ICV: oportunistes, de debò

Durant un temps -ai, il·lús de mi!- vaig creure que en una Catalunya independent jo podria ser d’ICV. Bé, aclarim-ho: potser no ben bé d’ICV, però sí de l’espai de l’esquerra alternativa que aquestes sigles asseguraven representar. D’esquerres i ecologistes, de debò, deia aleshores un eslògan electoral. Us en recordeu? Quin tip de riure... 

Això que he dit al començament és molt gruixut, oi? La veritat és que ni jo mateix no m’ho crec gaire. Lluny d’inspirar-me cap simpatia, sempre he trobat que l’exemple quotidià a escala local de dinosaures polítics d’aquesta formació com Fede Moraleda, a Alella, o Màxim Fàbregas, al Masnou, deia molt poc a favor d’un partit que pretén vendre una altra imatge. Després hi ha el tema de la superioritat moral que atorga passejar-se amb El País sota l'ala, i una bona dosi d'autoodi; ells, que són ciutadans del món. Per què, doncs, m’hauria de sentir còmode sota el paraigua ecosocialista l’endemà de la independència?

ERC com a instrument

És molt senzill: perquè quan els independentistes érem quatre pelacanyes, després del fracàs inicial del procés de Vinaròs i tips de picabaralles internes –jo, que mai no vaig ser ni de Maulets ni de JIR, sinó de Joves d’Alella amb Ràbia (JAAR)-, alguns de nosaltres vam creure haver trobat en ERC un instrument útil per subvertir l’ordre autonòmic. Al final no va ser així perquè la direcció nacional tenia emparaulat un segon govern tripartit amb José Montilla i José Zaragoza, però si mai hagués estat el cas, ERC s’hauria revelat essencialment com l’eina necessària per saltar el mur; una mica com l’Scottish National Party (SNP) o el Parti Québécois.

Encara ara, l’ERC d’Oriol Junqueras -com la de Barrera, Hortalà, Colom o Carod-Rovira- peca d’un contingut ideològic massa difús, i la praxis política darrerament desplegada tampoc no li fa cap servei. Per això, un cop assolida la independència de la mà d’ERC, aquesta es dissoldria o n’ocuparia el centre-esquerra, i les persones compromeses amb el territori i el progrés social hauríem de buscar altres referents. I hauria estat llavors, si ICV hagués estat a l’alçada, quan aquesta podria recollir-ne els fruits. 

Instint de supervivència 

Al final, res no ha anat així. Afortunadament, ERC no té l’exclusiva de l’independentisme -l’hi disputen Artur Mas i el que queda de Convergència pel centre-dreta, i la CUP per l’esquerra- i, malauradament, ICV ha fet figa i s’ha llançat sense condicions al braços de Podemos. Més puta no es pot ser. 

No ha estat cap sorpresa, però sí una decepció. ICV és, probablement, la formació més rastrera de l'arc parlamentari català; la que té l'instint de supervivència més aguditzat. Quan el comunisme va quedar tocat de mort, Rafael Ribó va posar el PSUC en un pot de formol i va abraçar l’ecologisme i el radicalisme democràtic. Encara recordo un escrit de Moraleda a El Full titulat Sóc comunista, i què? en què abominava d'aquest cop timó, però en vindrien d'altres; tots per necessitat: el pacifisme del 'no a la guerra', els acords electorals amb el PSC, els papers per a tothom, el dret a decidir i, ara, Podemos. 

Amb aquest currículum, m’alegro de no haver votat mai Ribó, Saura o Herrera, i això que fins fa tot just un any hauria estat el primer a glossar la gestió interna del tàndem format per Joan Herrera i Dolors Camats. A diferència del PSC, la direcció d’ICV havia sabut preservar la pluralitat ideològica i la integritat orgànica de la formació, fins al punt d’arribar a la reunió de Pedralbes, a les envistes de la consulta del 9N, amb plenitud de facultats. Llavors va tenir lloc la desbandada i va quedar clar que tot havia estat una estratègia per guanyar temps fins a trobar una nova taula de salvació. La sortida de l'exeurodiputat Raül Romeva de la formació en aquell moment ho diu tot. 

Si Herrera va poder votar sí-no va ser, en bona part, perquè els seus companys de viatge i rivals polítics li van donar peixet i van deixar una escletxa oberta als confederalistes. Ell mateix l’ha tancada. No hi fa res que ICV decidís lliurar-se a Podemos com a aliança electoral a les municipals perquè allò no era substancial, però fer-ne d’això una estratègia amb vista a les plebiscitàries del 27-S és una maniobra de gran vilesa. I encara ho és més quan la coalició no sols defuig intencionadament posicionar-se a favor o en contra de l’exercici del dret a l’autodeterminació, sinó que persegueix clavar una falca entre la reivindicació social i la nacional en benefici d’una Espanya que no existeix, ni existirà mai. Introduir nous elements de confusió anant de la mà d'un partit espanyol -espanyolíssim: recordeu les brometes de Pablo Iglesias amb el rei o la seva reunió amb Rodríguez Zapatero i José Bono- en el moment més transcendent del procés, en una cruïlla històrica en què cal tenir les coses clares -o caixa, o faixa-, és gairebé una traïció. Però tant és: també Artur Mas i Junqueras són copartícips d'eternitzar el procés i de no haver convocat les eleccions al Parlament abans de les municipals. 

A la llum de la història i de l'ADN espanyol, si realment ICV aspirés a una relació fraternal amb la resta de pobles peninsulars el que faria seria advocar inequívocament per la independència i, un cop assolida, plantejar la confederació (i esperar que algú a l’altre costat del Cinca se sentís interpel·lat). Tot i que de manera encara molt tènue, dins d’ICV s’ha començat a organitzar un corrent intern que subscriu aquest plantejament. S’anomena Compromís per la Independència i comparteix amb les entitats sobiranistes el full de ruta i la idea que cal obrir un procés constituent circumscrit a Catalunya després del 27-S, sense ingerències. Volen arrossegar els del sí-no i el sí-depèn cap al sí-sí. Els desitjo sort, perquè la necessitaran.