Catalunya i el concert basc

Tuit irònic del col·lectiu Kaktus, de Sabadell, sobre Kortatu, 

el grup ensenya de l'anomenat 'rock radical basc' dels anys 80. 

El Congrés de diputats va aprovar ahir la nova llei del concert econòmic i de la quota basca per al període 2017-2021, després de 10 anys de pròrrogues. El nou acord bilateral entre els governs d'Espanya i el País Basc estableix una contribució fixa de 1.300 milions d'euros anuals de Vitòria cap a Madrid i un índex del 6,24% com a base per calcular la quantitat a pagar per sufragar les competències exclusives de l'Estat.

Com sempre, els partits catalans hi van votar a favor; tot i que cada cop més ho fan més per respecte i educació que no pas per simpatia o convicció. Llevat de C's. De moment, el seu president, Albert Rivera, s'empassa el concert "perquè està reconegut a la Constitució", però qualifica el sistema d'"injust i insolidari" i considera que la quota és un "tripijoc polític" per fer la gara-gara al PNB. De passada, Rivera va acusar ERC i el PDeCAT de "voler treure rèdit del cop a la democràcia" del 27 d'octubre, ja que "com a bons supremacistes els agraden els privilegis". 

Amb aquest posicionament, C's no només avança al Govern espanyol per la dreta i es prepara per al sorpasso, sinó que confirma un cop més que és un artifici polític dissenyat per actuar com a recanvi per al PP i el PSOE amb la finalitat de culminar el procés de recentralització de l'Estat sota criteris d'uniformitat encara més expeditius amb l'excusa de la regeneració, l'eficiència i la igualtat de tots els espanyols. Com a producte de laboratori, C's és el resultat d'una fecundació in vitro. Els lletraferits del Foro Babel van concebre la criatura, l'IBEX l'ha bressolada i, un cop ha començat a caminar, la FAES l'ha apadrinada per guiar-ne les passes en l'edat adulta. Malgrat l'aparença, la genètica no falla. En termes històrics, el discurs de Rivera sobre el nacionalisme d'altri en general, i sobre el concert basc en particular, té els seus antecedents en dues tradicions ideològiques del segle XIX genuïnament espanyoles i espanyolistes: el liberalisme reialista, del qual se'n vanta tan sovint, i el republicanisme unitari que, segons algunes fonts, predicaria José María Aznar en la intimitat; car totes dues tenien el carlisme com a enemic acèrrim.

'Fair-play' català

Acudit gràfic del setmanari liberal 'La Flaca' en què l'al·legoria 

de la I República acaba amb el règim foral: "Si el árbol de Gernica 

da estos frutos, procuremos que no vuelva a retoñar".

De sempre, el particularisme foral ha tingut detractors, però fins i tot el Generalísimo Franco va beneir-lo a les províncies rebels d’Àlaba i Navarra. A casa nostra, però, les tradicions polítiques més arrelades sempre han estat respectuoses amb “el privilegi dels bascs”. Descomptant-ne el carlisme, per raons concomitants, tant el republicanisme federal com el catalanisme s’hi han expressat en termes globalment favorables. 

El 1894, el federal Francesc Pi i Margall signava un article sobre Els concerts econòmics com a resposta a l’acusació d’“antinacional” que el diari El Imparcial feia davant la proposta de subscriure’n un per a Barcelona. “Nosaltres, sincerament, l’aprovem i aplaudim”, deia Pi i Margall, qui recordava que la idea, “tot i que no prosperà”, “ocupà ja les Corts de Cadis. A totes les províncies s’intentà aleshores de confiar la imposició i el cobrament de les contribucions que cadascuna considerés necessàries per satisfer la quota que els correspongués”. 

Referint-se justament a Navarra i les províncies basques, el vell republicà es demanava “què té això d’antinacional? L’Estat distribueix anualment les seves despeses entre totes les províncies, quin inconvenient hi ha d’haver en què cada província els cobreixi mitjançant els tributs que consideri més escaients al seu tarannà, els seus costums i la seva especial riquesa?” I prosseguia: “Volem que l’Estat visqui, dins el possible, de rendes pròpies. El que falti per cobrir les despeses nacionals, volem que es reparteixi entre les regions, segons la seva població i riquesa. Lliure queda després cada regió per recaptar-lo com millor li sembli. El que no es pot de cap de les maneres consentir –precisava– és la quota fixa. No sempre són les mateixes les despeses nacionals, i no hi ha cap raó perquè una província, amb menyscabament de les altres, pagui menys del que en el repartiment li pertoca”. 

I ho rematava exposant la proposta dels federals: “Pel nostre sistema, cada regió pot, tant per a les seves despeses com per a les nacionals, escollir el seu règim tributari: imposar el capital o la renda; atacar la producció consum; fer les contribucions proporcionals o progressives; adoptar la declaració o la investigació per conèixer la riquesa de cada contribuent; obrar per administració o per arrendament. Quin mal hi hauria en què fossin diferents els sistemes tributaris?”. Ja aleshores, l’Estat espanyol no aconseguia en la tributació “de sortir dels seus vells carrils: és molt probable que les regions, lliures, obrissin nous i desconeguts rumbs, i trobessin regles més acomodades a la raó i a la justícia. Els nostres diaris, i en general els nostres polítics, confonen la unitat amb la uniformitat, i ho voldrien tot uniforme. Cal que es desenganyin: la uniformitat és la servitud”. 

El 1906, Josep Maria Folch i Torres, des dels rengles del catalanisme d’esquerres, adreçava un escrit Per als de Santander des de les planes del diari El Poble Català en què els traslladava “una impressió de llàstima, de pena i fins de fàstic [...] per la petició de la Diputació i l'Ajuntament de Santander perquè l'Estat no renovi el concert econòmic amb la Bascònia”. L'autor entendria que se sol·licités “una llei general concedint a totes les províncies la facultat de contractar la seva tributació amb l'Estat” com a “moviment que seria honorable i propulsor de la solidaritat entre totes les nacions ibèriques i que mereixeria el nostre suport”, i deixava clar que malgrat “l'anomenada d'egoistes i envejosos amb què ens saluden, en general, les regions d'Espanya [...] les nostres altes aspiracions no reclamem perquè aquest sia més que l'altre, ni per treure drets a aquest altre”.