Valent-se del cop d’Estat que ha suposat l’aplicació de l’article 155 de la Constitució per suplantar el govern legítim de Catalunya, el ministre espanyol de Cultura ha decidit no recórrer la sentència d’un jutjat d’Osca de primera instància i ha ordenat que la Generalitat doni compliment a la sortida del Museu Diocesà de Lleida de 44 peces d’art procedents del monestir de Sixena amb destinació a aquesta població aragonesa.
L’anunci d'Íñigo Méndez de Vigo ha estat celebrat de forma entusiàstica com una autèntica venjança per les autoritats i bona part de l’opinió pública aragoneses, que han convertit un afer patrimonial en una batalla política. Com ja vam dir en una altra ocasió, els tres litigis que enfronten el govern aragonès amb la Generalitat de Catalunya per la seva tinença són una gran hipocresia. Parafrasejant l’escriptora de la Franja Mercè Ibarz, “la pregunta no és per què l’ha comprat o se n’ha fet càrrec Catalunya, sinó perquè l’Aragó no s’ha ocupat mai del seu art religiós”. I qui diu l’Aragó -constituït en comunitat autònoma el 1982-, diu l’Estat espanyol, que al llarg del segle XIX va efectuar diverses desamortitzacions de propietats de l’església per eixugar el seu deute públic, la qual cosa va contribuir a la venda, pèrdua i sortida del país de nombroses obres d’art.
El monestir de Sixena no va ser alienat, però el seu estat de conservació era ja deplorable a mitjan segle XIX davant la indolència dels reis d’Espanya. En la Crónica del viaje de sus majestades y altezas reales a las Islas Baleares, Cataluña y Aragón en 1860 es relata la trobada a Bujaraloz, camí de Saragossa, entre Isabel II i “tres damas del siglo XII, con su toca ahuecada y blanca, su túnica negra, su justillo del propio color [...] Era una de ellas, la de más edad, ya muy anciana, la muy ilustre señora D. María Rafaela de Ena y Villana, priora del célebre monasterio de Sigena; D. Maria Josefa de Salas, camarera del mismo monasterio; y la tercera Joaquina Marro, media cruz o sirvienta”. Al text s’explica que “la insalubridad del convento les obligaba a pasar largas temporadas en casa de sus familias”, la qual cosa va fer que “a pesar de que el concilio de Trento restableció en todo su vigor la clausura en los conventos de mujeres, el de Sigena alcanzara una exención especial del Pontífice” per poder exclaustrar-se de tant en tant.
La decrepitud i la manca de vocacions eren evidents. La darrera escolana havia ingressat el 1833. “Quince son, entre todas, las que forman la comunidad, encargada de la custodia de ese inestimable monumento histórico, o mejor dicho, condenadas a ver impasibles la ruina de esa joya del arte bizantino. Nosotros -prosegueix el narrador- tuvimos un verdadero pesar al oir a aquellas nobles religiosas, que presentían la ruina del edificio con la desaparición de la comunidad. Les dijimos que el siglo presente no podía echar sobre sí tamaña responsabilidad, y que confiábamos que se pondrían los medios para alejar ese mal”.
I, efectivament, els mitjans els va posar la Generalitat en dues tongades: l’any 1936, en plena Guerra Civil, mitjançant el rescat de les pintures murals de la sala capitular que van sobreviure al foc i saqueig dels revolucionaris, i els anys 80, a través de la compra a l’Ordre de Sant Joan de Jerusalem del fons format per les 44 obres d’art que ara el Govern del PP pretén espoliar.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada