Passem comptes amb la CUP

Avui fa exactament una setmana que Carles Puigdemont va rellevar Artur Mas al capdavant del Govern de la Generalitat. I tot gràcies a la fermesa de la CUP i a la renúncia a ultimíssima hora de qui s'havia convertit en un tap per al procés. Com explica molt bé l'Oriol Martí, "Mas va jugar a fons la teoria de jocs, una teoria matemàtica que ens ajuda a decidir què farem segons què creiem que faran els altres". 

Una solució 'win-win' 

Durant tres mesos l'expresident va exigir a l'esquerra anticapitalista una sortida de consens en què tothom hi guanyés, i, al final, l'ha patida en les seves pròpies carns. 

Com observa Martí, "una retirada a temps és una victòria. En aquest cas ens beneficia a tots: a nosaltres perquè podrem construir la República Catalana amb cares noves, i a Mas perquè l'allibera de la promesa de no presentar-se més, li permet de renovar el partit i d'agafar embranzida per a les pròximes eleccions. Felicitats, expresident. Has tingut una gran habilitat, has jugat molt bé al Joc de trons, i has fet la millor jugada". Per tant, que ningú no s'enganyi: "Mas ho vol fer quedar com un sacrifici, però també se'n beneficia". 

La paperera de la història 

Objectivament, l'acord assolit pot ser bo -o almenys acceptable- per a la majoria del moviment sobiranista perquè res no s'atura, però inocula el virus de la revenja en un sector de l'electorat convergent -podeu trobar les seves raons en els bitllets de Vicenç Villatoro en què tan aviat parla d'humiliació i linxament com d'amputació, injustícia, exclusió o recel- i resulta del tot inassumible per a l'ala dura de la CUP. En tot just quinze dies, aquesta formació va passar de l'empat "diabòlic" de l'Assemblea Nacional a Sabadell a l'acord acrobàtic del Consell Polític del 10 de gener. Això explica l'acarnissament dels seus portaveus a l'hora de donar-ne a conèixer els detalls. A banda d'una expressió molt desafortunada per referir-se a la construcció social del passat, el diputat Benet Salellas va pecar d'apriorisme quan va sentenciar que "des de la CUP hem enviat Mas a la paperera de la història" juntament amb el pujolisme i els exconsellers Boi Ruiz, Felip Puig i Irene Rigau. 

En paral·lel, Mas ha renunciat a l'acta de diputat i ha incorporat nous ingredients a la seva llegenda. "No vull càrrecs", va dir en el seu comiat com a president, tot i que aquest matí Raül Romeva assegurava a TV3 que "ha de tenir i tindrà un paper rellevant" en la política internacional catalana dels pròxims mesos. 

Faci el que faci, fa temps que tinc coll avall que a Mas no li caldria fer res més per guanyar-se un lloc en el nomenclàtor de Catalunya. Pavellons, places i carrers duran el seu nom d'aquí a vint anys, especialment si això acaba bé. Com ell, Macià i Companys -però també Prat de la Riba o Puig i Cadafalch- van ser figures controvertides i van tenir moltíssims detractors en vida, la qual cosa no els ha impedit de formar part de la nostra particular paperera de la història. 

Ni Mas, ni març 

Extracte de l'article 'Jo no demano perdó', publicat el 5 de gener.

Dels 34 vots en contra, 32 a favor i 1 abstenció del Consell Polític del 3 de gener, als 44 a favor, 7 en contra i 7 abstencions del dia 10. La direcció de la CUP sosté que l'acord parlamentari amb Junts pel Sí compleix el mandat de l'assemblea: "ni Mas, ni març". És veritat això? Sí en el fons, però no en les formes. L'Abel Miravet escrivia al seu mur que "el que ha fet avui la CUP és d'unes conseqüències tremendes dins del partit: assegurar l'estabilitat parlamentària vol dir renunciar al principi assembleari de la mateixa CUP, per tant agrair-los el que han fet..." 

Com passa quasi sempre en aquesta vida, bé està el que bé acaba. El 4 de gener vaig escriure que "en el remotíssim cas que Mas fes un pas al costat" estaríem parlant d'"una jugada mestra de l'Anna Gabriel & Co". Personalment, em trec el barret davant l'evidència del fets perquè des de mitjan novembre jo ja havia claudicat. Aquell article, en el qual em negava a demanar perdó per cedir al xantatge de Junts pel Sí, va donar peu a un interessant intercanvi d'idees amb un militant de la CUP del Baix Llobregat. Sense ànim de polemitzar, el que no tinc tan clar és de quina manera valoren el nou escenari tots aquells que no volien Mas perquè era "una pedra en el camí" de la independència. 

