Els presidents alellencs de la Generalitat

Ara que el fill del pastisser d'Amer ja ha pres possessió, Carles Puigdemont ha esdevingut el quart president de la Generalitat vinculat a aquest municipi de la Selva. Si tenim en compte que es tracta del 130è president -o del 132è si comptem els carlins Rafael Tristany i Francesc Savalls- ens adonarem que la probabilitat que un fill d'Amer hagi ostentat quatre vegades aquesta representació és més sospitós que l'empat a 1.515 de l'assemblea nacional de la CUP a Sabadell. El secret és molt senzill: en aquell temps, la presidència de la institució requeia sempre en membres de l'estament esclesiàstic i a Amer hi havia el monestir de Santa Maria, de manera que els tres predecessors de Puigdemont van ser tots monjos o abats. Aleshores la Generalitat s'anomenava Diputació del General i el seu president era el diputat del General. D'alellencs també n'hi va haver un parell: el 44è i el 88è. Molt de compte, doncs, ja que en cas de seguir la sèrie el 132è ens torna tocar! 

El 44è: Lluís Desplà i Oms (1506-1509) 

Les Quatre Torres. Imatge: Cerquem les Arrels / Col·lecció Ñito Valero

Segons Joaquim Graupera (La família Desplà-Gralla com a promotors d'art), el cognom Desplà és oriünd de Sants, al Pla de Barcelona (del pla = Desplà). En canvi, Lluís Cifuentes (El 'llibre del consell' de la ciutat de Barcelona) i Maria Teresa Ferrer (Els diputats del braç de les ciutats i viles reials...) consideren que "existeix una branca del llinatge originària d’Alella que s'havia establert a la ciutat comtal, però sense abandonar els interessos del lloc d’origen. Posseïa terres i masos en el terme d'Alella i el 1353 comprà la jurisdicció del lloc al rei Pere el Cerimoniós, amb pacte de retrovenda, per 3.000 florins". Segons Salvador Artés i Lluís Galera (Notes històriques de la parròquia de Sant Feliu d'Alella), la comprà es produí abans, el 1344. En qualsevol cas, el llinatge apareix vinculat a Alella des de mitjan segle XIV com a obtentor dels drets reials de què gaudien els posseïdors de les Quatre Torres, la quadra fortificada que avui es conserva totalment reformada al centre de la població i que durant segles va albergar la residència dels senyors del lloc o Casa d'Alella. La família gaudia de l'usdefruit de la tercera part dels delmes de la parròquia i tenia alhora en alou diverses propietats i masos, raó per la qual era també coneguda com a Casa del Terço o Terçó. 

Escut heràldic dels Desplà-Oms a la Casa de l'Ardiaca.

Els seus membres més il·lustres van ser Pere Desplà, ambaixador a França i conseller de Pere el Cerimoniós i de l'infant Joan; Joan Desplà, conseller de Joan el Caçador i Martí l'Humà, i el nostre personatge: Lluís Desplà i Oms. Com a cabaler o fill segon de Francesc [o Francí] Desplà i d'Elionor d'Oms, Lluís excel·lí en la carrera eclesiàstica. Son germà Guerau, el primogènit, heretà la condició de cavaller i senyor de la Casa d'Alella i fou conseller de Ferran el Catòlic. Esposat amb Aldonça de Corbera, senyora d'Esponellà, fou a través del matrimoni de la seva filla Anna amb el noble Miquel Joan Gralla que els béns de la Casa d'Alella foren transmessos a aquesta nissaga lleidatana a partir de 1528 en la persona del seu nét, Francesc Joan Gralla i Desplà. 

Contrari a la Inquisició

El monument dedicat a Lluís Desplà situat a la 

  plaça d'Alella, objecte d'una bretolada. Imatge: JA

Lluís Desplà fou un religiós destacat i un home del morro fort: la defensa a ultrança dels privilegis fiscals de l'Església l'enfrontà al veguer, els consellers de la ciutat i fins i tot el bisbe, fets pels quals fou amonestat pel papa amb un breu de condemna. Com apunta Graupera, els seus coetanis el descriuen com una persona culta, amb criteri i amb caràcter: "lo qui mes governa en lo Capítol, encara que hi hage part contraria a sa voluntat, e es persona molt entesa y que presumeix de portar al fi que desige les empreses sues, y ell ha fets molts contraris [...] dient que en temps d'ells no deuen permetre [que] les llibertats ecclesiastiques peresquen". 

