Convergència i Unió: crònica d'una mort anunciada

Aquesta setmana, qui més qui menys ha escrit o piulat sobre Josep Antoni Duran i Lleida i el divorci entre Convergència i Unió; res de CiU, d'ara endavant en direm CDC i UDC i tal vegada només de forma provisòria, fins que prengui forma la "llista amb el president" i es dilucidi quin dels sectors en pugna es queda les sigles històriques del partit democristià. 

La "victòria pírrica" de la direcció d'Unió en la consulta interna i la consegüent trencadissa de la federació han estat celebrades amb rius de cava a les xarxes socials per milers de persones. Com la majoria d'opinadors -i això és molt simptomàtic- jo també me'n felicito, i si no ho he manifestat abans ha estat, en primer lloc, perquè ja vaig buidar el pap contra Duran i Lleida fa un parell d'anys i ara volia abordar la qüestió no des de la bilis i l'antagonisme personal, sinó des d'un punt de vista més reposat. Volia guanyar perspectiva a mida que avançaven els dies i se succeïen les reunions i les declaracions. La concatenació d'esdeveniments ha estat lògica i s'ha cenyit al guió previst des de fa una colla de mesos: a l'avantsala del 27-S, la puta i la ramoneta tenien els dies comptats. 

Qüestió de supervivència

Hi ha qui creia que això no ho veuríem mai, i qui opina que el desenllaç final s'ha produït massa ràpid i de forma inesperada. Quants beneits! També hi ha qui es pensava que Jordi Pujol era el pare espiritual de Catalunya, i després de fer pública la seva confessió -voluntària, o induïda per les clavegueres de l'Estat- va quedar clar que Convergència s'havia de refundar de dalt a baix si aspirava a tenir algun protagonisme en el procés d'independència (ni tan sols, potser, a liderar-lo). La incògnita era saber si Unió també hauria de mudar de pell, o podria seguir fent el seu tradicional paper de rèmora. 

Com ja és conegut -ho explica molt bé el periodista Vicent Partal-, CDC i UDC ja haurien d'haver partit peres en motiu de les eleccions al parlament europeu. El març de 2014, Mas hauria comunicat a Duran que es busqués la vida, que el president havia canviat de parella de ball. Només la por escènica de Junqueras va esguerrar llavors una candidatura sobiranista unitària a Brussel·les i qui sap també si una ulterior entrada d'ERC al Govern de la Generalitat. Des de llavors, CDC i UDC han dormit en llits separats, en espera de trobar una excusa per oficialitzar la ruptura. No ho han estat les municipals del 24-M -hi havia massa coses en joc: alcaldies, consells comarcals, diputacions-, ni ho va ser el nou 9-N -no podia ser-ho: la deserció d'UDC l'hauria feta aparèixer com una traïdora davant l'opinió pública, i la doble pregunta era cosa seva-, però la proximitat d'unes eleccions plebiscitàries el 27-S requerien provocar el trencament com més aviat millor. Com? Simulant una consulta interna a UDC en què la militància fes confiança al comitè de govern del partit, com així ha estat. 

Ara tot està clar: el nucli dur de CDC jugarà fort la carta sobiranista, i una part d'UDC li farà costat. L'altra part, amb l'exconseller Ramon Espadaler al capdavant, va anunciar ahir que es presentarà en solitari a la caça de l'electorat "moderat i tradicional" de CiU. Quant a Duran i el seu ego, veurem quin camí emprenen. 

Xantatge al país 

Em sorprèn que una consulta interna tan fàcil de manipular per part de la direcció del partit hagi estat lloada gloria in excelsis per alguns aduladors, com si els socialistes espanyols no haguessin escollit mai en unes primàries un candidat diferent a l'apadrinat pel partit, o com si les bases republicanes no haguessin deixat Carod-Rovira i el govern tripartit de Pasqual Maragall amb el cul enlaire amb el seu no rotund a l'Estatut. Allò que realment importa de la votació d'UDC són les conseqüències: el trencament de CiU i la reformulació de l'espai de centre-dreta a Catalunya, i la caiguda als inferns de Duran i Lleida. 

Per a mi, el resultat de la votació en termes absoluts és irrellevant. D'entrada, perquè ha estat "una obra mestra del cinisme" -manllevant l'expressió que ha usat la gent d'El Matí- i, en segon lloc i més important, perquè representa només l'opinió d'una selecta minoria de 4.095 persones en un país que té set milions i mig d'habitants. Estadísticament parlant, hi ha un militant d'UDC per cada 3.750 catalans. És ben bé que aquesta gent tenia més càrrecs que militants! 

Deute milionari 

Posem-ho en perspectiva: quatre mil persones són menys que qualsevol municipi mitjà del país. Alella, per exemple, dobla en nombre d'electors el partit de Duran i Lleida. Dit d'una altra manera, Andreu Francisco té més suports que la cúpula sencera d'una força política amb representació a l'eurocambra. No us indigna saber que un col·lectiu humà tan petit -i tan intransigent, en temes com l'avortament o l'eutanàsia- hagi condicionat la vida política, social i econòmica del país durant 37 anys? Vist així, ja ho crec que CiU "ha estat un instrument d'èxit", com remarcava Josep Rull el dia que els fotia la coça al cul. 

Segons dades de la sindicatura de comptes de 2011, el deute d'UDC contret amb els bancs superava llavors els 16 milions d'euros, de manera que tocarien a 4.000 euros per militant. No sembla que s'hagi fet gaire bona gestió. Per molt menys, els paladins de les mútues sanitàries i de l'escola privada han aplicat retallades a la sanitat i l'educació públiques, però és clar, ja se sap, les suites del Palace i els viatges a Florència amb companyia femenina bé s'ho valen... 

Tupinada en tota regla

Quan sostinc que el resultat del procés electoral d'UDC ha estat falsejat ho faig a consciència. Si els votants haguessin tingut una bola de vidre -mama, por!-, aquesta consulta l'hauria guanyada el no. I en condicions normals, també. Però a UDC tot és singular. 

- Començant per l'enunciat mateix de la pregunta. Si la fórmula del 9-N ja va ser enrevessada per donar satisfacció a UDC i ICV, un redactat que incorpora fins a sis condicionants amb els corresponents paràgrafs constitueix una presa de pèl en tota regla. Joan Rigol, que és doctor en Teologia, ha dit avui a Els Matins de TV3 que la pregunta era més difícil d'interpretar que la santíssima trinitat! Tant és així que, decebut després de mesos esperant-ne la concreció, un sector del partit encapçalat per Antoni Castellà va decidir plantar cara a l'aparell i fer campanya pel no. 

Com ha quedat demostrat per l'ús que se n'ha fet, la pregunta era un exercici de confusionisme que admetia qualsevol lectura; un parany ordit rere l'esquer d'una carta als reis. Castellà va denunciar que hi havia partidaris de la independència que van votar sí de bona fe perquè els representants de la direcció els van assegurar que aquesta opció també els incloïa. I sinó digueu-me quin nacionalista de pa sucat amb oli no voldria accedir a la "plena sobirania" amb seguretat jurídica, d'acord amb l'Estat espanyol i sense posar en risc la pertinença de Catalunya a la Unió Europea? 

- En segon lloc hi hauria les irregularitats detectades a les comarques lleidatanes. Com sabeu, la posició oficialista es va imposar als crítics per 1.369 vots a 1.260: tan sols 95 paperetes de diferència a tot Catalunya! A Lleida, en canvi, l'avantatge a favor dels primers va ser enorme: 213 vots a 112. N'explica els motius Xavier Massot al seu bloc: "fa uns tres mesos [...] es van inscriure 168 nous militants, persones comprades (exactament així) amb un cost econòmic realment baix, donada la precarietat econòmica de molts d'ells". 

- I això no és tot. Com a teló de fons tenim el drenatge sistemàtic a què les ínfules de Duran i Lleida han sotmès el cens d'afiliats en els darrers anys. A còpia d'imposar sempre el parer del seu gurú, UDC ha anat perdent una peça a cada bugada i al final n'han quedat poc més que els acòlits. Primer va marxar la gent de Sobirania i Justícia; després va ser el torn del col·lectiu El Matí; el 2012 va tocar el dos l'alcalde de Vic i president de l'Associació de Municipis per la Independència (AMI), Josep Maria Vila d'Abadal, i ara, després del Consell Nacional d'ahir, ha estat l'expresident del Parlament Joan Rigol qui ha decidit de plegar. Com a president del Pacte Nacional pel Dret a Decidir, l'home de la veu greu ha ofert al president Mas la seva "col·laboració instrumental" per articular una gran llista transversal al seu voltant de cara al 27-S. Com ell, sembla que seran molts els quadres del partit que desoiran les instruccions de la direcció i els acords presos en el Consell Nacional i no dimitiran els càrrecs que actualment ocupen, com Castellà, que és secretari d'Universitats i Recerca, i la presidenta del Parlament, Núria de Gispert. 

Fins ara, la correlació del nombre d'afiliats i el de càrrecs públics i de confiança convertia UDC en una agència de col·locació, en la "menjadora" que deia Pujol; un mecanisme òptim per garantir la pau social de portes endins. Si tothom estava aferrat a la mamella, qui gosaria mossegar la mà que el donava de menjar? Ergo, si Castellà i companyia s'han arrenglerat amb el president Mas és, sens dubte, per conviccions i per romanticisme -ells són els "hereus de 1931"-, però també per interès. Les primeres enquestes després del trencament deixen els democristians fora del Parlament, amb una intenció directa de vot de l'1,9% i una projecció del 3%. Amb Duran i Lleida ja no hi ha recorregut. Game over.