Després d'expiar el seus pecats en un acte públic de constricció en què reconeix "haver posat en risc l'embranzida i el vot majoritari de la població i l'electorat a favor del procés" i haver comès "errors en la bel·ligerància expressada envers Junts pel Sí", la CUP es compromet en "la defensa activa de tots els agents" que han de fer possible "la nova etapa política". El recanvi de Mas per Puigdemont obliga la CUP a "garantir l'estabilitat", "reforçar l'acció del govern" i acceptar un pla de xoc per a emergències socials de 270 milions (una part del qual s'hauria de tramitar amb el nou pressupost) que fins ara era considerat una "estafa". 

Tot plegat es concreta en els dos primers punts de l'acord: 

1. "No votar en cap cas en el mateix sentit que els grups parlamentaris contraris al procés i/o el dret a decidir quan estigui en risc l'esmentada estabilitat" (i així és molt difícil tensar el debat i ser la molla del procés). 

2. "Garantir que dos diputats/des de la CUP s'incorporaran a la dinàmica del grup parlamentari de Junts pel Sí, de manera estable. Participaran en totes les deliberacions i actuaran conjuntament en les preses de posició del grup per tal de donar compliment a allò que està establert en el punt 1" (crec que si tots estem en el mateix vaixell, els 10 diputats hi haurien de participar). 

Catarsi interna

A més, el punt cinquè obligava la CUP-CC a "renovar, tant com sigui necessari, el propi grup parlamentari amb l'objectiu de visualitzar un canvi d'etapa i assumir implícitament la part d'autocrítica que li correspon". Aquest compromís s'ha concretat en dos relleus, els de Julià de Jòdar i Josep Manel Busqueta, que s'afegeixen a la renúncia de Ramon Usall i la dimissió d'Antonio Baños. Tot plegat, un preu caríssim. "Mas tenia dret a morir matant", ha dit algú sense adonar-se que, efectivament, està tocat però no enfonsat. Recordem que durant les negociacions la mateixa CUP li va obrir la porta a voltar amb en Mikimito com a "comissionari per a la internacionalització del procés".

Tot això ha sotmès la CUP a grans tensions. Si fins fa poc els decebuts érem els partidaris de la investidura, ara són algunes de les "organitzacions parasitàries" a les quals al·ludia l'alcalde de Viladamat les que qüestionen la legitimitat de l'acord. "La CUP és condemnada", "ens intervenen políticament el grup parlamentari", "ens prenen dos ostatges" i "se'ns imposa l'acord antidemocràticament, amb fets consumats", diu el comunicat de Lluita Internacionalista. Pel seu costat, Corrent Roig denuncia que els òrgans de direcció de la CUP "no tenien mandat per acordar aquesta entrega a Junts pel Sí" i fa una crida a "revertir-la i evitar l'autodestrucció de la CUP com a força rupturista, anticapitalista i enemiga jurada de la corrupció".   

No som millors

El desgast d'aquests darrers mesos ha fet aflorar la cara més lletja del sobiranisme. Com els pitjors nacionalistes espanyols, molts independentistes han donat bones proves del seu masclisme i la seva intransigència i han demostrat que també poden deixar de ser éssers irracionals per insultar a tort i a dret; però amb dues diferències: els unionistes no s'ataquen entre ells i nosaltres fem moltes més faltes d'ortografia (les més patètiques, "malfullada" i "luxurristes"). 

Enmig d'aquella tempesta algú -no recordo qui, ni on; però sí que es declarava admirador de Mas- va escriure que "molt més que un procés sobiranista, la societat catalana necessita amb urgència -i els sobiranistes els primers- un procés per a la democràcia". 

Amb el nou govern ja constituït, "la nova etapa" que ara s'enceta exigeix altura de mires, ja que l'acord entre Junts pel Sí i la CUP signa la sort dels tres espais per als pròxims anys: el del centre-dreta, el del centre-esquerra i el de l'esquerra alternativa. La disparitat en els discursos de Puigdemont, Munté i Junqueras pel que fa al termini màxim per dur a terme la desconnexió d'Espanya no hi ajuden. Tal com han anat les coses, en aquests moments estem més a prop de l'escenari postreferèndum del Quebec que no pas d'Escòcia. Així que marxeta, nois i noies!