Puigdemont i el precedent belga de Ferrer i Guàrdia

Manifestació a Brussel·les en contra de l'afusellament de Ferrer i Guàrdia.

Dijous passat, el president Carles Puigdemont va rebre a Brussel·les una senyera teixida el 1941 a l’exili algerià i servada per militants del PSUC i ERC i els seus descendents després de l’ensulsiada de la Segona República. "Calia fer arribar la bandera als qui són dels perseguits”, van dir els seus donants. 

Com és sabut, la fugida a Bèlgica d’una part del Govern de la República per burlar la repressió de l’Estat i internacionalitzar el cas dels catalans no és casual. En el passat, la capital belga va ser la destinació triada per altres compatriotes il·lustres que fugien de la Justícia espanyola: el pedagog anarquista Francesc Ferrer i Guàrdia, el 1907; els independentistes Francesc Macià i Ventura Gassol, el 1926, així com l’escriptor i Josep Carner i el comissari general d’Ordre Públic i cap dels Mossos d’Esquadra Frederic Escofet, el 1945, un cop finalitzada la Segona Guerra Mundial. 

Tots ells eren reclamats per les autoritats espanyoles. Ferrer i Guàrdia com a autor intel·lectual de l’atemptat contra el rei Alfons XIII a Madrid; Macià i Gassol com a ideòlegs de l’intent frustrat d’incursió armada de Prats de Molló; Carner en la seva qualitat de diplomàtic fidel a la República, i Escofet després del seu pas pel camp d’Argelers i la resistència francesa. Carner, que ja hi havia estat destinat entre 1936 i 1937, hi va arribar procedent de Mèxic i va guanyar-se les garrofes com a professor de llengua i literatura castellanes a la Universitat Lliure de Brussel·les fins a la seva mort, el 1970. Per la seva part, Escofet va ser nomenat el 1960 ministre delegat a Bèlgica del govern republicà espanyol i va regentar una botiga de queviures fins al seu retorn a Catalunya, el 1978. 

El 1903, amb només 19 anys, Carner va publicar un poema sense títol en què expressava el desig d’envellir en un “pahís” culte i civilitzat. El 1952, el poeta refeia la composició i aquell país prenia el nom de Bèlgica: “M’agradaria fer-me vell dins una ciutat amb uns soldats no gaire de debò, on tothom s’entendrís de música i pintures”. 

El precedent de Ferrer i Guàrdia

En un article al Quadern en català del diari El País, Andreu Missé assegurava el 29 d’octubre de 2009 que “la trajectòria del pedagog, anarquista i maçó català, fundador de l'Escola Moderna, ha tingut un especial interès en un país [Bèlgica] que manté més de 70 carrers amb el seu nom”.

En ocasió del centenari del seu afusellament, Missé explicava que a l’Haute École Francisco Ferrer “es va fer la simulació del judici amb totes les garanties jurídiques previstes legalment i el resultat va ser l'absolució”, la qual cosa contrasta amb el fet que "en el judici real de Ferrer, el Tribunal no va deixar presentar gaires proves especialment diverses de testificals que acreditaven la impossibilitat material de les acusacions”. 

A més de la manca d’imparcialitat i de garanties processals dels tribunals espanyols, l’article ressalta un altre aspecte innovador de l’Escola Moderna que avui també perilla a Catalunya per raons de llengua. Així com Ferrer era injuriat pels sectors més catòlics i reaccionaris perquè creia que “la coeducació dels pobres i dels rics facilita el contacte entre els uns i els altres en la innocent igualtat d'infància” i defensava que “a través de la igualtat sistemàtica de l'escola racional es pot construir la bona escola necessària i reparadora", els reaccionaris d’avui dia demanen la segregació a l’escola pública dels alumnes segons quina sigui la seva llengua materna. 

La ingerència espanyola 

El 27 d’agost de 2010, el periodista Xavier Theros va publicar un revelador article titulat La estatua de la discordia al diari El País (avui, segurament, ja no seria posible) en què relatava les pressions de la monarquia espanyola per forçar “la retirada del monumento al pedagogo Ferrer i Guardia” a Brussel·les. Els paral·lelismes amb el moment actual són enormes, per la qual cosa reproduïm el text gairebé íntegre amb algunes acotacions. 

