La llista hegemònica

A 75 dies del plebiscit del 27-S, el Molt Honorable Artur Mas i Gavarró s’ha sortit amb la seva: hi haurà una llista conjunta que aplegarà un ampli espectre de l’independentisme i ell també hi serà. No, definitivament no és la llista cívica i socialment transversal de què parlàvem fa tot just una setmana; l’única que m’hagués fet trempar: sense polítics, amb personatges públics i professionals reputats, però també amb paletes, estudiants, aturades i perruqueres. 

La que han pactat CDC, ERC, ANC, Òmnium i AMI ja la poden anomenar eufemísticament com vulguin, llista unitària o llista de la societat civil, però no deixa de ser la llista d’en Mas, la llista del president o la llista amb el president que ell mateix va proposar a través de diverses modalitats després del 9-N. Per tot això serà també la llista hegemònica. No l’encapçalarà, però segons les condicions acordades amb els seus socis de coalició Mas tornarà a ser proclamat president de la Generalitat en cas que la candidatura reuneixi els suports necessaris, a les urnes o al Parlament. 

Significa això que hi estigui en contra? De cap manera. Entenc la maniobra i la considero del tot necessària. A qui li interessi, la meva opinió sobre la relació de Mas amb el procés la trobarà condensada aquí.  

Tractant-se d’unes eleccions i no pas d’un referèndum, en condicions de joc net i normalitat política el més natural hauria estat que cada opció ideològica llancés la xarxa en el seu respectiu calador: CDC i Demòcrates de Catalunya al centre-dreta; ERC i MES al centre-esquerra, i CUP-Crida Constituent a l’esquerra radical. Com fa pocs dies defensava encara l’Antonio Baños de Súmate, “anar separats ho trobo molt potent. Molt més que una llista populista, de tots junts. El Quebec, una sola llista. Escòcia, un sol partit. A Catalunya tenim una panòplia de partits independentistes i això és collonut. Si demà proclaméssim la independència, ja tindríem un sistema competent i homologable només de començar. Jo sóc socialdemòcrata. Esperi, que l'hi passo. Jo sóc anarquista. Tranquil, tenim l'independentista que li ho explicarà. Sóc cristià. Doncs passi cap allà”. 

Dissortadament, però, l’escenari era tot un altre. El temps s’escolava, el procés s’esllanguia i calia donar un cop efecte per diverses raons. Una, per tancar les ferides obertes entre CDC i ERC; dues, per acabar amb els retrets recíprocs entre simpatitzants d’ambdues formacions; tres, per no llançar per la borda la feina de les entitats sobiranistes, i quatre, per infondre moral de victòria a la tropa. Molta gent reclamava unitat i alçada de mires, i molta més veia perillar una oportunitat històrica per la supèrbia d’un parell de líders polítics i per la nostra ineptitud col·lectiva. 

El gripau d’Esquerra 

L’acord per a la llista conjunta reserva el número 4 de la circumscripció de Barcelona per a Mas i el número 5 per a Oriol Junqueras. Del número 8 en avall, la candidatura integrarà membres dels partits de Convergència i Esquerra en una proporció del 58-42%. Per compensar la preeminència convergent, els republicans retindrien la vicepresidència del Govern i la presidència del Parlament. No ha estat, per a ells, una decisió fàcil ni exempta de discussions a nivell intern, d’executiva nacional en avall. En general, plana la sensació que Mas ha fet valer la seva posició de força per col·locar Junqueras entre l’espasa i la paret i que, al final, aquest ha hagut de transigir i posar el país al davant del partit. No hi havia cap més sortida: Mas amenaçava de no convocar eleccions i, enlloc d’això, exhaurir la legislatura, la qual cosa equivalia a matar el procés. En contrapartida, ERC hauria pressionat per revisar el full de ruta i rebaixar-ne els terminis de 18 mesos a la meitat. Com diu l’amic Xavier Mir, “malgrat tot (i el tot em pesa com no us arribeu a imaginar), el 27S jo votaré aquesta llista”. Ell poder sí, però segurament alguns vots republicans migraran a la CUP, de la qual ja en parlarem un altre dia. 

