Després de 105 dies llançant-nos els plats pel cap, avui ens hem llevat amb nou estadant al palau de la Generalitat i en un parell de dies més estrenarem el govern que ha de dur-nos fins a la República. Magnífic!
El desllorigador que ha fet possible l'acord in extremis entre Junts pel Sí i la CUP es diu Carles Puigdemont Casamajó; alcalde, fins ara, de Girona i president de l'Associació de Municipis per la Independència. Poca broma: serà el 130è president de la primera institució de govern del país i el quart vinculat a la localitat d'Amer després dels eclesiàstics Francesc de Giginta (1566-68), Miquel d'Alentorn (1635-37, immediatament abans de Pau Claris) i Andreu Pont d'Osseja (1647-49). El segon d’ells va ocupar el càrrec immediatament abans de Pau Claris (esperem que no sigui una premonició i aquest cop el desenllaç ens sigui favorable). Com els seus predecessors, Puigdemont tindrà un mandat breu, de 18 mesos: el temps estimat per afrontar "un període excepcional que va de la postautonomia a la preindependència". "I si en comptes de 18 en poden ser 15, millor", va dir ahir.
El factor territorial
Pel que he vist i sentit fins ara, el personatge em complau i això em fa tenir-hi confiança, en ell i en la bona marxa del procés. A diferència de l'oportunisme d'Artur Mas, expliquen que el seu delfí té conviccions. Em tranquil·litza que sigui un “independentista de tota la vida”; dels de “de pedra picada”, que en diuen alguns, encara que pugui ser "descendent d'una família de tradició carlina" (o precisament també per això). Ahir, en el debat d'investidura, Puigdemont va prometre, literalment, que s'hi deixaria la pell i que no li tremolarien les cames (i això sempre és una garantia de compromís i d'honestedat personals).
Com apuntava Patrícia Gabancho, el factor territorial és important, com també la seva procedència del món municipal. Girona no és can Fanga, raó per la qual Puigdemont estaria al marge de les corrupteles de la troca barcelonina del seu partit. I Amer és una població situada al peu de les Guilleries, el massís on es van fer forts els homes i dones de Francesc de Verntallat durant les dues guerres de remença (1462-72 i 1484-86); una mena de bosc de Sherwood on els pagesos van abolir els mals usos dels senyors feudals. I com recorda en un tuit avui mateix Lluc Salellas, regidor de la CUP a Girona, "els remences ja feien assemblees".
És cert que el nou president no va fer cap esment a la corrupció política en el seu discurs, tot i que hauria estat bé, tal com l’hi van reclamr C's i CSQP, per marcar distàncies amb el pujolisme. Malgrat l'omissió, el recanvi de Mas s’ha revelat com un encert amb un gran potencial: Puigdemont trenca amb les hipoteques del passat, crea les condicions necessàries per eixamplar la base social del sobiranisme i insufla ànims renovats a aquesta nova fase, que és absolutament clau. S'engeguen simultàniament tres processos en paral·lel: un, liderat pel Govern, per a la creació de les estructures d'Estat pròpies -entre elles, un banc central, una hisenda i una seguretat social-; un altre, auspiciat pel Parlament, per a l'elaboració del marc normatiu que ha de permetre la desconnexió d'Espanya sense incórrer en cap buit legal, i un tercer, impulsat per la ciutadania i el món municipal, per a la redacció de la futura constitució de la República. I tot això en un ambient polític de màxima hostilitat: com pronostiquen alguns analistes, en menys de 30 dies es produirà el xoc de trens entre la legalitat espanyola i la legitimitat democràtica catalana.
Tres virtuts i un escenari
"Hem canviat el número 4 per la província de Barcelona pel número 3 de la província de Girona", denunciava ahir la portaveu de C's, Inés Arrimadas. En efecte, Carles Puigdemont és l'hereu polític d'Artur Mas -igual com ell ho va ser de Jordi Pujol, o Rajoy respecte d'Aznar- però això no és cap frau democràtic. El nostre sistema polític no és presidencialista, sinó parlamentari. Com passa al Congrés, al Parlament els electors votem opcions polítiques i el president de l'executiu s'escull entre els diputats de la cambra (o l'alcalde, entre els regidors del ple).