El seu bagatge intel·lectual com a humanista i el seu interès pel món de l'art es veieren afavorits per la seva residència a Roma entre 1470 i 1474, on va travar contacte amb la cultura i el pensament renaixentistes. Tornà d'Itàlia com a canonge i ardiaca major de la seu de Barcelona nomenat pel papa Pau II, resolt a convertir-se en un dels principals comitents o mecenes d'art de Barcelona. S'interessà per totes les disciplines: des dels llibres il·luminats i l'art moble (fusteria, vitralleria, orfebreria...) fins a l'arqueologia i l'epigrafia, passant per la pintura, l'escultura i l'arquitectura. 

El 1505 els consellers i el capítol catedralici el postularen com a bisbe, però el rei ja havia compromès la mitra a favor d'Enric de Cardona i Enríquez, i això que tant Guerau com Lluís Desplà eren homes de la seva plena confiança: el 1481, el rei el féu visitador de les obres del monestir de Montserrat i el 1488 l'acompanyà en un viatge a Saragossa. La bona sintonia amb el sobirà, però, no l'impedí d'oposar-se de soca-rel, el 1486, a la implantació d'un Tribunal del Sant Ofici d'inspiració castellana al Principat. 

Un trienni assotat per la pesta

La Pietat, de Bartolomé Bermejo. A la dreta apareix representat 

Lluís Desplà. Imatge: lescasesdalella.cat / MCB

Com hem apuntat, la dignitat eclesiàstica més rellevant que ocupà fou la d'ardiaca major de la seu barcelonina. Ell convertí la Casa de l'Ardiaca en residència senyorial; guarní la capella del palau amb una taula de La Pietat pintada el 1490 per Bartolomé Bermejo en què ell mateix apareix retratat com a donant (modèstia a part), i aplegà al pati d'entrada -el mateix on avui hi ha la palmera- una col·lecció d'inscripcions i peces escultòriques romanes; una de les quals era un sepulcre de marbre reutilitzat com a sepultura del comte Ramon Borrell que fou traslladat a Alella per indicació del mateix Desplà. 

A més a més, al llarg de la seva dilatada trajectòria fou prepòsit de València (aleshores els Països Catalans eren una realitat palmària), administrador de la Pia Almoina i rector de l'església dels Sants Just i Pastor de Barcelona, així com de les parròquies d'Alella, Argentona, Badalona i Vilassar. 

Lauda sepulcral de Lluís Desplà. 

Imatge: lescasesdalella.cat / APA

L'etapa inicial del seu rectorologi al front de la parròquia de Sant Feliu d'Alella (1508-24) coincideix amb la seva tasca política al front de la Generalitat. El 22 de juliol de 1506, "lo reverend mossèn Luýs Dezplà" fou escollit diputat i l'1 d'agost jurà el càrrec. El trienni estigué marcat pels estralls de la glànola, la qual cosa obligà en diverses ocasions a celebrar les sessions lluny de la ciutat. El 4 de maig de 1507, es féu "mutació del consistori per Alella per causa de la peste". "En aquest dia se congregaren lo senyor ardiaca, mossèn Guillem Pere Durall, deputats, e mossèn Francesch de Caldes, e mossèn Valentí Gibert, oÿdors de comptes, en lo loch de Alella [...] E lo matex die se féu deliberació de mudar lo consistori fins al primer de juliol primervinent, per ajustar-se en lo loch de Alella, si serà sà, o Materó, o Sabadell, o Sant Cugat de Vallès, si seran sans, o elegir loch sà hon puguen habitar". 

Gràcies al Dietari de la Generalitat coneixem amb exactitud les seves anades i vingudes a Alella per raons de la seva incumbència ("per sos fets"). El 1506 el Dietari consigna una sola estada de 4 dies el mes de setembre; cap ni una el 1507; tres el 1508 -comptant-hi un sojorn perllongat del 23 de setembre al 3 de novembre-; i una altra de 4 jorns el febrer de 1509. 

Lluís Desplà va morir vell. Va traspassar l'any 1544 a l'edat de 79 anys. El seu cos fou enterrat a la sala capitular de la catedral sota una lauda de marbre esculpida amb la seva efígie. El treball fou obra de l'escultor florentí Girolano Cristoforo per encàrrec del nebot del difunt, el també canonge Guillem Ramon Desplà i de Corbera. 

El 88è: Pere de Magarola i Fontanet (1575-1634) 

"Lo reverendíssim" Pere de Magarola va néixer a la parròquia veïna de Sant Vicenç de Vallromanes. Fill d'un apotecari, fou successivament canonge i tresorer de Vilabertran, vicari general i prior de Santa Anna (1618-22), bisbe d'Elna (1622-27), de Vic (1627-34) i de Lleida (on morí, l'any 1634). El seu cos es troba sepultat a la Seu Vella, prop de la capella de Santa Marta. 

Home de vasta cultura, fou autor de diverses obres sacres: Epítome de la imatge de la Verge Maria de la Victòria del lloc de Tuïr, Miragles de la Benaventurada Concepció de la Verge Maria per los anys de 1616 i Constitucions sinodals. 

En el terreny de l'administració, fou conseller reial, diputat a les Corts de 1626 i president de la Generalitat durant el trienni 1626-29. El període estigué marcat pel fenomen del bandolerisme i per les tenses relacions amb els reis Felip II i Felip III d'Aragó a causa de la seva absència del país, de la negativa dels reis a jurar les Constitucions abans que els seus lloctinents i de la voracitat fiscal i militar de la monarquia, que volia estendre als territoris de la Corona aragonesa la Unió d'Armes impulsada pel comte-duc d'Olivares. Ja el 1622 Pere de Magarola va haver d'actuar com a mediador, a instàncies del Consell d'Aragó, en el controvertit nomenament del bisbe Joan Sentís com a virrei interí, la qual cosa provocà les ires del braç militar i del Consell de Cent. El conflicte entre les institucions de la terra i la monarquia no es resolgué ni tan sols quan el rei complí el requisit constitucional del jurament, cinc anys després de la seva ascensió al tron, a les Corts frustrades de Barcelona de 1626. 

La masia, equipament municipal 

Can Magarola. Imatge: AFCEC

La relació de Pere de Magarola amb Alella es remunta al 1607, quan adquirí mitjançant bescanvi el mas Saiol de Munt, el qual mudà de nom i adoptà el patronímic del nou propietari d'aleshores ençà. A la seva mort, l'heretat passà a mans del seu nebot: Vicens de Magarola i Genovart, que fou conseller en cap, cavaller i ciutadà honrat de Barcelona. 

Tot i restar sotmesa, per raó de senyoria, al pagament de sengles censos de pensió anual 1 lliura i 13 sous a la Casa d'Alella i un altre al prior de Terrassa d'1 lliura i 5 sous, Can Magarola també tenia els seus propis emfiteutes i ja aleshores era una de les heretats més importants del poble pel que fa a terres i rendes. 

Actualment, el mas és un equipament municipal que acull, entre d'altres, la seu social del Consell Regulador de la Denominació d'Origen Alella. En els últims anys ha estat objecte de diverses reformes i millores de cara a albergar, pròximament, les oficines del Consorci del Parc de la Serralada Litoral. 

El celler és l'estança més destacada de la masia, junt amb la torre, la cuina, l'hipogeu i la capella. A més de "totas las pessas de terra així campas, com ermas, bosques y de viña plantadas y ab tots los drets y pertinencias de aquellas a dita casa y mas Sayol pertañents units y aglebats en qualsevol manera", la concòrdia firmada entre Jaume Saiol i Pere de Magarola para especial atenció a "los cups, premsas y botas grosas de cadireta, y tots los fruits de aquell any".