Elogi d'un outsider

Fa tot just una setmana, l'alcalde d'Alella, Andreu Francisco anunciava via bloc i tweet que presentava la seva candidatura a presidir la Federació de la Regió Metropolitana de Barcelona d'Esquerra Republicana de Catalunya (ERC) i tres dies més tard posava en marxa la plataforma web en què explica a la militància qui l'acompanya i per què.

La seva llista fa patxoca, i ja calia que en fes -i molta- perquè la cursa electoral no tenia pinta de ser gens fàcil, ja que s'enfrontava a una altra que, en principi, comptava amb l'aval de la direcció nacional. El candidat de Junqueras per aquesta contesa era un altre: Gerard Piñero, que ja va ser president regional de les joventuts del partit entre 1999 i 2005.

La incògnita, per tant, no s'havia de dilucidar fins al dia 28, en què els militants del partit al Baix Llobregat, el Barcelonès Nord, Maresme, Vallès Occidental i Vallès Oriental estaven cridats a les urnes. Ahir, però, en vam conèixer el desenllaç. Contra pronòstic, Piñero s'ha retirat de la cursa i deixa a Francisco el camí expedit a la presidència. En aquests moments, l'equip de Francisco valora la possible integració d'algun membre de l'altra candidatura a la seva proposta.  

La designació de Francisco avant la lettre té una explicació: s'ho ha treballat. La seva llista, em diuen, és "pencaire" i "solvent". Els qui conec bé ho són: en Xavi Mir, l'Emma Peiró i, sobretot, l'Anna Teixidó; tot un encert. A les seves aptituds -és discret, seriós i tenaç- s'afegeixen les actituds: Francisco és una persona de fortes conviccions que no s'arronsa, ni té por escènica. Personalment m'ho ha demostrat en més d'una ocasió al llarg de dos mandats; en especial quan vam jugar a fons la carta de la desclassificació de la vall de Rials com a sòl urbanitzable en un moment en què, fora de La Garnatxa, només ell hi creia.

La veu del municipalisme

Sense disparar cap tret, Francisco ha guanyat aquesta batalla; una victòria que li reserva un lloc a l'executiva nacional del partit. Aquesta és la clau de volta que explica perquè Francisco s'ho ha jugat tot en aquesta maniobra. I tot vol dir tot: dit per ell mateix, aquesta podria haver estat la darrera passa endavant que feia per ser escoltat i tingut en compte per l'aparell del partit. 

En certa manera podríem dir que s'hi havia vist abocat; que no li havien deixat cap més remei. Ell hauria desitjat -com molts altres alcaldes, regidors i presidents de seccions locals d'arreu del país- que el relleu en la cúpula del partit que ha encarnat el tàndem format per Oriol Junqueras i Marta Rovira hagués donat entrada al món local dins l'Executiva nacional. Tot i la petició expressa formulada per l'alcalde d'Alella i avalada per molts altres càrrecs electes perquè la veu del municipalisme comptés amb un representant propi a l'executiva, la nova direcció no s'hi va mostrar prou sensible. Al capdavall i malgrat el discurs oficial de renovació, el joc de les cadires va tornar a asseure a l'entorn de la taula vells quadres orgànics (Eduard López, Marc Sanglas...) pertanyents als diversos sectors o famílies, de manera que el món local només hi és present per la via indirecta: secretaris sectorials i presidents de federacions regionals que són, alhora, alcaldes de les seves poblacions.

Aparentment, res no canvia i Francisco serà a l'executiva com un president regional més. Però Francisco aspira a representar alguna cosa més; aspira a ser la veu del municipalisme d'ERC, que al cap i a la fi és la veu del carrer. I sap de què parla: de la necessitat del partit d'abocar-se en les reivindicacions del món local, i de la urgència per teixir complicitats i bastir ponts de col·laboració amb altres sectors socials. Només així es pot vertebrar un partit fort a la regió metropolitana -un territori complex pel que fa a les identitats nacionals i especialment castigat per la crisi, les retallades socials i les agressions al territori- en el qual si ERC no s'hi consolida serà difícil que l'independentisme avanci cap a la majoria social al conjunt del país.

I si d'alguna cosa pot presumir Francisco és d'haver predicat amb l'exemple. Ho ha fet a escala local, i no només amb vistes a les eleccions -primer amb La Garnatxa (2003 i 2007) i després amb la plataforma ciutadana Sumem per Alella (2011)-, sinó dia a dia. ERC porta tres revàlides electorals trencant motllos a les municipals, mentre el partit segueix fent figa a les nacionals, les generals i les europees.

Potser encara no ho sap, però Junqueras té al seu costat una persona que val.