Ha mort un feixista

Ahir va morir Manuel Fraga Iribarne. Ho va fer a Madrid, al llit i a l’edat de 89 anys. La dreta sociològica espanyola el plany mentre l’esquerra progressista passa de puntetes sobre la seva figura i trajectòria. Fins i tot el president de la Generalitat n’ha lamentat la pèrdua a través d’un comunicat oficial de condol.   

Segons la Casa Reial, “ha mort un gran servidor de l’Estat”. Segons els principis morals de la democràcia i la llibertat –contradictoris, per se, amb la institució monàrquica-, ha mort un feixista.

Ni oblit, ni perdó

Sens dubte, Fraga ha estat un dinosaure de la política espanyola i ell n’era perfectament conscient; per això mai no va renegar del seu passat: “No me avergüenzo de nada de lo que he hecho por España. En mi vida”.  I “en mi vida” vol dir, en aquest cas, mentre visqui.

En democràcia, Fraga ha estat diputat al Congrés (1977 i 1987), eurodiputat a Brussel·les (1987-1989), president de la Xunta de Galícia (1989-2005) i senador (2005-2011), però amb anterioritat va ser secretari general des de 1951 de diversos ministeris i titular de dues carteres en etapes molt fosques i controvertides: una en dictadura (1962-1969), i una altra durant el primer govern de la Transició sota la tutela dels poders fàctics (1975-1976).

Com a ministre d’Informació i Turisme durant el règim del general Francisco Franco, va impulsar una llei de premsa –l’anomenada Llei Fraga- que va rebaixar les restriccions: va canviar la condició de censura prèvia per l’autocensura dels mitjans escrits i va permetre l’edició de les primeres publicacions en llengua catalana d’ençà de la Guerra Civil, després de Serra d’Or.

Com a responsable de propaganda de la dictadura, el seu paper consistia a maquillar la realitat dins i fora de les fronteres: seu és l’eslògan Spain is different encunyat per atraure el turisme europeu de sol i platja, i seva és la versió oficial que descrivia com a suïcidi l’assassinat de l’estudiant Enrique Ruano, llançat al buit per la policia.

Però de la seva etapa com a falangista –ell pertanyia al sector blau, en contraposició als tecnòcrates de l’Opus Dei- n’han transcendit dos episodis concrets: el capbussó que suposadament va fer a Palomares (Almeria) després que un bombarder B-52 nord-americà es precipités al mar i n’escampés el material radioctiu que duia, i la firma que va estampar sense miraments sobre la sentència de mort al dirigent comunista Julián Grimau. Dos ministres s’hi van negar, però no pas Fraga.

Mort el dictador, va ocupar provisionalment el ministeri de Governació sota la presidència interina de Carlos Arias Navarro.  Es tractava de deixar-ho tot “lligat i ben lligat” en una transició modèlica cap a la monarquia parlamentària, i Fraga va esdevenir l’amo del carrer: la policia va assassinar cinc manifestants que s’havien refugiat dins la catedral de Vitòria –ens ho recorda Lluís Llach, a Campanades a morts-, i els elements de l’extrema dreta operaven amb impunitat absoluta sota les sigles del Batallón Vasco Español i els Legionarios de Cristo Rey, en connivència amb els cossos i forces de seguretat de l’Estat. Ho van fer a Montejurra (Navarra) per escapçar el nou carlisme d’arrel autogestionària, i ho van fer contra els militants abertzales refugiats a l'altre costat de la muga.  

De ‘pare’ de Constitució al desastre del ‘Prestige’

Lluny d’ingressar a la Unió de Centre Democràtic (UCD), Fraga va fundar l’any 1976 Aliança Popular; un partit inequívocament de dretes com ho demostra el fet que promogués l’abstenció en el referèndum sobre la Constitució, tot i que Fraga n’havia estat un dels seus ponents. Per aquest motiu és considerat un dels pares de la Carta Magna.

En l'actualitat, i ja sota unes noves sigles, el Partit Popular (PP) aglutina sense fissures l’espectre electoral que va del centre-dreta a l’extrema dreta i ha convertit la defensa i sacralització de la Constitució en la raó de la seva existència. Aquests són els principals mèrits amb què els autodenominats 'partits democràtics' pretenen fer taula rasa del passat franquista del personatge.

A la seva homologació democràtica també hi ha contribuït el fet d’haver estat el candidat més votat a les eleccions al Parlament gallec en cinc ocasions (1989, 1993, 1997 i 2001 i 2005), les quatre primeres amb majoria absoluta. El seu èxit s’explica, en part, per l’adopció d’un galleguisme de tall popular –però inofensiu per a Espanya i perjudicial per al prestigi i l’ús social de la llengua gallega- i la reproducció d’una xarxa clientelar basada en el caciquisme rural. I va ser precisament com a president de la Xunta que Fraga va cometre l’oprovi i l'escarni de dispositar flors sobre la tomba de Lluís Companys en motiu d’una visita a Barcelona acompanyat del seu homòleg català, Jordi Pujol. Ell, que el 2007, en una entrevista a El Faro de Vigo, va comparar a Franco amb Napoleó. "El franquisme ha assentat les bases per a una Espanya amb més ordre", va assegurar.

Només el desastre ecològic i la ineptitud de les autoritats del PP a l’hora d’abordar la crisi i de salvaguardar el litoral i el sector pesquer de l’arribada massiva del cru vessat en el naufragi del petroler Prestige van posar fi al seu regnat al capdavant de la Xunta, gràcies a la mobilització ciutadana duta a terme per la plataforma Nunca Máis.

Aleshores, el vicepresident espanyol era un altre gallec, Mariano Rajoy, per a qui allò no era cap marea negra, sinó uns simples "hilitos con aspecto de plastilina”.

Avui Rajoy governa Espanya i ahir Fraga va morir al llit: una mostra més de l’amnèsia de la societat i la Justícia espanyoles a l'hora de retre comptes amb el passat.