Encara que hagi estat per designació directa de Mas –"jo proposo Carles Puigdemont", va dir utilitzant el verb en primera persona-, hi ha un abisme entre el mentor i el seu successor. D'entrada hi veig tres atributs que poden ser positius per al procés i dels quals anàvem més aviat justets: coneixement de la CUP en primera persona, humilitat i finezza política. Els anticapitalistes lideren l'oposició al consistori gironí i Puigdemont està acostumat a bregar-hi. Almenys en les formes, el successor de Mas traspua humilitat. Després de compartir plató al programa .CAT de TV3, Tian Riba comentava divendres a RAC1 que tenia la percepció d'haver vist el president en funcions reclòs en la seva torre de marfil, "més desconnectat que mai" de la realitat del carrer. "Deixem l'orgull i agafem la dignitat", va proclamar ahir Puigdemont poc abans de prometre al primer secretari del PSC, Miquel Iceta, que no el decebria quan aquest li reclamava "seny, seriositat, calma, prudència i unitat" ja que són virtuts que formen part de la seva praxis política: l'estil gironí.
Quant a la CUP, el nou president va deixar clar que "parlem llenguatges diferents, però coincidim en moltes coses com el procés constituent i l'emergència social. No ens hi volem semblar, encara que tinguem similituds en el pentinat", va dir [en al·lusió al serrell d'Anna Gabriel]. I així arribem a la fina ironia.
Ahir van llambrejar alguns tics -o tocs- britànics, i no tan sols per la tarrufa a l'estil beatle, sinó per aquella la flegma que va exhibir, repartint llenya en la seva mida justa a tort i a dret.
A Inés Arrimadas la va deixar distreta quan li va etzibar que "la grapa del feixisme sobre les nostres vides no la volem mai" a propòsit de l'afusellament de Carles Rahola, i a Miquel Iceta n'hi va ventar un parell que déu-n'hi do, com ara que "el federalisme es demostra federant, especialment quan es tenen responsabilitats de govern" i que dormís tranquil, que "no estarem mai fora de la llei" ja que "estem en una cambra legislativa que fa lleis".
Tot plegat em porta a concloure que Puigdemont arriba en el moment idoni, sense govern a Madrid i amb l'oposició al Parlament més desnortada -com diria Manuel de Pedrolo- que mai.
Junts pel No
L'actitud de tancament en banda exhibida pels diversos grups de la cambra durant el debat d'investidura palesa que l'acord d'estabilitat entre Junts pel Sí i la CUP era necessari per contrarestar la unitat d'acció -i de plantejaments!- de l'oposició. Malgrat la teòrica diversitat ideològica de les formacions que la componen, tota ella es va arrenglerar sense fissures al costat de l'unionisme i va mostrar una gran sintonia en l'anàlisi de la situació.
- Cosa que no va fer llavors, l'oposició en ple va reconèixer el caràcter plebiscitari de les eleccions del 27-S i va assenyalar que el sobiranisme les va perdre en no obtenir el suport de la majoria dels electors: "el 52% dels catalans no és independentista", recordava Xavier García Albiol.
- Sense el suport de la majoria social, l'oposició nega qualsevol legitimitat a l'inici d'un procés constituent a Catalunya. Citant un article de Francesc-Marc Álvaro a La Vanguardia, Iceta va assegurar que "el 48% és una xifra molt important, però insuficient per saltar la paret" i va advertir que el PSC "s'hi oposarà aferrissadament" i que el president no trobarà ni la seva compassió, ni la seva solidaritat si la legalitat espanyola actua.