Diu així: “En 1909, el gobierno español creyó poder tapar el violento estallido de la Semana Trágica juzgando y condenando a un inocente, a quien las autoridades eclesiásticas consideraban su peor enemiga [els Jordis, consellers i president]. Sin embargo, aquel juicio sin pruebas provocó una gran campaña de protesta en todo el mundo [...] Figuras del arte y la cultura, seguidos por centenares de profesores y catedráticos de innumerables universidades en todo el planeta [més de 1.800 professors i investigadors signen un manifest a favor del sí al referèndum, i 600 juristes defensen que el referèndum és legal], mostraron su rechazo hacia aquel crimen.   

Si hubo un lugar que centralizó la defensa de Ferrer fue Bruselas, donde en 1911 se erigió un monumento al pedagogo catalán en la plaza de Santa Caterina. El pedestal era obra del arquitecto Adolphe Potente y la estatua del escultor August Puttemans. La embajada española no pudo persuadir al alcalde liberal de la ciudad —Adolphe Max— para que lo prohibiera. Por aquellas mismas fechas, en el reino de Alfonso XIII se arrestaba a cualquier ciudadano que tuviese en su casa un retrato del padre de la Escuela Moderna, acusado de apología de la violència [avui dia, la Junta Electoral ordena la requisa de pancartes i prohibeix l’ús del color groc en l’espai públic]. En vano se propuso cambiar el nombre de la calle Sant Pere més Baix y ponerle Ferrer i Guàrdia [ja s’han formulat les primeres sol·licituds per dedicar carrers i places a l’1-O].

En un artículo anónimo publicado en ‘La Vanguardia’ el 10 de noviembre de 1911 se decía que Bélgica era: “Un país pequeñito pero aficionadísimo a meterse donde no le llaman [aquest cop, la regidora del PP d'Alella, Annerose Bloss ha tret a passejar el passat colonialista de la monarquia belga al Congo]. En 1913 hubo una petición internacional para revisar el juicio, lo cual enfureció al monarca español que no viajó a la Exposición Universal de Gante [Felip VI també està molt emprenyat]. Al estallar la Gran Guerra, el gobierno de Eduardo Dato intentó organizar una marcha de protesta en Bruselas para pedir la destrucción del ofensivo monumento, mientras muchos ayuntamientos pedían su retirada [“finalment, aquella marxa no es va produir, però el dia 7 de desembre 50.000 catalans s’hi desplaçaran per fer costat al Govern legítim a l’exili”.

Els catalans i l’imperialisme alemany

Gran manipulador de la història, el nacionalisme espanyol acostuma a amagar les seves preferències germanòfiles i nacionalsocialistes durant les dues grans conflagracions del segle XX, i tot sovint intenta de fer passar la víctima com a botxí. “El 27 de enero de 1915, el ejército alemán había desmontado el monumento a Ferrer como gesto hacia el monarca espanyol [en l’actualitat, la col·laboració d’Angela Merkel és més discreta i sofisticada]. Fue la única estatua belga que sufrió este trato por parte de las fuerzas ocupantes [també Lluís Companys va ser l’únic president d’un país escollit democràticament capturat i afusellat pel feixisme en el decurs de la Segona Guerra Mundial]. La oposición escribió en el pedestal: “Tienen a Ferrer, pero no el Yser” (el canal de agua donde belgas y franceses habían detenido el avance germano). En Barcelona hubo una gran manifestación de protesta, y en Valencia fue apedreado el consulado alemán [ai, els Països Catalans!]. Periodistas aliadófilos como Torcuato Luca de Tena se quejaron en sus columnas [el fundador del diari ABC, qui l’ha vist i qui el veu!].

Terminada la guerra —y pese a las nuevas maniobras españolas contra ella—, en 1919 la estatua fue recolocada. Aunque como concesión a Madrid se suprimió el nombre de Ferrer. No recuperó su auténtica dedicatoria hasta la caída de la monarquía y el advenimiento de la república en 1931, el mismo año que el ayuntamiento barcelonés aprobó erigirle otra estàtua: durante la Guerra Civil, la plaza Urquinaona y el teatro Borràs fueron denominados Ferrer i Guàrdia, nombre que perdieron en la posguerra [eh, Colau!?].

En la Segunda Guerra Mundial, el abogado antisemita Léopold Flament propuso destruir el monumento. Pero sobrevivió a la ocupación nazi y tras diversos traslados, fue instalada en su actual ubicación frente al paraninfo de la Universidad Libre de Bruselas. En el pedestal puede leerse: “Francisco Ferrer fusillé à Montjuich le 13 octobre 1909, martyr de la Liberté de Conscience”.

Cada any, coincidint amb l’efemèride, una representació de la comunitat educativa li ret homenatge, tal com relata l’alellenca Laura Ruiz en aquest tall de veu de poc més d’un minut a Catalunya Ràdio.