La violència d’Estat i la decepció europea

Efectivament, el passat 27 d’octubre el Parlament va declarar la República Catalana. Jo ho vaig veure. En directe. Al canal 3/24. Es va donar així trasllat al mandat democràtic sorgit de les urnes del referèndum d’autodeterminació del dia 1. No va ser, però, una declaració solemne. Ni tan sols el president Puigdemont va prendre la paraula, potser per no donar nous arguments a la Fiscalia ni per no furgar en la nafra oberta amb ERC. Només la CUP somreia i alçava el puny. Per contra, els rostres dels diputats i del Govern de Junts pel Sí eren un poema. Potser sí que va ser un acte només simbòlic, o retòric, en previsió de la repressió que s’havia desencadenar. És el dubte que ens queda. Com també ho és que els vots favorables a la independència fossin 70 i si els dos blancs van ser per manca de convicció o bé obeïen a una estratègia per protegir el grup parlamentari de la persecució dels jutges.

Allò va passar un divendres al vespre. Mal dia per posar a caminar una República. Un mal presagi, en definitiva, que va donar pas a un cap de setmana estranyament normal. Va arribar dilluns i ni els Mossos protegien les principals institucions, ni el Govern va apel·lar a la ciutadania per defensar-les. Només Josep Rull va anar a la conselleria en una maniobra de distracció. A mig matí vam saber que la meitat del Govern, amb el president al capdavant, s’havia transferit a Brussel·les i que no tenia intenció de lliurar-se a les autoritats espanyoles. L’altra part, amb el vicepresident al front, va anar a declarar aquell dijous a l’Audiència Nacional i des d’aleshores cria malves entre barrots a Estremera i Alcalá-Meco.

En aquestes circumstàncies tan enrarides i desconcertants va ser com el bloc independentista va escenificar l’únic acte de dignitat que podia fer i va cremar el darrer cartutx abans de lliurar, captiu i desarmat, el control de l’administració catalana al Govern del PP. És l’única diagnosi que comparteixo amb Santi Vila: en aquell precís instant, el moviment independentista perdia “el control de la pilota” per primer cop en set anys. 

Bales i sang als carrers 

Des de ben d’hora, el president va justificar la inacció del Govern de Junts pel Sí davant les informacions versemblants que l’Estat desfermaria una “violència extrema” contra Catalunya molt major que la de l’1 d’octubre. Puigdemont va arribar a dir que no estava disposat a carregar amb morts en la seva consciència. Si aquesta sospita és certa –i la renúncia de la CUP a la via insurreccional li dóna encara més credibilitat–, caldria aportar-hi proves i denunciar-ho oportunament davant l’opinió pública i les instàncies internacionals. I això no vol dir necessàriament fer-ho ara, com ha fet avui Marta Rovira, sinó quan sigui més convenient. 

En qualsevol cas, la reacció virulenta i sanguinària de l’Estat davant d’un “Supòsit Anticonstitucional Màxim” pot explicar en part l’encongiment del Govern, però no en pot ser ni l’única ni la principal excusa, ja que era perfectament previsible, tal com ha demostrat la mentalitat imperial espanyola manta vegades al llarg de la història. Recordem que en els moments decisius Espanya sempre ha retingut Catalunya per la força de les armes i que a Cuba li van caldre tres guerres de descolonització i una intervenció militar nord-americana per desempallegar-se’n. 

I aquí rau el quid qüestió: quan una colònia o un poble minoritzat vol campar lliure només se’n pot deslliurar amb grans sacrificis econòmics i humans o bé mitjançant la interposició d’un tercer. I aquí és on els càlculs de la diplomàcia catalana no s’han complert. La trucada telefònica de Donald Tusk a Puigdemont del 9 d’octubre va ser només un miratge o, encara pitjor, una enganyifa. Si hi teníem cap aliat –la qual cosa encara està per veure–, això segurament ens obligava a plantar cara a l’Estat durant una bona temporada i assumir la trencadissa social als carrers de Catalunya abans no es manifestés obertament aquell suport i s’aturés l’agressió. 

Com Anglaterra el 1713 i la Gran Bretanya i França el 1936, Europa ha fallat als catalans. La UE ha sacrificat els seus valors fundacionals pel pragmatisme i la realpolitik; ha abandonat la democràcia en benefici dels mercats, l’estabilitat i l’Estat-nació, que no és poc! Això sí, ho ha volgut fer dissimuladament i amb una pàtina de civilitat: deixant entreveure que hi ha intercedit perquè l’Estat espanyol aplaqués el seu ímpetu. En realitat, però, Europa i Espanya no tenien cap més sortida, davant la renúncia de la Generalitat a atrinxerar-se, que emprendre el camí del mig entre la demanda d’un referèndum legal i acordat –que era la màxima exigència a la qual podia aspirar l’independentisme– i l’aplicació d’un 155 llarg i cruel que, a la pràctica, hauria dut a la insubmissió generalitzada. 

Com fa el PSC a escala domèstica, Europa pretén penjar-se la medalla d’una aplicació ràpida i indolora de l’article 155, un mal necessari que hauria reduït la intervenció de l’autogovern dels 6 mesos inicialment anunciat pels falcons del PP a una operació quirúrgica d’urgència amb data d’alta per al 21 de desembre. “I l’endemà, tot el ramat a la cleda i problema solucionat”, pensen alguns. 

Ara la moneda és a l’aire. Sortirà cara o sortirà creu, però encara hi haurà partit si l’unionisme torna a ser derrotat a les urnes. Si això succeeix, l’independentisme estarà en disposició de revertir la situació. I Europa, interpel·lada de nou, tornarà a fer-se l'orni. Fins quan?