el Plan de Empleo Rural (PER) -un ajut econòmic a perpetuïtat als jornalers andalusos, extremenys i manxecs per evitar la conflictivitat al camp- i després vindrien, sense solució de continuïtat, la llei Corcuera, el terrorisme d'Estat i la corrupció. Ah, i la privatització dels principals oligopolis públics; un favor a les classes extractives que s'ha vist corresposta amb la política de portes giratòries. El mateix González hauria cobrat prop de 566.000 euros com a conseller de Gas Natural en poc més de tres anys. 

Aquests dies, arran de la carta publicada a El País, hem vist circular fotografies gens edificants del personatge; imatges que no s'adiuen gaire amb allò que diu haver predicat al llarg de la seva vida. I no parlem només del dinar amb l'exrei Juan Carlos i José María Aznar, o dels cigars i el iot de 'bon vivant', sinó també dels seus temps a les milícies universitàries, alçant el braç i entonant el Cara al sol. Ell sabrà si era això el que pretenia quan diumenge passat va adreçar-se d'aquella forma tan ufana i tan superba 'A los catalanes'.