Dues sortides al 21-D

La nit electoral del 21-D va deixar dos titulars: la victòria pírrica de C’s, d’una banda, i el triomf en vots i en escons del bloc independentista, de l’altra. El primer efecte s’esvairà ben aviat -com l’encanteri de la Ventafocs- i per aquest motiu Rajoy, Ábalos, Gay de Montellà i tutti quanti pressionen Inés Arrimadas perquè faci finta d’intentar formar govern encara que l’aritmètica parlamentària ho faci inviable. Es tracta de fer més durador l'impacte en l’opinió pública al preu que sigui; però serà debades, ja que Arrimadas ni tan sols no és la guanyadora moral perquè el seu èxit ha estat a costa de l’esfondrament del PP. 

A C’s li ha passat com a En Comú Podem a les eleccions generals al Congrés de desembre de 2015 i juny de 2016: va ser la força més votada a Catalunya; però la suma de vots i escons d’ERC i PDeCAT la superava. 

Des d’aquesta perspectiva, el resultat de C’s és circumstancial. No pas perquè sigui anecdòtic, ja que ha vingut per quedar-se, sinó perquè és degut a un moment d’excepcionalitat derivat de l’aplicació del 155, la imposició de les eleccions i la repressió de l’independentisme. Ni en l’escenari més procliu als seus interessos, l’espanyolisme no ha aconseguit ni tan sols un empat tècnic. La majoria silenciosa no està, ni se l’espera. Amb una participació rècord del 82%, els independentistes han sumat 35.302 adhesions a les 2.044.038 de l’1 d’octubre, i això els dóna un avantatge de 14 escons i 177.279 vots. 

Malgrat els mals averanys i les males arts de l’Estat, l’independentisme seguirà marcant l’agenda política de Catalunya i condicionant fortament l’espanyola un cop acomplert el primer objectiu: parar el cop i fer palès que el 155 és contrari a la voluntat majoritària del poble català. Ara queda tota la resta: saber què farem, i com ho farem. 

Tot indica que el camí serà llarg, ja que ni Junts per Catalunya ni ERC estan en disposició d’implementar el mandat democràtic de l’1 d’octubre. Hi ha qui opina que el crèdit de la República es va malbaratar l’endemà de la seva declaració. Podem sospitar que l’Estat hi hauria vessat sang, i això impedeix de saber quins tombs hauríem fet tots plegats si l’independentisme no s’hagués creuat de braços els dies posteriors al 27 d’octubre, si el Govern hagués exercit el seu lideratge, si les institucions no s’haguessin lliurat a l’Estat, si els seus treballadors s’haguessin insubordinat, si la tebior de la CUP s’hagués transformat en rebel·lia, o si la reacció d’Albano Dante Fachín i Àngels Martínez s’hagués estès a altres sectors dels comuns. 

Davant la contenció i la por al buit de l’independentisme, les forces del règim no s’han tallat ni un pèl: van activar l’article 155 de la Constitució fent-ne un ús que depassa els límits fixats pel mateix legislador mentre, en paral·lel, la Justícia espanyola “escapçava” i enviava a presó tots els membres del Govern català que no havien fugit. 

Plebiscit legitimista

En la seva ofensiva per terra, mar i aire, el Govern del PP va imposar unes eleccions autonòmiques per donar cobertura legal a la presa del poder executiu i legislatiu a Catalunya per part del bloc unionista, amb l’excusa que calia restablir la convivència, la normalitat democràtica i la lleialtat institucional. Com pronosticaven la majoria d’enquestes, aquell objectiu de màxims no s’ha assolit. No sols això, sinó que interpretat en aquests termes el resultat del 21-D avala el retorn del president Puigdemont i el seu executiu, per la qual cosa les forces espanyolistes centren ara tots els seus esforços a obstruir la recuperació efectiva de l’autogovern i avançar en la destrucció dels mitjans de comunicació i l’escola pública. Desafiat i contrariat un cop més a les urnes, l’Estat ja ha anunciat que ampliarà la persecució judicial de líders polítics i amenaça amb un 155 libèrrim, permanent i indefinit. 

Davant d’aquest escenari hi veig dues sortides, d’entre les moltes possibles. La primera és la més digna i conseqüent, però és alhora la menys operativa, la que difícilment permet sumar nous suports a la causa republicana i la que més aprofundeix la dinàmica de blocs. De fet, el seu objectiu últim seria provocar unes noves eleccions que permetessin a l’independentisme recuperar la iniciativa, renovar líders i millorar-ne els resultats. La segona, en canvi, és més possibilista i obre la porta a una col·laboració amb els comuns i, fins i tot, a la seva participació en un govern de concentració. 

Recanvi independentista

La primera hipòtesi parteix de la premissa que amb els grillons del 155 i la persecució judicial resulta tan impossible moure’s com absurd intentar-ho, sigui quina sigui la decisió del Tribunal Suprem del 4 de gener respecte del futur immediat d’Oriol Junqueras. A diferència del triomf del Front d’Esquerres i la restitució automàtica de la Generalitat presidida per Lluís Companys l’any 1936, ara es tractaria de fer palès davant l’opinió pública catalana i internacional que l’Estat espanyol és el principal enemic de l’estabilitat i del retorn a la normalitat quan comet frau de llei per impedir que es constitueixin el Govern legítim -l’únic aritmèticament possible- i la mesa del Parlament en la forma en què ho estaven abans del 21-D; no per caprici, sinó perquè els seus integrants han tornat a ser escollits com a caps de llista de les respectives candidatures per sufragi universal. Hi tenen tot el dret, ja que cap sentència judicial no els ha negat l’elegibilitat. 

Com tothom sap, l’únic desllorigador a aquesta situació de bloqueig passa per rellevar l’estat major independentista per noves cares -la que més sona és la d’Elsa Artadi, en les files de Junts per Catalunya-, però per això es fa absolutament necessari i convenient precipitar un nou escenari electoral amb noves llistes i nous candidats. El moment triat pot ser ara, la qual cosa ens portaria a votar abans de l’estiu, o quan arribi el moment de les inhabilitacions, d’aquí a un any, segons allò que més convingui a l’estratègia independentista. El raonament és múltiple i és el següent: 

 - Qualsevol nou lideratge ha de ser avalat pels votants (s’ha acabat allò de camuflar-se de número 4 que va fer Artur Mas o de ser ungit del no res com Carles Puigdemont). 

- La repetició dels comicis es faria en un clima més favorable per a l’independentisme, un cop comprovada la seva fortalesa el 21-D. Els 2 milions de vots estarien pràcticament garantits, especialment si al llarg dels propers mesos s’esvaeixen els dubtes sobre el full de ruta del futur govern i les direccions dels partits exhibeixen un esperit mínimament unitari, ja que les seves bases sovint són intercanviables. 

- Probablement, l’unionisme recularia. Després de no aconseguir el sorpasso el 21-D, la seva capacitat de mobilització es ressentiria i la participació difícilment superaria el 75%. Fins aquí la primera solució. 

Obertura als comuns

Anem per la segona. Com ja hem dit, es tractaria de construir una majoria parlamentària -i, a poder ser, també governamental- a l’entorn del sobiranisme i l’oposició al 155. Evidentment, és una passa enrere respecte del 27-O. A la pràctica, es tracta d’un nou inici: un reset que pot obrir noves finestres d’oportunitat (de cara als pactes municipals alternatius a C’s, per exemple) i que és congruent amb els minsos suports en defensa de la unilateralitat que feia la CUP. 

Per començar de bell nou, caldria una nova mesa del Parlament presidida per Xavier Domènech -en reconeixement, també, a la tasca i l’actitud valenta de Joan Josep Nuet- i allargar la mà del govern a CeC i la CUP. Tanmateix, la finalitat no és tant un govern de concentració -que comuns i cupaires sempre defugiran- com establir una dinàmica de treball i col·laboració per tirar endavant una agenda social que faci conscients als comuns de les terribles limitacions econòmiques, financeres i legislatives de tenir intervinguda l’autonomia. 

Tot i que ja no estem instal·lats en la lògica plebiscitària del 50+1 -entre d’altres coses, perquè Europa i Espanya han deixat clar que no l’acceptaran-, cal teixir noves complicitats per bastir una República d'homes i dones lliures. Hem passat de l’apriorisme del tenim pressa a una cursa de fons: el procés pot durar anys i cal acumular forces per a aquest nou estadi. Personalment, em conformaria amb convèncer de la necessitat de ruptura el 30% dels votants del comuns, davant d’un Estat que seguirà sense oferir res que no sigui negació, repressió i càstig. 

Però compte: caldrà gestionar bé les dissensions internes i el col·lapse provocat pel bloqueig exterior, ja que tothora planarà el risc de desembocar en un eventual avançament electoral. Fem-ho, arribat el cas, a l’uníson i en el moment més propici.