- Per a l'oposició, el procés "divideix els catalans entre bons i dolents". "Fins avui el primer traïdor era CUP, el segon CSQP i el tercer, nosaltres. Proposem un ex aequo", va bromejar Iceta. "Ens obliguen a ser estrangers al nostre país", va afirmar García Albiol. Aquest mateix matí, el secretari general del PSOE, Pedro Sánchez, ha qualificat d'"autoengany" i d'"errònia" una lectura del 27-S que obre un "camí cap enlloc" que només portarà "més frustració" i una "triple fractura: amb Espanya, amb la UE i entre catalans".
- En opinió de l'oposició, l'acord d'estabilitat assolit pels independentistes servirà a CDC per perpetuar-se en el poder i guanyar temps per recompondre el partit. Lluís Rabell va acusar els independentistes d'actuar com Aznar, però a la inversa. Ell "va descobrir que es podia governar Espanya contra Catalunya i vostès fa en mateix. Aquestes fanfarronades i bravocunades del Parlament li donen benzina al PP per conservar el poder". Per al PP i CSQP, l'acord és també una humiliació recíproca. Per al president sortint i CDC per part de la CUP, i per a la CUP per part de Junts pel Sí.
- Per a l'oposició tot és una gran mentida. Arrimadas va denunciar la "utilització de l'esperança i la il·lusió legítima de molts catalans que han cregut les paraules del senyor Mas. Vostès han dividit Catalunya i això és el més greu: saben que estant mentint i acabaran defraudant les dues meitats". En aquest punt, el portaveu de Junts pel Sí, Jordi Turull, va recordar que "el 70% de la població té lligams familiars i emocionals amb Espanya" i que "aquest procés no va contra ningú, sinó a favor dels set milions i mig de catalans i catalanes".
C's i el cordó sanitari
 |
| Fotografia: Jordi Borràs |
C's, que va batejar Carles Puigdemont com a "Mas de lo mismo", va criticar l'aptitud del candidat. "No hi ha res més perillós que una xarxa social gestionada per una persona que no és moderada", va dir Inés Arrimadas. "Aixequi la vista dels 140 caràcters de Twitter", va respondre el presidenciable.
Per a C's, el pacte de Junts pel Sí i la CUP és un "cordó sanitari" per aïllar l'oposició i silenciar l'esquerra anticapitalista. La seva portaveu va blasmar "la por" dels independentistes "a posar les urnes, però les de veritat", i va assegurar que "la diferència entre vostès i nosaltres és que nosaltres defensem la democràcia".
Com més tard faria també el PP, C's va reconèixer sense embuts que cal executar el corredor ferroviari del Mediterrani i que Catalunya mereix un sistema de finançament "més just" per atendre les necessitats dels seus habitants, raó per la qual va comminar el futur govern a abandonar el seu propòsit i "negociar conjuntament amb el govern espanyol millores per al conjunt dels catalans. Diàleg, unitat i sentit comú. Hi ha marge en aquesta cambra per negociar amb l'Estat". Puigdemont es va declarar "escèptic". "No ens guanyarà en negociació i lleialtat envers governs que no eren nostres. Si fem balanç del nostre esforç ja veiem quins són els resultats: els acords no es compleixen mai", va concloure.
El PSC i l'encaix de Catalunya
El primer secretari dels socialistes catalans va lamentar que Junts pel Sí no hagi obert la negociació a altres partits en cap moment, ja que "es pot establir una relació de confiança des d'una profunda discrepància ideològica". Miquel Iceta va criticar la "governamentalització dels mitjans de comunicació públics" catalans i va citar dos editorials de La Vanguardia i El Periódico contraris a la secessió per fiançar la seva posició. "Llegeixi més diaris", li va recomanar Puigdemont. "Aquests també, que estan molt bé, però llegeixi d'altres per copsar la transversalitat de la societat i l'opinió catalanes".
Un cop més, Iceta va apel·lar a la reforma de la Constitució per trobar un encaix satisfactori de Catalunya a Espanya. "La legalitat és una. Hi ha una jerarquia normativa i uns mecanismes per canviar-la". La via unilateral "jugaria en contra de les institucions catalanes i de tots nosaltres", va advertir. "Podríem començar a superar això de l'encaix? Portem 30 anys forçant-ho i això no enganxa. Volem una relació normal, d'igual a igual", va contestar Puigdemont.
