Corsu e sempre corsu

L'agenda informativa dels principals mitjans de comunicació a Catalunya i de bona part dels periodistes que hi treballen està dominada pel subconscient espanyol i la crònica de successos. Ens informen, per exemple, de les pluges a Almeria, d'un accident de trànsit a Zamora o de l'últim cas de violència masclista a Badajoz. D'aquesta manera és molt difícil assa-bentar-se que el passat divendres, 17 de maig, el parlament de l'illa de Còrsega va aprovar la cooficialitat de la llengua corsa. 

La disposició -que és fruit del treball de dos anys encapçalat pel conseller regional Pierre Ghionga- preveu la utilització del cors en tots els àmbits de la vida pública, econòmica i social (ensenyament, serveis públics i mitjans de comunicació) amb la finalitat de "protegir-lo, impulsar-lo i normalitzar-ne l'ús". L'acord també contempla un ambiciós pla formatiu especialment adreçat al personal de la funció pública per tal d'establir la paritat entre les dues llengües a l'administració. 

Dels 51 representants electes que integren l'Assemblea corsa, 36 van votar a favor del reconeixement, 11 s'hi van abstenir i 4 es van absentar del debat. La proposta va comptar amb el suport de sis grups: els nacionalistes de Femu a Corsica (11), la marca que aplega socialistes i radicals (10), els comunistes del Front d'Esquerres (6), els independentistes de Corsica Libera (4) i el grup socialdemòcrata (4). 

La dictadura constitucional 

Sens dubte, el debat parla-mentari -amb 112 esmenes!- i el resultat ulterior de la votació són històrics, tant pel que representen -és la primera vegada d'ençà de la fundació de la República Francesa el 1792 que una llengua regional adquireix aquest estatus- com pel procediment, unilateral i radicalment democràtic. No ha estat cap concessió de la metròpoli, sinó que ha estat la cambra de representants del poble cors qui, sobiranament i democràtica, així ho ha decidit. 

No és l'únic paral·lelisme que podem establir amb Catalunya. Se me n'acudeixen alguns més:

 - La joia dels corsos corre el risc d'anar-se'n en orris si, com tot sembla indicar, el Consell Constitucional de la República -l'equivalent al Tribunal Constitucional del Regne d'Espanya-, invalida la reforma. Ho té facilíssim, ja que l'article segon de la norma bàsica francesa només reconeix una llengua, el francès, i l'Elisi segueix mantenint en suspens des de 1999 la ratificació de la Carta Europea de les Llengües Regionals o Minoritàries tot i la promesa electoral del president François Hollande. 

- Però compte. L'Estat francès s'equivocarà si converteix la decisió de l'Assemblea corsa en una victòria pírrica perquè de les humiliacions -i d'això els catalans en sabem un niu- en pot venir la reacció. El 2009, les forces nacionalistes van passar el tall de la primera volta i van arreplegar el 36% dels sufragis en la segona. Molta atenció, doncs, a les eleccions de 2015! 

- Com a casa nostra, els corsos també tenen els seus caragirats: podríem dir que la Unió per un Moviment Popular (UMP) fa el paper del PP i que els republicans d'esquerres segueixen l'estela de Ciutadans. Aquests darrers, comandats pel jacobí François Tatti, en són els més hostils. Van refusar de ser a la sala per no ser-ne còmplices, i tothora parlen de "víctimes", de "por" i de "discriminació" dels corsos en la seva pròpia terra. Us sona, oi? 

La lògica de la dominació 

Seguint Isaiah Berlin, el periodista Alfons Quintà sosté que França és "el principal enemic de Catalunya, més encara que Espanya" i blasma "l'enganyifa dels símbols revolucionaris d'aquell país que han tenyit de fals universalisme allò que, de sempre, només ha estat ferotge imperialisme". I acaba: [França] "és terra d'Estat fort i d'homes dèbils i confusos".

Això darrer no ho sé, però la meva experiència a França -i, sobretot, la meva amistat amb un parell de ciutadans originaris del sud i del nord de l'hexàgon- m'ha servit per constatar la dificultat d'aproximar-se al fet català. La rigidesa de la mentalitat jacobina els ho impedeix. Per a ells, les fronteres són un fet natural incontrovertible i a cada Estat li correspon, per definició, una sola llengua (encara que aquest Estat arribi fins a la Polinèsia). En el fons, és la lògica de la dominació: la xicota de Provença no parla occità perquè "és una llengua morta", i el noi de Lilla parla habitualment "en dialecte" però se'n fot i en fa caricatura quan és fora del seu entorn. En el fons, els dos s'autoenganyen: parlen francès perquè és l'única llengua prestigiada. En aquest aspecte, tinc la impressió que, en el millor dels casos, els francesos ens veuen, als catalans, com a persones bojament -i inútilment- enamorades de les nostres particularitats; però no com a nació. Si fos per mentalitat -i les motivacions geoestratègiques no hi influïssin-, de tots els actors internacionals a escala europea, segurament França seria el més reticent al reconeixement d'una Catalunya independent. 

Si llegiu els comentaris dels lectors a la notícia de capçalera, us adonareu com de ranci pot ser el jacobinisme: tant o més que l'espanyolisme uniformitzador. No hi ha arguments, només veritats absolutes suportades en la superioritat moral i les lleis de la República. I és que quan parlem de diversitat lingüística, també a allà el més semblant a un francès de dretes deu ser un francès d'esquerres. N'he fet una tria i, com veureu, surten els mateixos tòpics que s'esgrimeixen a Espanya en relació al dret a decidir dels catalans (sobre el marc legal, la indivisibilitat de la pàtria, la manca de legitimitat del parlament regional, el poble francès com a únic subjecte de sobirania...) i s'addueixen les mateixes causes per explicar la determinació corsa (la crisi, el clientelisme polític, el racisme) i les mateixes conseqüències (la fractura social, la discriminació per raó de llengua, el trencament de relacions comercials i fins la repatriació de les comunitats emigrants d'un i altre origen). Vegem-ho: 

- La Corse n'est pas une terre indépendante mais un ou deux (je ne sais jamais) départements français constituant une région. 

- Ce qui se passe en Creuse, en Corse ou en Nouvelle Calédonie concerne TOUS les citoyens français. 

- Jusqu'à maintenant la Corse est Française et la loi Française y est appliquée. 

- Quant à savoir si ça regarde les Français évidemment oui puisque de nombreux non corses (je ne sais pas très bien ce qu'est un corse. ADN?) y habitent et son près à l'accompagner mais pas dans n'importe quelles conditions car ils sont aussi CHEZ EUX. 

- Cette co-officialité outre le problème financier est porteuse de dérives clientélistes et de divisions. La Corse est profondément divisée et n'a pas besoin de cela. 

- Il ne peut pas y avoir en France d'autre(s) langue officielle que le français: c'est ainsi depuis Villers-Coteret et je pense qu'en changer marquerait la fin de notre nation. 

- Rien n'empêche les Corses de parler le corse chez eux ou entre eux mais l'imposer aux Corses qui ne le parlent pas ou mal ainsi qu'aux "continentaux" qui habitent la Corse me parait bien outrancier. 

- Le français doit rester la seule langue administrative et officielle. Si, parallèlement, les gens veulent parler leur langue régionale, rien ne les en empêche.

- Bien alors vive la langue bretonne, vive la langue basque, vive la langue catalanne... Ben il ne restera même pas Paris vu qu a Pari le français est une langue en voie de disparition! 

 - S'il vous faut l'assistance de la loi pour péréniser votre culture (bien légitime), c'est qu'elle est tombée bien bas. 

- Quel est le coût d'une telle réforme et qui paye? 

- Ce projet typique du clientélisme local ne sert qu'à faire les yeux doux aux nationalistes et à créer des "machins" pour nommer les copains à des postes bien payés. Ce projet va aussi diviser les résidents (corses ou pas) en locuteurs et non locuteurs. 

- La langue nationale est LE FRANÇAIS, point barre. Que chaque région ai son patois pourquoi pas mais il n'y a qu'une langue officielle en France. 

- Cette co-officialité servira à l'envi à "trier" les bons des mauvais résidents. On est pas loin des valeurs du FN. 

- Si il fallait que tous les corses vivant sur le continent retournent en Corse l'ile s'enfoncerait dans la mer. Pour la catalogne et le pays basque idem. 

I un parell de missatges -ben desencaminats, per cert- sobre els catalans: 

- Ils devraient regarder le désastre qu'a été cette loi votée par les socialistes en Espagne en 2004... Ça a mené à des dérives catastrophiques communautaires avec les catalans. 

- Les catalans du sud ne se sont jamais intégrer dans la communauté espagnole pas contre les catalans du nord non pas de problème avec la communauté française. 

El referent català 

A Còrsega la lògica de la dominació imposada pel colonitzador es reforça amb el turisme -l'île de la beauté, l'anomenen-, la depredació del litoral, l'emigració continental associada al treball en l'administració i les forces armades, i el peus negres que s'hi establiren després de la guerra d'Algèria. L'illa té 305.000 habitants i, segons l'Atles de les llengües en perill d'extinció de la Unesco, el cors és parlat pel 64% de la població. Ara bé, l'Inchiesta sociolinguistica nant'à lingua corsa presentada el 9 d'abril per l'Usservatoriu d'a lingua situa el nombre de parlants entre 86.800 i 130.000, i precisa: "sobretot ancians".

El 1996 vaig fer un treball universitari sobre el nacionalisme cors per al professor Joan Subirats i el 1998 vaig fer una escapada a l'illa. Vaig visitar-la a peu, fent autoestop. I m'hi vaig trobar els dos extrems: la filla d'un general de l'exèrcit francès destinat a la base de Bunifaziu -ociosa en un entorn paradisíac i incòmode alhora amb el medi humà- i Jean-Guy Talamoni, un dels líders de moviment d'alliberament. Aleshores, era diputat de Corsica Nazione i actualment ho és de Corsica Libera. Amb ell vaig tornar de Corti, al centre de l'illa, on exercia com a professor de Dret a la universitat, fins a Aiacciu, on tenia sessió parlamentària. Deixant de banda les consideracions sobre la lluita armada, Talamoni sentia enveja sana pel redreçament cultural i la normalització lingüística a Catalunya. Professava admiració per la immersió a l'escola i per TV3. S'ho coneixia bé, i aspirava a emular-nos. 

Per als catalans, el Quebec, Escòcia i el País Basc -de vegades no sé per què- acostumen a ser els nostres referents. Els corsos, els sards i els occitans ens tenen a nosaltres. I no els podem decebre.