Molta corbata

“Molta corbata i molt poca vergonya”, diu la cançó de La Gossa Sorda. 

Potser no és gaire escaient recórrer al tòpic faller dels ninots indultats, però no me'n puc estar -i no en sóc l'únic- ja que, si no és des del tipisme més delirant, sóc incapaç de capir aquest idil·li que s'ha establert entre una part significativa de la societat valenciana i el Partit Popular (PP) d'aquelles terres i que es remunta, pel cap baix, als temps en què l'ínclit Eduardo Zaplana orquestrava operacions estratègiques tan lluïdes i lucratives com la de Terra Mítica. Després en vingueren d'altres, com la Ciutat de les Arts (i l'afer Calatrava), l'America's Cup, la Fórmula-1, els camps de golf, l'aeroport de Castelló, Marina d'Or i tot el que s'amagava rere el Pla Hidrològic. 

Dit des del respecte i amb totes les reserves amb què cal interpretar la realitat transmesa pels mitjans de comunicació al servei de l'oficialitat, he de confessar que la societat valenciana sempre m’ha semblat un xic excessiva en moltes de les seves manifestacions. Segurament es tracta d’una imatge deformada i en bona part imbuïda pels relats de Ferran Torrent; perquè només des de l'excés -allò que ara el president Alberto Fabra en diu "haver viscut per sobre de les nostres possibilitats"- puc concebre que la ciutadania avalés amb majoria absoluta un directori polític que ha trinxat el país ambientalment, econòmicament i culturalment.

Després d’una llarga travessa del desert sembla que algunes coses estan canviant, perquè de pobrets i honrats n'hi ha hagut sempre a cabassades, com fa la dita. Els sectors nacionalistes, progressistes i ecologistes aplegats a l’entorn de la coalició Compromís han trencat totes les barreres electorals i guanyen adhesions cada dia que passa gràcies a l’articulació d’un discurs il·lusionador i constructiu que desvetlla consciències i que obre la porta a la consolidació d’un tercer espai alternatiu al sucursalisme del Partit Socialista. Però la realitat, ara com ara, és la que és. I Camps ho sabia i per això es fregava les mans en saber que el jutjaria un tribunal popular. 

Un jurat popular... del Partit Popular 

"Sóc innocent i vinc a buscar la justícia que imparteixen els meus conciutadans, confiat i convençut", va dir l'expresident de la Generalitat Valenciana, Francisco Camps, quan va fer ús del dret a l'última paraula davant del tribunal. I així ha estat. Per 5 vots a 4, el jurat popular del Tribunal Superior de Justícia de la Comunitat Valenciana (TSJCV) ha declarat innocents l'expresident Francisco Camps i l'exsecretari general del PP Ricardo Costa del delicte de suborn impropi. Tots dos eren acusats –juntament amb dos alts càrrecs més del govern valencià- d’haver acceptat de bon grat els vestits que els regalava una trama corrupta a canvi de favors polítics en la concessió d’adjudicacions i en l’organització d’actes institucionals o del partit. Les escoltes telefòniques practicades als imputats són escruixidores. 

La radiografia d'Antoni Rubio a l’Informatiu.com  no té pèrdua: “La no culpabilitat no pot esborrar les converses vergonyoses que tots hem escoltat. Eixes gravacions pseudomafioses, com copiades d’un diàleg camorrista d’opereta barata barrejat amb el Virgo de Visanteta i les pel·lícules més ràncies del landisme, ens han mostrat la veritable cara de Camps… El Camps que titlla de fills de puta els periodistes, el Camps que reclama lleialtats per a tota la vida entre floretes d’amistat que arriben a fregar l’erotisme –o, millor dit, la pornografia-; el Camps, en definitiva, que ha fet del País Valencià un dels llocs més endeutats, corruptes i delirants d’Europa”. 

Jurídicament, la sentència absolutòria no s’aguanta per enlloc i és d’esperar que sigui recorreguda davant el Tribunal Suprem. Els quatre imputats en la 'causa dels trages' havien pactat acudir al TSJCV i admetre que van rebre obsequis de luxe per part de la trama Gürtel. Tanmateix, Camps i Costa es van fer enrere a l'última hora i van deixar amb el cul enlaire l’excap del gabinet de Turisme, Rafael Betoret, i l’exvicepresident del govern autonòmic, Víctor Camps, que ja havien presentat un escrit acceptant la seva culpabilitat. Per això, ambdós van ser condemnats a pagar 9.600 euros cadascun, a més de a lliurar les peces de roba regalades per la trama o el seu valor. 

El director de Vilaweb, Vicent Partal, deia fa uns dies que "això és una riota” i que la sentència “no es pot acatar". Certament, el veredicte del jurat popular és un insult a la intel·ligència, la dignitat i la integritat moral, i únicament s’explica pel fet de ser una mostra sociològicament impecable de la manera de fer i de pensar d’una part de la gent del carrer, la majoria silenciosa, per a la qual tot s’hi val. O tot s’hi valia, perquè les manifestacions dels darrers dies al sud del país contra les retallades, barrejades amb la repulsa a l’absolució de Camps, són un símptoma més que alguna cosa es cou al País Valencià. 

Tornant al principi i com diria La Gossa, “senyor pirotècnic, pot començar la mascletà”.