Irritativa per Catalunya

En aquests moments tan sols coneixem els cinc primers candidats de la llista conjunta per la circumscripció electoral de la demarcació de Barcelona, però la cosa promet. La lidera Raül Romeva. Com escriu el meu col·lega Xavier Amat, “Artur Mas ha fet canvi de calb al seu equip”, i aquest sí que li agrada. Només de saber-ho, m’he recordat d’una entrevista a Vilaweb que, llegida ara, era premonitòria. Romeva deia això: “l'oportunitat que per a mi ens ofereix el 27-S és que a Catalunya podem fer una cosa nova, podem disposar d'una plataforma que ens permeti d'avançar des del punt de vista de la regeneració política”. 

Bon amic de Junqueras i de Ramon Tremosa, a l’eurodiputat més pencaire que ha posat mai els peus a Brussel·les l’acompanyen dues de les Catalines del Polònia: les expresidentes de l’ANC i d’Òmnium, Carme Forcadell i Muriel Casals. Les seves antigues militàncies a ICV, ERC i el PSUC imprimeixen a la llista una pàtina esquerranosa que ha descol·locat i incomodat més d’un progressista d’upa. Significa això que Convergència es refundarà tornant a la socialdemocràcia que la veure néixer o, pitjor, potser busca fondre’s o confondre’s amb ERC? Ja hi ha qui n’ha fet broma i ha canviat l’acrònim de CiU pel de CiE, o qui, com la periodista Lídia Heredia, ha comès el lapsus de rebatejar-los com a Convergència Republicana de Catalunya; una possibilitat que els republicans refusen. Junqueras ja va deixar clar ahir en una entrevista a RAC1 que la candidatura és un “instrument excepcional concret”, basat en un “compromís detallat, explícit i ràpid” i concebut “a curt termini per fer la independència”. 

El líder republicà ha definit la candidatura com un “projecte de sensibilitats absolutament plural” i s’ha mostrat “content, satisfet i esperançat, amb orgull desbordat i confiança plena que això sortirà bé”. 

No ho veuen igual els antics companys de Romeva, que no s’ho han pres gaire bé i als quals ha escrit, precisament avui, una carta a El Periódico. La coordinadora nacional d’ICV, Dolors Camats, ha dit d’ell que "ha canviat d'equip". El portaveu ecosocialista al Congrés, Joan Coscubiela, sosté que, amb la designació de Romeva, "Mas considera que l'adversari a batre en aquestes eleccions és la llista de confluència del sí que es pot", i Josep Nuet, d’EUiA, assegura que el fitxatge de Romeva “demostra que a la llista del president hi ha nervis per la força de canvi que representa la llista del sí que es pot". Tant de ressentiment ha fet aparèixer una campanya en to de broma que advoca per donar un nou significat a les sigles d’ICV: Irritativa per Catalunya - Bords. 

Potencialitats intactes 

Deixant de banda el que diguin les enquestes –que li són propícies- i quin resultat farà a les urnes, la candidatura conjunta de l’espai central de l’independentisme català té dues virtuts que no té cap altra llista: 

- Una és el ressò internacional d’aquesta aliança. El cas dels catalans torna a la primera línia de l’actualitat i la premsa interpreta l’acord com un rearmament de l’independentisme de cara al definitiu xoc de trens amb l’Estat. La projecció exterior de la candidatura es veu amplificada, a escala europea, pels contactes i l'experiència de Romeva a l'eurocambra. 

- I l’altra és la seva capacitat de revulsiu per imprimir confiança en la victòria i generar titubeig i inseguretat en les files unionistes, fins al punt de motivar la tramitació urgent d’una llei de Seguridad Nacional per part del Govern espanyol que permeti de suspendre l’autonomia i de fer dubtar els partits espanyolistes de la necessitat de confegir una llista contrària que aplegui des del PP a C’s passant pel PSC i UDC. 

Definitivament, jo no la votaré, però li reconec les virtuts i en felicito els promotors. Som-hi, Raül!