CSQP i la utopia dels somiatruites
El portaveu de CSQP es va mostrar especialment virulent. "M'ha semblat que estava molt enfadat", li va fer notar Puigdemont. Lluís Rabell va descriure la independència com una aspiració "il·lusòria" i "increïble" i va titllar el nou president de ser un "somiatruites, bonica paraula de la nostra llengua que defineix qui concep idees sense cap fonament en la realitat". Per a Rabell, "voler negociar la secessió d'una part d'Espanya" és "una banalitat". "Vostès, com són intel·ligents, no s'ho creuen", va reblar.
"La independència és una cosa massa seriosa per deixar-la en mans dels independentistes, i per això està en joc. A Catalunya no la vol ni la meitat de la població i a fora, ningú". Per a Rabell, el procés ha de retornar al consens del dret a decidir com a "lliure expressió dels pobles", ja que "cada cop té més suport".
Les paraules de Rabell van ser rebatudes pel portaveu de Junts pel Sí, Jordi Turull: "somiatruites és qui espera res d'aquest Estat. Tindríem la llengua catalana si fos per l'Estat? Algú es pensa que hauríem salvat els mots?". Turull va blasmar el discurs de CSQP perquè "no respon ben bé als elements fundacionals de les seves forces polítiques" i va convidar la coalició a abandonar la bancada de "Junts pel No" i sumar-se a Junts pel Sí.
El PP i l'enemic exterior
"Catalunya és Espanya i el futur de Catalunya el decidirem entre tots els espanyols". El PP va esgrimir raons democràtiques i legals per avortar el procés. Per a García Albiol, els partits independentistes tenen una "majoria parlamentària que no tenen a la societat".
El president popular va denunciar que hi ha plantes d'hospitals buides i nens sense escoles i instituts, per la qual cosa va recomanar el nou president que "dediqui el temps i els recursos a desplegar les competències pròpies del Parlament i no a buscar enemics". García Albiol va recriminar Puigdemont que parlés en nom de tots els catalans, li va demanar que el mirés als ulls per dir-li que el seu partit era la garantia de la sobirania nacional i va fer una crida al PSC a "anar tots a una en la defensa de l'interès comú d'Espanya".
En la seva rèplica, el presidenciable va precisar que "no he parlat en nom de tot el poble, sinó per a tot el poble perquè tothom se sentit concernit en aquesta nova etapa" en què hi haurà una "fabulosa i colossal participació ciutadana" per elaborar "una constitució que s'assemblarà molt a la constitució que qualsevol persona -fins i tot les no independentistes- voldria per al país on visqués". Pel que fa a les intimidacions, "no tinc cap problema a mirar-los als ulls" va dir Puigdemont. "M'ha semblat molt reiteratiu. Utilitzar aquest to el menysté a vostè i no a mi".
Les veus de l'acord
En nom de l'esquerra anticapitalista, Anna Gabriel va afirmar que "la millor estructura d'Estat és la gent" -o "les persones que volen ser nació", en versió presidencial- i va assegurar que "la CUP hi serà si hi ha partida: independència, procés constituent i rescat social".
Per la seva part, Jordi Turull, de Junts pel Sí, va parlar de "moment solemne". "Això que anem a fer és molt gros, una cosa molt gran, històrica. No hem vingut a fer cuinetes. Potser vostès tenen poca feina. Nosaltres en tenim molta". Com ja va fer al Congrés dels diputats el 8 d'abril de 2014 quan hi va anar a sol·licitar com a comissionat del Parlament la cessió de la facultat per celebrar un referèndum pactat amb l'Estat d'acord amb l'article 150.2 de la Constitució, Turull va acabar la seva intervenció citant Nelson Mandela: "Tot sembla impossible fins que es fa".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada